dijous, 30 de novembre de 2017

Catalunya, una cuestión de democracia real



Aquest article ha estat publicat en anglès al Butlletí de Transform! Europe (www.transform-network.net), una organització que agrupa diferents fundacions i associacions de l’esquerra alternativa europea, amb la intenció de donar algunes claus a una pregunta recurrent a molts països: Què està passant a Catalunya?. La voluntat de l’autor, doncs, no es aprofundir en el debat o l’anàlisi des d’una visió catalana o espanyola, sinó per un públic preocupat sobre com resoldre democràticament el dret del pobles a l’autodeterminació,  especialment dins la Unió Europea.

Las imágenes de la policía española cargando con una dureza brutal contra votantes en el referéndum del 1 de octubre en Catalunya recorrieron las redes sociales y TV de todo el mundo, ante ellas mucha gente se preguntó: ¿Qué está sucediendo en Catalunya?


Hay diversas formas de responder. Tal vez la más ajustada sea que hay un conflicto democrático entre una comunidad autónoma (Catalunya) y el Estado Español. Una mayoría de la población (cercana al 80%) quiere ejercer el “derecho a decidir” (derecho a la autodeterminación) mediante un referéndum. El Estado español, se niega a cualquier negociación al respecto, al contrario de lo sucedido entre Gran Bretaña y Escocia (o entre Canadá y Quebec). Para el nacionalismo español, la aspiración de esa mayoría de la ciudadanía de Catalunya está simplemente fuera de la Constitución. Naturalmente, esa mayoría social a favor del referéndum lo es a favor de resolver el conflicto mediante el voto y no condiciona el resultado del mismo, como se comprobó en Escocia.


Catalunya es una nación con más de mil años de historia, con instituciones centenarias y una cultura y lengua propia que, sobretodo, siente que es tratada injustamente y nada respetada por el Estado. El actual conflicto surge cuando el gobierno de izquierdas en 2003 planteó la necesidad de un nuevo Estatuto de Autonomía. El Parlamento catalán y las Cortes españolas llegaron a un acuerdo y se sometió a referéndum en 2006.


Una mayoría lo aprobó, pero no entró en vigor. El Partido Popular -entonces en la oposición- inició una campaña contra el Estatuto catalán por toda España y puso un recurso ante el Tribunal Constitucional. La “catalanofobia” se convirtió en el centro de todas las batallas. La sentencia del Constitucional llegó en 2010 y suspendió buena parte del Estatuto. Catalunya se convertía en la única comunidad que tiene un Estatuto que no ha estado refrendado por su ciudadanía. Expertos juristas calificaron la sentencia de “golpe de estado” al romper el pacto territorial con el que forjó la Constitución de 1978 tras la dictadura y lo hacía con una sentencia, básicamente política, contra la soberanía popular ya expresada en el referéndum de 2006.


La reacción popular contra la sentencia ha sido masiva y durante siete años consecutivos multitud de manifestaciones, de centenares de miles de personas, han expresado que el modelo territorial de 1978 estaba agotado. La negativa del gobierno de Rajoy a abrir un diálogo ha comportando un enquistamiento de la situación: en Catalunya un aumento de las posiciones independentistas y en España una recentralización del Estado que siempre ha sido la posición del PP, con el apoyo de Ciudadanos (C’s), ambos partidos situados en la derecha liberal que tiene en común un nacionalismo español y una parte de los dirigentes del PSOE que coinciden además en conformar un Estado más autoritario y en las políticas económicas que, siguiendo la estela de los dictados del BCE y la Troika, han aumentado exponencialmente la pobreza y la precariedad en una sociedad muy castigada por el paro, muy superior a la media europea.


Crisis económica, social, territorial 

Estos son los componentes del cóctel sin el cual no es posible entender la política catalana, que se inscribe en una crisis estructural del régimen del 78. Frente al “niet” constante de Rajoy, el movimiento independentista catalán tomó la opción de enfrentarse al Estado, la llamada via unilateral, confundiendo la mayoría por el referéndum con una mayoría por la independencia, en torno al 50%. Ello ha comportado errores de estrategia, pensaron que el Estado no utilizaría la violencia (real o la amenaza de usarla) para frenar el referéndum del 1 de octubre, que pese a ser declarado ilegal por Rajoy votaron 2,3 millones de personas, o la Declaración que proclamaba la República Catalana.


También lo ha sido la falta de una propuesta social, pensar que se podían acumular mayorías más amplias favorables a la independencia sin darle un contenido democrático radical y socialmente avanzado en un proceso constituyente. La divisa “primero la independencia y después ya se arreglará todo” no ha funcionado en una parte de la población que no llega a fin de mes y para la que la independencia no es una prioridad y no funcionará sin disputar la hegemonía del proceso soberanista a la derecha neoliberal, impulsora de los mismos recortes sociales y  con los mismos casos de corrupción que la derecha neoliberal española.


La movilización ciudadana ha sido espectacular, pero sus dirigentes no han sabido o no han querido profundizar la crisis del régimen monárquico forjando alianzas junto a fuerzas progresistas, de izquierdas, como Unidos Podemos que se ha manifestado a favor de un referéndum acordado, en vez de tejer complicidades con los otros pueblos, como el vasco o gallego, el independentismo catalán apretó el acelerador creyendo tener suficiente fuerza como para vencer a un Estado español arropado por la Comisión Europea. La decepción de los independentistas catalanes con Europa es muy grande, confiaban que no permitiría la violencia y que algunos países europeos reconocerían a la República Catalana (especialmente los escandinavos y bálticos). La UE prefirió mirar a otro lado a partir de dos principios: Los Estados no tienen amigos, tienen intereses y que el “caso catalán” puede ser contagioso para otras naciones sin Estado que también pueden aspirar a su independencia.


Presos políticos y elecciones el 21 de diciembre


España tiene, sin duda, graves déficits democráticos y la separación de poderes está cada vez más en entredicho, especialmente en el aparato judicial dónde la derecha política cada vez se parece más a una derecha extrema. Ese frente judicial, jaleado por el gobierno, ha llevado a los líderes del movimiento civil independentista a la prisión acusados de rebelión y actos violentos, pese a su ausencia total en las manifestaciones…  también a medio gobierno y pedido la extradición de la otra mitad que está en Bruselas y todo en 48 horas con acusaciones de dudosa legalidad… mientras los corruptos están años y años a espera de juicio.


El presidente del Consejo Europeo, Donald Tusk, dijo que en el conflicto entre Catalunya y España “debía imponerse la fuerza de la razón”, la realidad es que tan solo se ha impuesto la fuerza sin razón del Estado y la judicialización de un conflicto -de clara raíz política- como parte de la estrategia de represión. A ello hay que sumarle la aplicación del artículo 155 de la Constitución para intervenir las instituciones catalanas, imponer un gobierno minoritario y antidemocrático en Catalunya, suspender su gobierno y disolver el Parlamento.

