divendres, 23 d’octubre de 2015

Una República Catalana lliure, justa i neta (molt neta!)

Els tresorers de Convergència i de les seves fundacions (CATDEM i Barcelona Fòrum), el director d’Infraestructures.cat (l’empresa de la Generalitat encarregada de licitar l’obra pública) juntament amb 8 màxims directius d’empreses donants de sumes milionàries a les esmentades fundacions, han estat detinguts acusats pel pagament de comissions il·legals.

El 3% torna a omplir mitjans i tertúlies.

Artur Mas ha donat les explicacions de sempre: Tot està correcte i som objecte de persecució i escarni públic per part de l’Estat. La tesi de la persecució política pel posicionament independentista de CDC és l’argument de defensa. Hi ha corrupció, i també hi ha ús polític contra Catalunya emprant la corrupció.

Però si les acusacions contra CDC ho són contra “el procés” ¿perquè els aparells de l’Estat no actuen contra ERC o la CUP? ¿Pot obviar-se la corrupció i el finançament il·legal perquè l’Estat vulgui desacreditar CDC per desacreditar “el procés”?

Mas ha seguit insistint que les detencions i les sospites sobre el 3% “no han d'obrir cap tipus d'esquerda en el procés sobiranista, perquè jo estic disposat a donar totes les explicacions que siguin necessàries”.

La corrupció és sistèmica, forma part del Règim, de les relacions empresarials... CDC ha mostrat una  connivència amb corruptors i corruptes que va més enllà de la sospita: el cas Palau o de la família Pujol-Ferrusola en són dos exemples.

Tot plegat ja és una esquerda de grans dimensions i les explicacions de Mas ho són sobre tot menys sobre el 3%, donat que, segons ell, “jo no porto les finances i tinc confiança cega en els meus col·laboradors” ara detinguts.

Si volem avançar cap a una sobirania constituent ¿Podem fer-ho amb un President, que alhora ho és d’un partit sobre el qual hi ha, de manera cada cop més insistent, l’evidència de la corrupció, de comissions sobre l’obra pública i finançament il·legal?

Artur Mas, a la roda de premsa esmentada, ha comminat a la CUP, en les seves negociacions amb JxSí sobre la presidència i el programa de Govern, a “fer abstracció” i a “no fer cas de les actuacions de l’Estat”. La Presidència de la Generalitat no és un càrrec simbòlic, reflecteix les relacions de poder i especialment amb el poder econòmic. El 3% és una d'aquelles expressions entre el poder econòmic i el poder polític convergent. L'important, però, és el 97% restant i CDC assegura aquest percentatge al poder econòmic: les privatitzacions, les transferències de diners públics a negocis privats en sanitat, educació, serveis públics etc.

Però la corrupció ha estat present a les eleccions, Catalunya Si Que És Pot ho assenyalà repetidament. Romeva va haver de sortir un cop i un altre a dir que seria bel·ligerant: “corrupció zero” i la CUP ha repetit que no investiria Mas tot vinculant-lo “amb les retallades i la corrupció”. Estem convençuts que no volen fer-li “el joc a l’Estat per fer descarrilar el procés”. Aleshores?

Un inici constituent tacat amb la xacra de la corrupció comporta un descrèdit fins i tot a nivell internacional. ERC, els diputats de JxSI d’esquerres i la CUP estem segurs que ho comparteixen, igual que els de CSQEP.

Entendrà Convergència que el procés constituent no depèn, ni pot dependre, de l’elecció de Mas o algú de CDC?