Frente al aumento de la represión un amplio movimiento de solidaridad ha exigido la libertad de los presos políticos, el fin de las causas judiciales contra más de 700 alcaldes, la Mesa del Parlamento y diputados por ejercer la libertad de expresión y debate.


Disolver el Parlamento catalán y convocar elecciones desde Madrid eran la jugada maestra de Rajoy, pero se puede revelar como el error mayúsculo y precipitar la convocatoria de elecciones generales en el Reino de España. Rajoy no esperaba que las fuerzas independentistas –JuntsxCatalunya (centroderecha), la favorita para ganar ERC (socialdemócrata) y CUP (anticapitalista)- se presentaran a las elecciones del 21 de diciembre y en las que parten como favoritas para revalidar su mayoría parlamentaria.


Clave será el papel de la izquierda alternativa, agrupada en torno a Catalunya en Comú y el partido de la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau. Pese a su distanciamiento de los independentistas, su apuesta es por un Estado confederal que reconozca Catalunya como una nación soberana que pueda decidir mediante un referéndum acordado sobre la independencia, lo aleja del bloque constitucionalista. Es decir, posiblemente la única alternativa real a un nuevo Gobierno independentista, sea uno de las fuerzas soberanistas de izquierdas.

El referéndum seguirá estando sobre la mesa sí o sí, a la vez que impugnará el modelo económico liberal. Hemos sido testigos de las dificultades, errores y vacilaciones del proceso soberanista catalán, pero sobretodo lo estamos siendo de la incapacidad del gobierno Rajoy de saber dar una solución democrática y de su amenaza en convertir el régimen del 78 en el régimen autoritario del 155.


La llamada “cuestión catalana” ha dejado de ser una cuestión interna “española” para ser una cuestión europea.  Las libertades y derechos están en el centro del debate para todos los demócratas, especialmente para aquellos y aquellas que defendemos el derecho a decidir de las naciones.


En pleno siglo XXI Europa tiene que afrontar la posibilidad de que sus fronteras interiores, si todos somos ciudadanos europeos, puedan cambiarse si así lo deciden libre y democráticamente una mayoría de ciudadanos. Europa no puede renunciar a la democracia real como forma resolver los conflictos.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Les meves raons per votar SI a la Consulta de Catalunya En Comú

Catalunya en Comú ha posat en mans de les seves inscrites el seu posicionament final sobre l’1-O. El debat en el sí de la Coordinadora Nacional del passat dissabte 9 va acordar la pregunta acompanyada d’un preàmbul. La participació en la consulta és clau per legitimar la nostra posició com a força política i participar es votar, mullar-se, prendre partit... És així com es construeix i es canvia la realitat. 

Aquest és el preàmbul: “El 8 de juliol, la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú va aprovar donar suport a la mobilització de l’1-O, i fer front a qualsevol tipus de repressió, inhabilitacions i suspensions per part de l’Estat, tot respectant la diversitat de l’espai, alhora que s’emplaçava a continuar treballant per aconseguir un referèndum efectiu que posés solució a la situació de bloqueig actual i fer front als atacs a la sobirania de Catalunya perpetrats pel Partit Popular.” I la pregunta: Catalunya en Comú ha de participar a la mobilització de l’1-O?

He intentat, més enllà del meu posicionament personal, ja conegut, sintetitzar en 5 idees perquè he votat SI i perquè crec que Catalunya en Comú ha de participar en l’1-O, vincular el debat intern, necessari i legítim, amb el deure de mirar més enllà de l’organització, tant als nostres votants, com al conjunt de la societat catalana. Aquestes són les meves raons perquè crec que Catalunya en Comú ha de participar l’1 d’octubre.

1.- Una gran majoria dels qui van votar a EnComúPodem (ECP) i que diuen que votaran Catalunya En Comú, superior al 85%, diuen que anirien a votar l’1-O, independentment que l’entenguin com un referèndum vinculant o una mobilització legítima. Un percentatge fins i tot superior al de la mitjana catalana. És important que el posicionament de Catalunya En Comú no s’allunyi d’aquesta posició -tant majoritària- del nostre electorat que es situa a les antípodes dels partits que volen impedir el debat al Parlament, via Tribunal Constitucional, i ara el boicot a l’1-O.

2.- Més enllà de les opinions personals sobre l’1-O, la immensa majoria de la societat catalana vol exercir el dret a decidir. Si volen liderar-la, si volem guanyar l’hegemonia, no podem donar l’esquena a aquesta realitat, que en sí mateixa impugna el Règim del 78.

3.- Participar-hi implica tenir veu pròpia, influir, preparar millor el 2-O i poder fer de pont i teixir aliances. Ens permet tenir capacitat d’introduir en el debat la diversitat d’opinions existents en la societat catalana, de la qual el nostre espai en construcció n’és un reflex i en ella hi ha veus del si, del no i del vot en blanc.

4.- Participar-hi és coherent amb el lema amb el que aquest 11s que vam fer el nostre acte a Santa Coloma: “Una Catalunya sobirana, diversa i valenta”. Mantenir-se “neutrals” no és possible davant la repressió de l’Estat, posar-se de cantó o semblar-ho, ens anul·la políticament per liderar la majoria del nostre poble.

3.- Participar com a Catalunya En Comú és clau per impedir que l’estratègia del PP (i els partits que com C’s i PSOE li donen suport) de derrotar l’1-O que es traduiria en un reforçament de les estructures autoritàries i contràries a la democràcia de l’Estat, i això seria també una derrota de tota aspiració republicana a Catalunya i a Espanya.

4.- Participar en l’1-O és dir-li, ben alt i clar, que “votar no és cap delicte” i que no acceptem l’estratègia de posar una mordassa a la veu del poble de Catalunya, que ens tenen dempeus i enfront davant la voluntat de judicialitzar-ho tot, de les seves inhabilitacions i querelles a càrrecs electes, de negar cap sortida dialogada i pactada, de les seves clavegueres i la guerra bruta, que no acceptem que el Tribunal Constitucional li dicti al Parlament de Catalunya, que representa la sobirania del poble de Catalunya, de què es pot debatre i de què no.

5.- Participar en l’1-O és la millor estratègia per seguir reivindicant el referèndum “efectiu i vinculant” que majoritàriament es va acordar en la Coordinadora Nacional del 8 de juliol. La fraternitat i la solidaritat entre los pobles es cosa de totes. Votar SI a la participació en l’1-O no és només defensar el dret de Catalunya a votar i a reconèixer el seu dret a l’autodeterminació, es reunir forces per derrotar al PP i obrir les portes a un Estat plurinacional, republicà construït des de la lliure voluntat dels pobles.

dijous, 27 de juliol de 2017

De l'Olimpíada Popular del 36 a la del 92

En poc més d’una setmana Barcelona ha commemorat les dues cites Olímpiques de les que ha estat protagonista. 

Cartell de 1936 cridant a la participació 
Naturalment la més coneguda és del 92, de la que se’n compleixen 25 anys. L’altra Olimpíada, la del 1936, fou l’Olimpíada Popular organitzada per entitats, ateneus i clubs esportius de base popular i obrera d’arreu d’Europa.

No va poder celebrar-se, malgrat que hi estaven inscrits prop de 6.000 atletes de 23 països, doncs el mateix dia que havia d’inaugurar-se, el 19 de juliol, el cop d’estat feixista contra la República va significar l’inici de la guerra civil i la revolució a Barcelona.

L’Olimpíada Popular també es coneguda com Els Jocs Oblidats. Els 40 anys de dictadura i els 40 anys de des-memòria de la transició l’han fet pràcticament invisible per la majoria de catalans, esmentar-la era tabú pel dirigents del Comitè Olímpic Internacional (COI) al capdavant del qual hi havia un antic franquista com Samaranch que va imposar el silenci als dirigents de la Barcelona del 92.

Nogensmenys, els valors de la fraternitat, la igualtat entre races i la pau de l’Olimpíada Popular del 36 eren una esmena a la totalitat de l’Olimpíada de Berlin, convertida en una maquinària de propaganda del nazisme i uns Jocs alternatius a l’esport elitista i mercantilitzats del COI.

En molts aspectes la Barcelona olímpica del 92 és deutora de la l’Olimpíada Popular del 36 que era la Setmana de l’Esport i la Cultura, doncs la pràctica de l’esport formava part del dret a la cultura de les classes populars o l’organització que era bàsicament de voluntaris i voluntàries i com en el 92, la ciutat ho va viure com una festa i un projecte col•lectiu que situava Barcelona, en aquell cas, la Barcelona republicana com capital de l’antifeixisme i l’antiracisme.

L’acte institucional, per part de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, d’Homenatge a l’Olimpíada Popular del passat 19 de juliol –on van ser-hi les entitats com el CADCI o l’Ateneu Enciclopèdic Popular, els ciclistes britànics dels Clarion o Maria Salvo i els germans Cànovas que van viure aquell moment històric- no han tingut, ni de lluny, la repercussió mediàtica que la Barcelona del 92. Es pot pensar que es lògic per l’impacte que va tenir sobre Barcelona i Catalunya. Però és que l’Olimpíada Popular no compta amb cap espai on es pugui interpretar, no hi ha cap centre de documentació, ni molt menys amb cap museu com si té Barcelona 92 que per cert porta, encara, el mal nom de Samaranch.

cartell de l'any 1992
Necessitem una anàlisi crítica sobre el seu impacte. Una declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona ha condemnat la repressió i tortures contra els i les detingudes del moviment independentista al 1992. També és convenient una revisió crítica de la Barcelona convertida en marca i mercantilitzada en mans d’un holding liderat per empresaris privats, com Turisme de Barcelona, que s’ha apropiat dels beneficis (des de transformacions urbanístics a l’autoestima col•lectiva) i fent que el motor del desenvolupament econòmic sigui un model especulatiu, l’encariment del preu de l’habitatge o la privatització de l’espai públic.

L’Olimpíada Popular del 36 i els seus valors republicans segueixen vius a Barcelona ciutat refugi, que es manifesta al crit de Volem Acollir, que segueix sent rebel en les seves lluites i enfront d’aquells que, emprant la il•lusió d’un gran esdeveniment, van posar Barcelona en venda.

dimarts, 25 de juliol de 2017

L'Olimpíada Popular de 1936: tres mesos que trasbalsaren l'esport

L'Olimpíada Popular de 1936 a Barcelona es va organitzar en menys de tres mesos. La primera pregunta que molta gent es fa és: Com van poder fer-ho sense internet, ni correus electrònics, ni canals de missatgeria? Intentaré donar algunes respostes.

Com va ser possible que en només tres mesos més de 5.000 atletes de 23 països, nacions, regions i ciutats es reunissin a la Barcelona republicana per mostrar al món els Jocs de la Pau i Fraternitat enfront de l'Olimpíada de Berlín, convertida en una eina de propaganda del nazisme?

Aquest passat 19 de juliol, dia en què s'havia d'haver inaugurat l'Olimpíada Popular, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, representats per Raül Romeva i Jaume Asens respectivament, van fer el primer acte d'homenatge a les entitats i persones que van viure aquests dies, entre elles Maria Salvo (expresidenta de l'Associació d'expressos polítics del franquisme) i els germans Cànovas, nedadors i que van acabar combatent en l'exèrcit de la República, tots ells amb més de 97 anys. Aquest reconeixement institucional havia estat llargament reivindicat per les entitats memorialistes per rescatar l'Olimpíada Popular de 1936 de l'oblit imposat pel franquisme i la desmemòria de la transició.

Aquesta Barcelona republicana va esdevenir un referent internacional de l'esport. També l'esperit antifeixista i antiracista que bategava en el cor de les classes populars a Europa. 

De l'intent de boicot a l'olimpíada popular

El 1931 Barcelona va perdre la designació per als Jocs Olímpics de 1936. Tot i ser la ciutat favorita, la proclamació de la República va espantar els aristocràtics membres del Comitè Olímpic Internacional i finalment van escollir Berlín. El 1933 el partit nazi arriba al poder, i dos anys més tard, amb l'aprovació de les lleis de segregació social i racial ja és clara la voluntat de Hitler de fer dels Jocs de Berlín un aparador del nazisme amb repercussió mundial.

Davant d'aquesta perspectiva es va intentar que el COI canviés de Ciutat. Quan Berlín va ser ratificada, el moviment de protesta es transforma en un moviment de boicot a l'Olimpíada de Berlín que va tenir força repercussió a Estats Units i Europa. Als EUA neix amb força la qüestió jueva, i a Europa amb el naixent moviment antifeixista que pren cos a París, el 7 de desembre de 1935, amb una Conferència Antifeixista internacional organitzada per la Lliga contra l'Antisemitisme i el Comitè Mundial de la Joventut. Hi van participar activament el Comitè "Fair Play" dels EUA i diversos comitès per a la defensa de la idea olímpica de Gran Bretanya, França, Holanda i els països escandinaus.1
Aquest moviment de boicot es va veure molt reforçat amb la incorporació de la Federació Internacional d'Organitzacions Esportives Obreres i Camperoles, que en l'assemblea celebrada a Praga, decideix unir el "esport vermell" al moviment pro boicot als Jocs de Berlín i els de Tòquio de 1940 (l'imperi nipó era un aliat del règim nazi).