Ens cal una República Catalana sí, lliure, justa i neta (molt neta!), doncs si no és neta (i molt) potser ens estem jugant no tenir República Catalana i enviar en orris la lluita de tanta gent durant tants anys. Cal fer foc nou.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Les eleccions catalanes en clau de ruptura constituent

Penjo al bloc, traduït al català, l’article que el passat diumenge la revista “Sin Permiso” em va publicar. En ell, plantejo un anàlisi de les eleccions que -sense negar la clau plebiscitària i el clar qüestionament de l’status quo que reflexa el resultat- planteja propostes per avançar cap a un procés constituent de ruptura amb el Règim del 78 i el Regne d’Espanya. Procés constituent cap a una República Catalana en el que les forces que s'hi reclamen (CDC, ERC, CSQEP i CUP) les de l’esquerra hi tenen majoria d’escons.

Les eleccions ens mostren una fotografia complexa de la societat catalana, que implica diverses lectures. La més analitzada ha estat la plebiscitària, però també n’hi ha una altra: la ruptura constituent.
La participació del 77% ha estat la més alta en unes eleccions catalanes (i la segona més gran en tota la història des de les eleccions generals de 1982) mostra que per a la majoria el que s'estava votant era excepcionalment important i no l'avantsala de les generals del 20D.
La principal conclusió excepcional és que el "status quo", l'ordre institucional sorgit del Règim de la restauració monàrquica del 78 ha sortit derrotat de les urnes. I aquest qüestionament no es fa en clau de reforma, sinó de ruptura, un trencament que té com a assignatura materialitzar-se.
Una ruptura a Catalunya amb el Règim però no necessàriament amb els pobles que conformen l'Estat Espanyol. Una ruptura, a la qual l'esquerra transformadora espanyola (Podem, IU...) hauria de donar suport, com la part més avançada de la que ha de donar-se, hauria de donar-se, a la resta de l'Estat. Si el moviment sobiranista (democràtic i constituent) sortís derrotat a Catalunya (política, judicial o militarment) seria en benefici de les forces polítiques i socials en les que es sustenta en Regne d'Espanya i el seu règim i ho seria en detriment de les forces que advoquen per processos constituents a Catalunya, Espanya i Europa.
Aquestes forces haurien de prendre nota de les afirmacions del constitucionalista Javier Pérez-Royo sobre les eleccions catalanes i el debat sobre l’"encaix" de Catalunya a Espanya: "No crec que calgui reformar l'actual Constitució. Cal volar-la, fer-la saltar pels aires. Hauríem d'anar a un procés constituent, i en el tema territorial caldria fixar a la Constitució la fórmula d'integració, no tornar a fugir d'estudi. Sense que el TC hagi de decidir res. Un pacte polític i la norma que d'ell emani no poden ser definits per un tribunal de justícia. Això només ho poden fer les institucions que estan legitimades per a això pel vot popular "1

El Règim derrotat a les urnes
El Règim ha quedat derrotat a les urnes, també és cert que no ha estat vençut. Ciutadans i PP, que neguen a Catalunya la condició de nació, contraris a qualsevol solució pactada ja sigui un referèndum o una reforma constitucional, van aconseguir només un 26,4% dels vots (17,9% Ciutadans + 8,5% PP) amb un canvi qualitatiu en la correlació de forces: el PP passa de 19 escons a 11 i Ciutadans de 9 a 25.
PP i PSC (PSOE), el bipartidisme, que sustenta fins ara el règim, té el un retrocés històric, perd 12 escons, de 39 a 27 i tot just representa el 20% dels escons, sent el PP el gran damnificat. El PSC, que sí que defensa que Catalunya és una nació i una reforma de tall federal de la Constitució, passa de 20 a 16 diputats i el seu retrocés és més suau que el vaticinat. Entre tots, 52 diputats de 135.
11 setembre a la Meridiana.
Una lectura únicament plebiscitària de les eleccions ens mostraria el triomf de l'hegemonia política de l'independentisme. És la força majoritària en la societat catalana i, com es va veure el 11s, l'única part mobilitzada. Les forces recolzades pel Assemblea Nacional Catalana (ANC) representen el 47,7% dels vots, la suma de Junts pel Sí (39,5%) i la CUP (8,2%), majoria absoluta d'escons: 62 de JxSI i 10 de la CUP, malgrat això no arriba al 50% dels vots.
S'han produït, però, canvis significatius en la correlació de forces dins d'aquesta hegemonia: Junts pel Sí (que agrupa Convergència, ERC i independents) passa de 71 diputats a 62 i, la més rellevant, CDC segueix retrocedint (de 62 a 50 diputats el 2012 i ara 30 en 2015 més 4 independents afins), ERC es manté en 21 diputats (més 7 independents propers a la formació d'Oriol Junqueras). La CUP triplica escons, de 3 a 10.
La gestió d'aquesta hegemonia és el que ara està en el centre del debat polític. CDC com a part majoritària i integrant de Junts pel Sí entén com innegociable que la Presidència i formació del Govern correspon a Convergència i Artur Mas. El "nus gordià" és fer a Mas President. La CUP impugna aquest relat i insisteix que no farà President a Mas ni a cap dirigent de CDC "vinculat a les retallades i la corrupció".