A Espanya les eleccions de febrer de 1936 van comportar la victòria del Front Popular i a Catalunya del Front d'Esquerres. Si després dels fets del 6 d'octubre, en ple bienni negre amb el govern de la CEDA, l'esport popular havia patit amb la suspensió de l'autonomia catalana, després de la victòria de les esquerres va ressorgir amb una gran força.

Al març de 1936 es constitueix el Comitè Català pro Esport Popular (CCEP)2 on tenien un pes rellevant les seccions esportives del CADCI, l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení i d'Esports. La primera activitat va ser organitzar la Copa Thaelman (un esportista alemany d'ideologia comunista detingut per Hitler, la seva detenció va ser contestada amb una campanya de solidaritat internacional per la seva llibertat) que va comptar amb el suport de les organitzacions esportives dels barris de composició més obrera i popular i que serien la base sobre la qual s'organitzaria l'Olimpíada popular3 de Barcelona el 1936.


Després de l'èxit de la Copa Thaelman i la I Challenge República (en commemoració de la proclamació) del mes d'abril de 1936, el CCEP acorda impulsar una manifestació a favor de l'Olimpíada Popular l'1 de maig i ja la primera setmana de maig Lluís Companys, com a president de la Generalitat, accepta la presidència d'honor del recentment format Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular (COOP) que s'havia de celebrar del 22 al 26 de juliol.



La proposta d'organitzar a Barcelona uns Jocs alternatius a l'Olimpíada de Berlín va prenent cos i comença a rebre suports d'organitzacions europees per a les quals l'Olimpíada de Berlín no responia als ideals olímpics: "El règim nacionalsocialista utilitza el moviment esportiu per als seus fins reaccionaris, per a la militarització de la joventut i per preparar la guerra. Eliminar qualsevol expressió de la llibertat esportiva, exclou l'exercici dels seus drets esportius a les persones que pertanyen a les "races inferiors" i reprimeix el moviment esportiu popular amb mesures bàrbares"4
El 6 i 7 de juny de 1936 es va organitzar a París una altra Conferència, en la qual participen nombrosos comitès contraris als Jocs de Berlín i fan un Manifest on la crítica al COI ja és oberta i sense embuts acusant-lo de col·laborar amb la "propaganda nacionalsocialista i fomentar l'horror d'una nova guerra" en una Alemanya cada vegada més militaritzada. En aquesta Conferència trobem, per primera vegada, participació catalana en el moviment de boicot. La Conferència de París acordà donar suport a uns Jocs a Barcelona, durant el mes de juliol, i altres a Praga el mes d'agost coincidint amb els de Berlín.


La Fédération Sportive et Gymnique du Travail (FSGT)va organitzar les proves de selecció i qualificació, per l'Olimpíada Popular de Barcelona, el 4 de juliol a l'estadi Pershing de París a les quals van assistir més de 60.000 persones. El dia següent, es va celebrar a Garches, prop de Paris, un acte de suport a l'Olimpíada Popular de Barcelona i de boicot a l'Olimpíada de Berlín. La delegació catalana va estar composta pels diputats Rovira i Virgili, Puig i Ferrater i Antoni Xirau i en representació del COOP, Hilari Arlandís6
França, on llavors governava el Front Popular va passar a ser l'epicentre del moviment contra el Jocs del règim nazi. L'esport obrer francès era dels més forts: la delegació francesa va ser la més nombrosa amb 2.500 persones, de les quals 1.500 atletes

Una olimpíada popular organitzada "des de baix"


Diverses federacions esportives, nacionals i internacionals, es van mostrar favorables a l'Olimpíada Popular, encara que eren minoritàries en relació a les que van decidir anar a Berlín sota la recurrent divisa que "política i esport no poden barrejar-se", afirmació xocant davant la utilització feta 
pel nazisme dels Jocs Olímpics.

També va rebre el suport decisiu de les seccions esportives dels sindicats obrers europeus que ja venien celebrant les Olimpíades Obreres (Praga 1921, Frankfurt 1925, Moscou 1928, Viena 1931, Anvers 1937) vinculades a les internacionals socialistes o comunistes com la Internacional Esportiva Obrera Socialista (ISOS) i en el camp comunista la Internacional Roja dels Esports (IRS) amb les Espartaquiade
s7.
Finalment, el Govern francès que va decidir no boicotejar els Jocs de Berlín, salomònicament va atorgar una subvenció de la mateixa quantitat (600.000 francs) per a la delegació que aniria a Berlín (molt menys nombrosa) i la que aniria a Barcelona. El govern de la República espanyola va fer el mateix i atorga a l'organització de l'Olimpíada Popular la mateixa quantitat que el govern de dretes havia atorgat a Comitè Olímpic Espanyol per anar a Berlín (400.000 pessetes). La Generalitat va contribuir amb 100.000 pessetes.


Si bé l'Olimpíada Popular va rebre el suport institucional i Lluís Companys era el president del COOP i des del seu inici va comptar amb el suport del diputat al Parlament espanyol, José Ma. Trabal, vinculat al món de l'esport, i que va aconseguir diversos suports de parlamentaris i va ajudar a les relacions entre el Govern central i la Generalitat, la veritable columna vertebral va recaure en les organitzacions, ateneus i entitats esportives populars. 

Els ideals republicans eren "de baix a dalt" i va comptar amb una especial participació de les dones, com es pot veure en què el Club Femení i d'Esports era una de les quatre entitats, que juntament amb el CADCI, l'Ateneu Enciclopèdic Popular i el Club Gimnàstic Barcelonès, conformaven el Comitè Executiu del COOP.

Les organitzacions i partits de dretes i mitjans afins van fer escarni, des del primer dia de l'Olimpíada Popular, mentre que els partits que havien donat suport al Front Popular i el Front d'Esquerres a Catalunya, com ERC i els partits que acabarien creant el PSUC, la van recolzar.

El COOP ràpidament va crear diverses comissions com la de premsa (on hi havia periodistes de La Humanitat, Última Hora, la Rambla o Premsa de Lleida) i l'esportiva (amb representants de diferents federacions esportives i que tenia subcomissions per a cada modalitat esportiva) i llançava, el 19 de maig, un Manifest8 

que era una reivindicació de l'esport popular, l'antifeixisme i l'antiracisme contra l'Olimpíada de Berlín. Val la pena llegir-lo ja que els valors que transmet són vigents encara avui dia.