Mas davant el TSJC
La imputació de Mas (dos dies després de les eleccions del 27s), acusat per la fiscalia de l'Estat de desobediència, desacatament i malversació pel procés participatiu del 9N, i la seva declaració davant del TSJC han marcat l'agenda a Catalunya després de les eleccions.
La imputació ho és "de facto" contra els dos milions que aquell dia van acudir a dipositar una papereta amb la seva opinió sobre la relació entre Catalunya i Espanya. La ANC (l'Assemblea Nacional de Catalunya, organitzadora dels últims i massius 11 de setembre) va iniciar una campanya "9nSomTots" i com no podia ser d'altra manera, els imputats Mas, Ortega i Rigau van rebre el suport de totes les formacions que van donar suport a la consulta.
Ada Colau llegint el manifest a la Pl. Sant Jaume
contra les imputacions pel 9n
L'acte més significatiu es va viure a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. L'alcaldessa, Ada Colau, va llegir el manifest de suport signat entre d'altres pels sindicats CCOO, UGT i Unió de Pagesos; ICV, EUiA, CUP, ERC, Unió i CDC a més de Pacte pel Dret a Decidir que agrupa 3.000 entitats. Políticament l'escena va ser d'una gran potència i va mostrar la força unitària que té la reivindicació democràtica del dret a decidir davant de l'immobilisme del govern del PP.
Mas i Convergència han utilitzat a fons la imputació i la seva coincidència amb el 75 aniversari de l'afusellament per la dictadura franquista del president de la Generalitat Lluís Companys. Com diria algú "s'ho han posat a ou", és l'estratègia immobilista i de judicialitzar un conflicte polític del PP. Paradoxalment (o no), una altra vegada, l'estratègia de Rajoy s'ha convertit en el millor aliat de Mas enmig del debat sobre la investidura.
L'escenografia mil·limètricament calculada per vincular Mas amb Companys. Mas "heroi i víctima" del 9N es permet combinar frases com "sóc l'únic responsable" amb "no desobeït cap llei espanyola"... escenografia per crear un marc mental, un estat emocional, que ve a dir: "No donar suport a Mas de President és trair el procés i fer el joc a l'Estat ". L'objectiu és clar: canviar la decisió de la CUP de no reelegir Mas com a President i de pas influir a ERC per reeditar la coalició de JxSI.