Igualment es van crear comitès de suport a l'Olimpíada Popular a tot l'Estat (Madrid, Andalusia, Astúries, Galícia, València, etc. així com en nombroses ciutats) que van acabar conformant el Comitè Espanyol pro Olimpíada Popular, que no incloïa Catalunya, Euskadi i Galícia ja que l'Estat Espanyol acudia amb quatre delegacions corresponents a les quatre nacions.

Un èxit impensable


L'Olimpíada Popular de Barcelona va portar el debat de les paraules als fets, del boicot als Jocs de Berlín a la construcció d'una alternativa real i amb capacitat per a "competir" en nombre d'atletes, de proves esportives, la presència de moltes dones superant de llarg l'Olimpíada oficial ... el seu èxit va preocupar i va escandalitzar al COI que veia com Barcelona, no només es consolidava, sinó que començava a fer-li ombra.

Tant que les dates previstes, del 22 al 26 de juliol, van tenir d'ampliar tres dies més i començar el 19 de juliol, es van augmentar les modalitats esportives, i de tot Espanya, Europa i el món arribaven notícies de clubs o atletes que vindrien a participar-hi. A principis de juliol es van fer les proves de selecció i podem trobar als diaris de l'època les cròniques. De Suïssa 200 atletes, de les Illes Britàniques 80, de Mallorca una delegació de més de 500 persones que van arribar en vaixell (i no van poder tornar doncs el cop d'estat va triomfar a les Illes), 



Fa pocs dies ens arribava la notícia que aquest 24 d'agost se fa un homenatge a París a José Barón Carreño, membre de la delegació d'atletisme de Melilla a la qual no va poder tornar mai. Va ser un dels atletes que el 19 de juliol va agafar el fusell per enfrontar-se al feixisme i no va parar fins a caure a París, com a cap dels guerrillers de la meitat nord de França, comandant la insurrecció final contra els nazis cinc dies abans que La Nueve, regiment compost bàsicament per republicans espanyols, alliberés París.

El COOP va haver de crear la Comissió d'Allotjament i Turisme per preparar una ciutat que havia de rebre 5.000 atletes i 20.000 visitants que omplirien una Barcelona expectant i en festa, no hi havia prou places als hotels i es va fer una crida a obrir les cases, centres, casals... es va demanar ajuda als municipis veïns per donar aixopluc a tots. Avui en diríem "desbordament", així estava Barcelona.

És incomprensible que no hi hagi una o diverses pel·lícules, que no hi hagi un centre de documentació de l'Olimpíada Popular i que siguin més coneguts com els Jocs Oblidats fruit de la derrota davant el feixisme i el pacte de la desmemòria de la transició.

Quants catalans saben que un 18 de juliol de 1936, Barcelona era una festa, s'assajava la inauguració a l'Estadi Olímpic amb 3.000 folkloristes arribats d'arreu del món amb una exhibició de castellers, la sardana més gran mai ballada o amb una Patum que sortiria per primera vegada de Berga, quadres de sevillanes des d'Andalusia, gaiters gallecs i escocesos, dansaires del Tirol o Asturians? O que l'Olimpíada Popular era la Setmana de l'Esport i la Cultura i que tots els barris de Barcelona tenien programats actes culturals que també s'inauguraven el 19 de juliol amb un concert al Teatre Grec sota la batuta de Pau Casals.

Estats, nacions sense estat, regions i ciutats

En el llibre de Carles Santacana i Xavier Pujadas L'altra Olimpíada9 trobem un exhaustiu resum de les delegacions que el 19 de juliol havien de participar a l'Olimpíada Popular i que el cop d'estat feixista i l'inici de la guerra civil va impedir que es celebressin. 

Com ja hem esmentat, la República espanyola acudia amb quatre delegacions: espanyola, catalana, basca i gallega. A nivell internacional, clau per poder parlar d'una Olimpíada, van ser: Suècia, Suïssa, Hongria, Noruega, Gran Bretanya, Bèlgica, Canadà, Estats Units, França, Grècia, Portugal, Holanda, Algèria, Dinamarca, Txecoslovàquia. 

L'Olimpíada Popular admetia com a participants a les nacions sense Estat, van estar allà, entre d'altres, Palestina, una delegació de jueus emigrats (clarament desafiant a la prohibició de l'Olimpíada de Berlín), de l'Alsàcia i la Lorena, però també del Marroc, llavors dividit entre el protectorat francès i espanyol o Algèria, província francesa. Així mateix hi havia delegacions regionals del Rosselló, Mallorca, València, Andalusia, Navarra, Aragó o de ciutats com Bordeus, Praga, Tolosa, Alger, Orà, Basilea, Grenoble, Grasshopen, Sevilla, Huelva, Melilla, Jerez de la Frontera, Badajoz, Tenerife o Cadis entre d'altres.

Més de 5.000 atletes que competien en un total de 18 modalitats esportives: Futbol, rugbi, Tennis, Bàsquet, Natació, Tennis-taula, Boxa, Atletisme, Lluita, Waterpolo, Pilota Basca, Tir, Ciclisme, Rem, Handbol, Beisbol, Escacs i Gimnàstica. 


A part de la delegació catalana i espanyola tenien representació en totes les modalitats, les delegacions franceses, belga, britànica, suïssa i holandesa que eren les que participaven en més de 10 modalitats. La resta ho feien en sis o set modalitats i la majoria de ciutats ho feien en tres o quatre.

Entitats que van participar en l'olimpíada popular de 1936 

Com s'esmentava abans, les principals entitats del COOP van ser el CADCI (on tenia la seva seu), l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení i d'Esports.


El CADCI (fundat el 1903) i l'Ateneu Enciclopèdic Popular, fundat també a principis del segle XX, eren organitzacions de tendència republicana i obrerista. Comptaven entre 25.000 i 30.000 associats en una Catalunya que no arribava als tres milions d'habitants. El Barça no superava els 7.000 socis (avui, per comparar xifres, l'ANC està sobre els 40.000 i Catalunya té set milions i mig d'habitants).


Eren doncs organitzacions d'una gran influència i que van acabar sent líders en defensar com un dret de les classes populars la pràctica d'esport vinculat, alhora, a la cultura. Sobretot després de la proclamació de la República es van crear nombroses seccions esportives i, fins i tot, van arribar a tenir les millors instal·lacions esportives.



El llibre de Santacana i Pujadas recull el testimoni de Vicenç Ballester (antic soci de l'AEP, jugador de rugbi i militant del POUM) "Dins de l'Ateneu, l'esport penetrava en les classes populars alhora que les primeres lectures de Marx i Bakunin o les tècniques de comptabilitat". 

Per entendre com es va poder organitzar en només tres mesos un esdeveniment de masses com l’Olimpíada Popular, cal posar la mirada en l’associacionisme obrer –que té les seves arrels en el segle XIX i el republicanisme social- en tots els barris populars de Barcelona i les grans ciutats on proliferaven els ateneus, les escoles racionalistes, els locals sindicals o les cooperatives que , les cooperatives com constituïen experiències d’autogestió obrera. 

Tots ells eren espais de trobada imprescindibles per al desenvolupament d’una societat alternativa a la societat capitalista. Totes les entitats, i tantes altres, eren espais físics, que agrupaven a desenes de milers de treballadors i treballadores i les seves famílies i tenien la capacitat –no només la voluntat- de donar cos i ànima a uns Jocs alternatius a l’Olimpíada de Berlin segrestada, amb el vist i plau del COI, pel feixisme enemic declarat de les organitzacions  obreres, com les entitats i atletes que hi anàven a participar van poder comprovar en la seva pròpia carn. Molts dels que van venir a participar van acabar allistant-se a les Milícies Antifeixistes i les Brigades Internacionals. Alguns d'ells van morir defensant la República, com ens van explicar el ciclistes britànics del Clarion a l'acte d'Homenatge10


Finalment s'ha fet una recerca dels clubs, ateneus i entitats que van organitzar proves esportives. Algunes d'elles no continuen amb el mateix nom, però sí que està acreditada la continuïtat històrica amb les entitats que van donar suport, organitzar o participar en la cessió de terrenys esportius o atletes dels seus clubs estaven seleccionats per participar a l’Olimpíada Popular. 

Mostrar aquesta realitat és el que des del Comitè per la Commemoració de l'Olimpíada Popular vam intentar aportar a l'acte institucional d'Homenatge a l'Olímpiada Popular del passat 19 de juliol11


CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria)

http://www.cadci.net/historia.php
Rbl. Santa Mònica 10, 1er Barcelona cadci@cadci.net

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera (CADCI) fou creat l’any 1903 per un grup de dependents de comerç fruit de la tradició gremial catalana, al local del cafè “els quatre gats “ de Barcelona. Al 1912 comença la edició de la revista “ACCIÓ” òrgan de propaganda i difusió del centre, al 1913 compra el que serà el seu estatge històric de la Rambla Santa Mònica 10, al Real Circulo Ecuestre. L’entitat, d’antuvi, s’estructurà en cinc seccions: Organització i Treball, Educació i Instrucció, Socors Mutus, Esports i Excursions, i Propaganda Autonomista.



La Secció d’Esports i Excursions s’organitzava al voltant dels diversos comitès on s’hi inscrivien tots els qui volien dedicar-se a la pràctica d’un determinat esport, i eren molts. Aquesta Secció gaudia d’una gran sala de Gimnàstica i amb diverses instal·lacions, a l’exterior del Centre, per a la pràctica dels diferents esports: tenis, futbol, patinatge,… d’entre els quals sobresortia el Club de Mar, que tenia un bell amarratge al Port de Barcelona per a la pràctica d’esports marítims: rem, natació,. El Comitè d’Excursionisme posseïa, per a la pràctica dels esports afins a la seva activitat, diverses tendes d’acampada, esquís, etc.

ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ateneu_Enciclop%C3%A8dic_Popular
http://www.ateneuenciclopedicpopular.org/
Passeig de Sant Joan 26, 1r 1a – Barcelona ateneuenciclopedic@gmail.com

L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) – Centre de Documentació Històrica i Social (CDHS) és una associació civil cultural fundada a Barcelona l’any 1902 per un grup d’intel·lectuals i obrers pretenent una societat de neutra cultura com a emancipació sense cap tipus de filiació política o ideològica.


Clausurat per les tropes franquistes el gener de 1939 en ser ocupada la Ciutat Comtal, va ser legalitzat de nou el 1980. Actualment és un centre de documentació que forma part de la Federació d’Ateneus de Catalunya, al costat d’ateneus i centres culturals catalans de tot tipus. També està associat a la Fundació Antonio Machado de Cotlliure, participa en la Federació Internacional de Centres d’Estudis Llibertaris i Documentació (FICELD), i és el segon arxiu més gran del moviment obrer mundial després de l’IIHS d’Amsterdam.



Amb més de 25.000 socis, la Enciclopèdic tenia una important biblioteca i diverses seccions on els obrers realitzaven les seves activitats, trobaven cursos, cultura popular de qualitat i alternativa a la de la burgesa i l’església.

CLUB FEMENÍ I D’ESPORTS DE BARCELONA


El Club Femení i d’Esports de Barcelona va ser un dels espais de dones i feminista més importants de la Barcelona de la preguerra, vinculat a propostes polítiques progressistes i catalanistes. El Club Femení d’Esports (així, sense la “i”, era el seu primer nom) es va fundar, a iniciativa de Teresa Torrens i Enriqueta Sèculi l’any 1928, uns anys abans de l’altre important espai de cultura de dones de la ciutat durant la dècada dels anys 30, el Lyceum Club. Aquest últim va seguir un model europeu i va ser freqüentat per les intel·lectuals, en canvi el Club Femení va ser la primera entitat esportiva exclusivament femenina de tot l’Estat espanyol i volia tenir un caràcter més popular i ser assequible econòmicament a més dones.

Fundada el 1928, fou la primera institució esportiva exclusivament femenina de Catalunya. Les seves impulsores foren Teresa Torrens, primera presidenta del club, i Enriqueta Sèculi. Entre les seves directives també destacaren Anna Murià i Consol Garcia Guardiola. Entitat cultural, catalanista i popular, es declarava apolítica tot i que implícitament defensava els valors republicans. Nasqué per contraposar-se a l’elitisme esportiu i com a rèplica al masclisme de l’època. La seva acció fou decisiva per a l’esport femení català, en especial a Barcelona. Rebé el suport d’entitats com el Club Natació Barcelona o l’Ateneu Barcelonès. Coneguda per les sigles CFEB, la seva època de màxima activitat fou entre el 1930 i el 1933.

El CFEB difongué la pràctica esportiva femenina pel territori català i impulsà la creació de centres esportius. Competí amb altres clubs catalans i ocasionalment participà en torneigs estatals i internacionals. Formà part del comitè organitzador de l’Olimpíada Popular de l’any 1936. Originalment tingué la seu al nucli antic de Barcelona, però el 1932 es traslladà a la plaça d’Espanya. Tingué per lema “Feminitat, Esport i Cultura”, i com a emblema, la Victòria de Samotràcia. Publicava el butlletí Portantveu del CFEB. Desaparegué el 1939.