Mas President: una qüestió de "vida o mort"
Es pot criticar el que es vulgui i no ens faltaria raó en com l'entorn mediàtic afí a Mas és capaç d'arribar a extrems grotescs, però és que per Mas i Convergència la Presidència de la Generalitat és una qüestió de vida o mort, atorga l’hegemonia institucional que Mas ha emprat sempre en benefici dels seus propis càlculs polítics i li ha permès imposar les seves polítiques econòmiques i socials a ERC fins al punt de fer-la xantatge "o anem junts o no convoco les eleccions". CDC no ha fet aquest viatge per perdre el poder, sinó per conservar-lo.
La presidència de la Generalitat per CDC és la palanca que li ha permès condicionar la forma i el fons d'una mobilització popular que ha portat al carrer, any rere any, a milions exigint decidir i exercir el dret a l'autodeterminació ... però també és la palanca amb la qual refundar un partit corcat per la corrupció i desacreditat per les seves polítiques neoliberals. No és el mateix refundar CDC des de la Presidència de la Generalitat i el poder institucional, amb tota la capacitat d'influència que dóna en els mitjans de comunicació, que fer-ho com un partit més.
La Presidència de la Generalitat no és un càrrec simbòlic, reflecteix les relacions de poder i especialment amb el poder econòmic. El 3% és una d'aquelles expressions entre el poder econòmic i el poder polític convergent. L'important, però, és el 97% restant i CDC assegura aquest percentatge al poder econòmic: les privatitzacions, les transferències de diners públics a negocis privats en sanitat, educació, serveis públics etc.
D'altra banda, el principal actiu de Convergència és el mateix Mas i el principal actiu de Mas és la Presidència de la Generalitat. Que Mas sigui o no sigui President (o algú de CDC) té una relació directa amb l'hegemonia institucional i política sobre el "procés sobiranista".
Des d'una part de l'esquerra es veu com inevitable que Mas sigui reelegit, ja sigui pels resultats electorals, ja sigui com a conseqüència de la imputació o perquè es menysprea a la CUP qualificant-los de "escolanets" de Mas i ha decidit romandre a l'espera de "notícies" davant la televisió.
Però si realment hi ha una possibilitat que ni Mas, ni CDC tinguin la presidència de la Generalitat ¿no seria més lògic abandonar aquesta posició "neutral" i intentar que es converteixi en una realitat?

Les premisses de la CUP
La CUP no ha deixat de repetir una i altra vegada que no investiran a Mas, a qui vinculen amb les retallades i la corrupció; recorden que la suma de CiU i ERC era de 71 diputats i han passat a 62 (-9), mentre que la CUP ha guanyat 7 diputats i ha crescut bàsicament en les àrees metropolitanes.
En una conferència va presentar el seu "full de ruta" basada en el què, el com i el quan, per parlar després del qui (Mas o no, i si no és Mas, qui) i tres eixos per acordar aquest "què, com i quan "basats en: ruptura democràtica, procés constituent i rescat social de 39 mesures, entre elles, revertir les privatitzacions fetes per Mas.
Van posar el llistó molt alt, però JxSI -tant Romeva com Junqueras- van respondre que estaven "d'acord amb tot", que acceptaven el marc proposat... però que Mas és innegociable com a President.
La CUP, el dia després de la declaració de Mas davant el TSJC, va tornar a repetir en una entrevista a TV3: "No farem a Mas President" per estupor dels "tertulians del President". Com s'atreveixen? parafrasejant la cançó d'Aute
L'entorn de Mas comença a donar mostres de nerviosisme i el mateix Mas, en unes declaracions a la ràdio aquell mateix dia, va contradir a Romeva i Junqueras, dient a la CUP que, en lloc de traçar un programa comú (el què, el com i el quan): "Investeixi un president de la Generalitat perquè pugui formar Govern, que és l'important, i el dia després pot anar-se a l'oposició i dir que no a tot, si és així ho volen". Traduït: no tenim massa interès en arribar a un acord sobre el "què, el com i el quan", ens interessa que ens voteu una sola vegada i després ja farem nosaltres (els que sabem) la política que més convingui.
És difícil que CDC accepti un gir de 180 graus en les seves polítiques econòmiques i que accepti anar més enllà d'una política de gestos en el camí de la ruptura. Una cosa són declaracions solemnes i una altra impugnar pels fets la legalitat espanyola i “l’ordre econòmic”.
Si el 9 de novembre, un any després de la consulta, en el debat d'investidura, la CUP no vota a Artur Mas, ni primera ni en segona votació, s'obre un període de dos mesos. Si no hi ha investidura es convoquen automàticament noves eleccions.
Enmig tindrem les generals el 20D i la clau d'aquestes eleccions, des de l'esquerra, serà: "Fer fora Rajoy". A Catalunya segueix sense saber-se si CDC i ERC repetiran el seu acord en JxSI. La CUP no es presenta i Barcelona en Comú, de l'alcaldessa Ada Colau, ja ha decidit conformar una candidatura de confluència recolzada per Podem, ICV i EUiA amb "criteris propis de sobirania catalana". El clima polític canviarà i els resultats del 20D s'hauran de gestionar juntament amb els del 27s.
La pressió sobre la CUP serà insuportable, si no cedeix serà acusada de "matar el procés". La situació s'assemblarà a Rebel sense causa de James Dean en què dos cotxes condueixen cap al precipici i perd el que abans salta del cotxe. Els dos pensen que serà l'altre... però en el cotxe de JxSI hi ha un copilot, que serà clau: ERC. Repetir les eleccions té riscos com perquè tot es jugui a la reelecció de Mas.