CENTRE GIMNÀSTIC BARCELONÈS

Plaça Caramelles, 8 Barcelona info@totraval.org

El Centre Gimnàstic Barcelonès fou una entitat esportiva creada el 18 de maig de 1933 i va estar en funcionament ininterrompudament fins al 31 d’octubre de 2004. Des de 2010 la seva tasca és continuada pel Club Gimnàstic el Raval Barcelonès.

Francesc Parramon i Cortina i un grup de joves afeccionats a l’esport van començar a interessar-se per l’entitat a inicis de 1933 al carrer Joaquín Costa, 22. Després d’establir contactes i reunions amb els socis fundadors, van començar a pagar les seves quotes amb la finalitat de recaptar fons per cobrir les primeres despeses. Aquest grup iniciador i impulsor provenia era de classe treballadora: administratius, sastres, electricistes, torners, paletes, dependents de comerç, etc. Van muntar els aparells i van col·laborar en les tasques més diverses per tal de poder obrir les portes de l’entitat a tota la joventut que volgués fer esport. Finalment, el 9 d’agost de 1933 es van inaugurar les dependències del Centre Gimnàstic Barcelonès per a tots els socis en general. En els documents del centre hi consta també el suport i la col·laboració desinteressada que, en els primers passos de la seva vida esportiva, es va rebre de l’Agrupació Ciclista Montjuïc.

ATENEU POPULAR DE GRÀCIA

Entitat fundada el 1934, que fomentà la cultura i l’esport popular al barri de Gràcia de Barcelona. Integrat al Comitè Català pro Esports Populars el 1936, fou una de les entitats organitzadores de la Copa Thälmann (1936). Edità un butlletí fins el 1937. Amplià el seu radi d’acció incloent en les seves instal·lacions un gimnàs, un laboratori fotogràfic, un museu i una biblioteca. Desaparegué el 1939.

ATENEU OBRER MARTINENC

Entitat que fomentà la cultura i l’esport popular al barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona. Havia començat la tasca escolar cap al 1889, i fomentava la cultura obrera. El 1936 formà part del Comitè Català pro Esport Popular. Fou una de les entitats organitzadores de la Copa Thälmann (1936).

ATENEU OBRER DE SANT ANDREU

c.Abat Odó 71 | Barcelona

L’Ateneu es va fundar l’1 de Maig de 1885. En aquella època, com a Ateneu Obrer, es dedicava a les activitats que no estaven a l’abast del obrers: ensenyament, teatre, conferències, excursions, esports, lleure, etc. Degut al fort arrelament de l’Entitat a Sant Andreu, sobretot per la qualitat de l’ensenyament que s’impartia a les seves aules, l’any 1904 es va posar la primera pedra d’un nou edifici. Finalment, aquest edifici no es va construir; però en lloc seu, es va fer l’actual, inaugurat l’any 1933. Una de les seccions de l’Ateneu, l’Atlètica Vida va ser co-fundadora de la Unió Esportiva Sant Andreu de futbol l’any 1924. A partir del 1977, l’Ateneu va iniciar la tasca d’adequar totes les activitats culturals i esportives a les exigències dels nous temps. En ple segle XXI podem assegurar que l’entitat creada el 1885 per a la millora de la classe obrera s’ha convertit en una important entitat cultural, oberta a tothom i amb un ampli ventall d’activitats.

BIBLIOTECA CULTURAL ESPORTIVA AVANTI

Biblioteca del barri de la Barceloneta de Barcelona. Fomentà la cultura i l’esport entre les classes populars. Combinà les activitats formatives amb l’esport. Fou adscrita al Comitè Català pro Esports Populars (1936). Fou una de les organitzadores de la Copa Thälmann (1936). També organitzà la Volta a Peu a la Barceloneta.

CASAL NACIONALISTA OBRER ESPARTACUS

Entitat cultural i esportiva de Barcelona. Fundada el 1934 i vinculada a Estat Català. De caràcter popular, estava adscrit al Comitè Català Pro Esport Popular (1936) i va ser uns dels organitzadors de la Copa Thälmann i de la I Challenge de la República (1936). L’esclat de la Guerra Civil truncà la seva activitat esportiva.

AGRUPACIÓ CICLISTA MONTJUÏC

Centre Cívic el Sortidor a la Plaça del Sortidor. Barcelona

L’Agrupació Ciclista Montjuïc, “la Grupa”, és un club que compta quasi bé amb 100 anys d’història, al llarg dels quals ha deixat una profunda empremta en el ciclisme català a tots els nivells. Vols saber com vam començar?

El dia 7 d’octubre de 1917, Llorenç Cabrol Nadal va reunir a casa seva, al carrer Creu dels Molers, nº 40, un grup d’amics i afeccionats al ciclisme que van acordar la creació d’un grup ciclista. Al llarg de la seva història, la Agrupació ha organitzat importants curses, entre les quals es troben la Primera Cursa Ciclocros celebrada a Espanya, el 26 de gener de 1922, vàries curses en la Pujada del Castell de Montjuïc, el Campionat de Catalunya de Ciclo-Cros, el Premi Inauguració (durant 56 anys, fins el 1988), i la Barcelona-Andorra (la qual, juntament amb altres sis proves organitzades per sengles clubs, va donar pas a la creació de la Setmana Catalana), entre d’altres.

Club Esportiu JÚPITER

Carrer Agricultura, 238 Barcelona cejupiter@cejupiter.cat

Va ser el 12 de maig de 1909 quan, en una reunió a la “Cerveceria Cebrián” -avui l´orxateria “tio Che”- es va constituir el C. E. Júpiter. Els artífexs d´aquest fet van ser els germans Mauchan, súbdits britànics que treballaven en una fàbrica del Poble Nou.

La catalanitat del Club Esportiu Júpiter no ha estat mai amagada i, el cert és que ha causat a l’entitat més d’un maldecap. La seva senya més identificativa, l’escut, ja delatava l’esperit catalanista del club. L’emblema del Júpiter era un escut rodó amb una estrella de cinc puntes blava a dalt i a sota les quatre barres, que recordava molt al d’Estat Català. Aquesta semblança va ser el motiu pel qual el 30 d’abril de 1924 l’escut del Júpiter fou denunciat pel Jutge Instructor Cristóbal Fernández, al Gobernador Civil de la Província, “por una clara disimulación de la bandera separatista catalana”. El govern de la dictadura de Primo de Rivera va decidir prohibir l´emblema i llavors l´entitat adoptà un nou escut triangular amb els colors gris-grana i la corona de la Ciutat Comptal a sobre.