Com avançar en la ruptura del règim
A mesura que passin els dies, s'anirà obrint pas una lectura menys plebiscitària i més en clau de ruptura amb el règim i la seva Constitució, d'esgotament del "status quo" i de l'autonomisme, de les forces que són favorables a un procés constituent i l'exercici de la sobirania de Catalunya. La suma d'aquestes forces és superior a la lectura plebiscitària, ja que cal sumar Catalunya Sí Que És Pot. Serien 83 diputats sobre 135.
Catalunya Sí Que És Pot (la coalició de Podem, ICV, EUiA i Equo) no va acceptar el marc plebiscitari i no es va pronunciar ni pel SI, ni pel NO a la independència. Va basar la seva estratègia en la denúncia de les polítiques neoliberals d'Artur Mas i la corrupció de CDC. Es va presentar a les eleccions amb un manifest polític basat en un pla de rescat ciutadà, un procés constituent "propi i no subordinat" cap a una República Catalana i un referèndum vinculant en què decidir si seria independent, federal o confederal. CSQEP ha repetit que "ni per activa ni per passiva" faria president a Mas, ni a un govern continuista de les seves polítiques. Seria bo reflexionar sobre si cal deixar "sola" a la CUP davant de la pressió que patirà l'entorn convergent i els poders econòmics.
Perquè ¿i si s'obrís una "finestra d'oportunitat" i CSQEP pogués condicionar, amb el seu suport al procés constituent, la ruptura democràtica i un programa de rescat social, que ni Mas ni CDC tinguessin la presidència, ni la majoria del govern? Dels 83 diputats que s'han presentat en formacions favorables a un procés constituent, la majoria estan situats en el camp de l'esquerra.
Encara que gairebé no aparegui en cap anàlisi, les eleccions del 27s han mostrat com en l'espai polític del camp sobiranista (independència i/o dret a decidir) l'esquerra (ERC, CSQEP i CUP) favorable a la ruptura democràtica, el procés constituent ja un programa de rescat social segueix augmentant els seus escons 49 (+12) i supera CDC 34 (-16).
El resultat del 27s o bé serveix per avançar cap a la ruptura social i nacional o bé es mantindrà l'status quo al Regne d'Espanya. Status quo que sobretot serveix per seguir imposant lleis i polítiques -tant a Catalunya com a l'Estat- que no paren d'augmentar les desigualtats socials, segueixen espoliant allò que és públic per mercantilitzar-lo i convertint a Espanya en un Estat cada vegada més autoritari.
¿Haurien implicar-se l'esquerra transformadora, els sindicats i moviments socials en contribuir a l'acumulació de forces per avançar cap a la ruptura democràtica? o ¿han de mantenir una posició de veure-les venir? Crec que Mas preferiria la segona per així concentrar-se en pressionar només a la CUP i mantenir a ratlla ERC.
Cal sortir-se del "marc mental" del plebiscit que declara l'hegemonia de Mas i Convergència. ¿No seria més profitós treballar en cristal·litzar (per remota que sembli) la possibilitat que l'hegemonia política i social del procés que viu Catalunya (i del qual CSQEP forma part) deixi de ser ostentada per l'ala neoliberal que Mas representa? No ajudaria això a les forces partidàries d'un procés constituent també a Galícia, Euskadi i a la resta d'Espanya? ¿Hauria de fer una proposta al sector d'esquerres de JxSI i a la CUP que estaria disposada a donar suport (per exemple des de l'abstenció) un govern que no estigués presidit per Mas ni per CDC, sempre que tingués un programa clar de rescat social i de ruptura democràtica? Com a mínim tindria la virtut de situar la proposta en el debat social i mediàtic, incrementar el nerviosisme a CDC, obrir dubtes a ERC i enfortir la posició de la CUP.