No obstant, amb l’adveniment de la República i, a l´inici de la temporada 1931-32 es tornà a implantar l’escut prohibit. Per commemorar aquest fet, el president de la Generalitat Francesc Macià va assistir al camp del Júpiter el 25 de setembre de 1931. Aquell dia se celebrava un partit del Campionat de Catalunya de Primera Categoria entre el Júpiter i el Palafrugell i Macià va rebre una insígnia d’or reproducció de l’escut perseguit durant la dictadura. Però la repressió va tornar a caure sobre el Júpiter en acabar la Guerra Civil. El règim dels vencedors va considerar que el club era separatista i l´acusava de col·laborar amb els rojos. Aquestes acusacions van derivar en una nova prohibició de l’escut i amb l’obligació de canviar el nom de C.E. Júpiter pel de C.D. Hércules. L’any 1940, però, es va retornar el nom de C.E. Júpiter.

Però l’escut quadribarrat i estelat no tornà al club fins 50 anys més tard quan, amb motiu d’una assemblea de socis del Club s’acordà retornar l’escut original. Així, des del 2 de setembre de 1990 i fins l’actualitat l’escut de l’entitat torna a ser el mateix que va veure néixer el Club Esportiu Júpiter.

F.C. MARTINEC

C/Telègraf 31 – Barcelona (08041) fcmartinenc@fcmartinenc.cat

El FC Martinenc és un club poliesportiu fundat el 1909, originalment al barri de Sant Martí, d’on va agafar el seu nom, però que ha arrelat al barri del Guinardó, on actualment té les seves instal•lacions.

Els orígens de l’entitat cal situar-los a començaments de segle, concretament en l’any 1907. L’any 1909 ja competien, en representació de l’ex-vila de Sant Martí de Provençals, el Club F.C. Martinense i Centre d’Esports Martinenc. Les dues entitats decideixen fusionar-se i adoptar el nom de F.C. Martinenc participant en els campionats organitzats per la Federació Catalana. Aquesta fusió es fa l’any 1917.

CLUB NATACIÓ ATHLÈTIC BARCELONETA

Plaça del Mar s/n · cnab@cnab.cat

El Club Natació Atlètic-Barceloneta és el resultat de l’agermanament entre el Club Natació Athletic, fundat l’any 1913, i el Club Natació Barceloneta en l’any 1929. L’Athletic és el vicedegà dels clubs de natació a Espanya i va ser dels pioners en desenvolupar aquestes especialitats esportives, compartint activitats amb els seus homòlegs Barcelona i Sabadell, clubs amb els quals va fundar la Federación Española de Natación l’any 1920 i la Federació Catalana de Natació el 1921.

CLUB ESPORTIU EUROPA

c/ Secretari Coloma, 140 Gràcia (Barcelona) info@ceeuropa.cat

El Club Esportiu Europa, tal i com el coneixem avui en dia, neix el 1907. Llavors, dos modestos clubs (el Provençal i el Madrid de Barcelona) van decidir fusionar-se per poder assolir més altes fites dins el futbol català. Quan és va haver de buscar un nom per a l’equip, per tal d’evitar majors despeses de registre van aprofitar el nom d’un club a punt de desaparèixer i del que en quedava la fitxa lliure, el FC Europa. Amb un petit canvi al nom, naixia el 5 de juny de 1907 el “Club Deportivo Europa”. És el club de futbol de la Vila de Gràcia.

FC BARCELONA


L’aventura de la creació del FC Barcelona l’any 1899 per un grup de joves, estrangers i catalans que vivien a Barcelona va ser la conseqüència d’un procés d’expansió de la pràctica del futbol i altres esports d’origen britànic a Europa. Això explica la naturalesa intercultural del Club, la seva vocació poliesportiva i la voluntat d’arrelament a una ciutat i a un país. Gamper, fundador del Club, en va ser l’ànima i l’impulsor durant els primers 25 anys. El seu compromís amb el FC Barcelona va més enllà de les seves facetes com a jugador, directiu i president.

RCD ESPANYOL


El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona és un dels clubs de futbol més antics de la Lliga Espanyola. El 28 d’octubre de 1900, a les aules de la Universitat de Barcelona, naixia la Societat Espanyola de Football, nom que li va donar al Club el seu fundador i primer president, Ángel Rodríguez. Les principals senyes d’identitat, i el que va determinar el nom original d’aquest nou Club esportiu, va ser que tots els seus components eren catalans o nascuts a la resta d’Espanya, en contraposició als altres equips, formats majoritàriament per anglesos i altres nacionalitats.

Fédération Sportive et Gymnique du Travail

14 – 16 rue Scandicci 93508 Pantin cedex Mail : accueil@fsgt.org

El 1934 dins la dinàmica del Front popular i anticipant un any la reunificació sindical, es crea la FSGT per la fusió de la FST, pròxima de la Confederació general del treball unitari (CGTU) i del USSGT pròxim de la Confederació General del Treball (CGT). El 23 i 24 de desembre 1934, els delegats de 515 clubs del USSGT socialista (aproximadament 7 000 membres) i de la FST comunista (aproximadament 11 000 membres) porten a terme l’assemblea fundadora de la FSGT al Carrer de la Grange-a les-Boniques, 33.Des de 1931 aquestes dues federacions obreres contribueixen àmpliament a la implantació del voleibol a França.

El mateix any marca la seva ferma oposició a la participació de França als Jocs de Berlín -atès el seu caràcter propagandístic del nazisme i el racisme- enviant una forta delegació a l’Olimpíada Popular de Barcelona, organitzades precisament en contrapartida als Jocs olímpics oficials. Les qualificacions per accedir als Jocs de Barcelona tenen lloc a París el 4 de juliol de 1936 a l’estadi Pershing, davant Léo Lagrange. Aquesta Olimpíada es veu frustrada, pel cop d’Estat militar de Franco, que té lloc el mateix dia en què s’anava a inaugurar, el 19 de juliol de 1936. La delegació ha de tornar a França sense haver-hi competit.

David Companyon i Costa. Director d’Estudis i Projectes de la Fundació l’Alternativa 
Juliol de 2017
En castellà: http://www.sinpermiso.info/textos/la-olimpiada-popular-tres-meses-que-convulsionaron-el-deporte
Bibliografia
4.- L’Altre Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades. Pàg. 109
6.- L’Altre Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades. Pàg. 113
8.- http://www.fundacioalternativa.cat/manifest-de-lolimpiada-popular
9.- L’Altra Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades.

10.- La història del Clarion i l'Olimpíada Popular de 1936 https://davidcompanyon.blogspot.com.es/2017/07/la-historia-dels-clarion-i-lolimpiada.html

11.-https://www.youtube.com/watch?v=gfzn328Zy_U&feature=youtu.be