Els resultats només permeten la formació d'un govern de JxSI o com a mínim un govern en el que tinguin la majoria, però JxSI no és el mateix que CDC. Els resultats han debilitat l'acord amb ERC perquè Mas fos reelegit -al quedar lluny de la majoria absoluta- i xoca frontalment amb la posició de la CUP. És el mateix un govern presidit per Mas que un presidit per algú de CDC que no sigui Mas?
I un govern no presidit per CDC? Un govern constituent i no continuista de les polítiques neoliberals i privatitzadores, amb un programa de rescat social, que apliqui la ILP contra desnonaments i pobresa energètica, la Renda Ciutadana Garantida, acabi amb el desmantellament de la sanitat pública, el megaprojecte especulatiu de casinos del BCN World o implanti un impost a les grans fortunes. Podria ser acceptable un govern (recolzat des de dins o des de fora) que tingués una majoria situada a l'esquerra i que comptés amb consellers de CDC? Recordem els "comptes": CDC 34, ERC 28, CSQEP 11, CUP 10.
Certament perquè aquesta possibilitat es pogués concretar, cal que ERC o la CUP siguin capaços d'obrir el focus "independentista incondicional", a un de més ampli basat en la sobirania constituent cap a la República Catalana i que inclogui un referèndum sobre la futura constitució catalana i la independència.
Una esquerra que es reclama de la transformació social hauria de procurar la millor opció possible per a l'inici constituent (ruptura amb un règim que nega una sortida democràtica a la voluntat majoritària de la societat catalana) i la implantació d'un pla de mesures socials favorables a les classes populars i, al seu torn, situar CDC en la tessitura de mostrar que és més important per a ella: si el procés constituent o el nom del president, si un govern basat en els interessos de la majoria de la ciutadania o un govern orientat als negocis d'una minoria. CDC es veuria obligada a triar entre un govern constituent de contingut social o noves eleccions.
La qüestió decisiva és que la possibilitat d'una ruptura política és real, confirmada a les urnes, la dificultat està en trobar les seves expressions pràctiques. Seran positius tots els passos que es donen en aquesta direcció, construcció d'una legalitat catalana i la desobediència a lleis imposades, i també en sentit positiu les mesures pràctiques de resposta a la crisi social, pla d'emergència contra la pobresa, mesures socials, etc... Aquestes dues cares de la mateixa moneda són les que poden ampliar, encara més, el suport social per a una ruptura republicana, una República Catalana basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat amb la resta de pobles.
1 Entrevista a Javier Pérez-Royo
(http://www.lavanguardia.com/politica/20151006/54437906562/javier-perez-royo-reformar-constitucion-volarla.html)

David Companyon, exdiputat d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya. Membre de la direcció d'EUiA i del CPF d'IU