dimecres, 19 de febrer de 2014

Per una República Catalana, intervenció a les Jornades de debat de la Fundació Andreu Nin

La Fundació Andreu Nin va organitzar una jornada de debat “Nin, les nacions i la revolució social” al voltant del llibre del fundador del POUM “Els moviments d’emancipació nacional” publicat el 1935. 


La convocatòria de la Jornada expressava la voluntat de la Fundació de “participar en l’apassionant moment polític que es viu a Catalunya, aportant-hi les experiències i ensenyaments d’Andreu Nin i el POUM en la lluita per l’emancipació de les nacions i molt especialment de Catalunya, en una jornada oberta de formació i debat”

La Jornada va aplegar un nombrós públic al Palau de la Virreina, al bell mig de les Rambles barcelonines, amb dues taules de debat: la primera amb els historiadors Pelai Pagès, Andy Durhan i el dirigent veïnal Lluís Rabell i la segona amb Toni Comin (del col·lectiu Catalunya, Socialisme, Llibertat i exdiputat socialista), Ermengol Gassiot (CGT), Oriol Amorós (diputat d’ERC), Santi Lapeira (portaveu d’Avancem dirigit pel diputat del PSC Joan Ignasi Elena) i jo mateix com a diputat d’ICV-EUiA i militant del POR-L’Aurora, una de les organitzacions que es considera hereva de la lluita del POUM (aprofito per agrair, de nou, la invitació especialment a la presidenta de la Fundació, Teresa Carbonell i als incansables Pello Erdociain i Miguel Salas). 

Al marge de les consideracions polítiques que es van expressar, m’agradaria remarcar el nivell de la Jornada, l'alta participació dels assistents en un debat cabdal per les forces d’esquerres en un moment, un altre cop, històric de la lluita de classes a Catalunya. 

Us deixo aquí el guió de la meva intervenció.


Quan la Fundació Andreu Nin em va proposar de participar en la jornada de debat al voltant del llibre de Nin sobre els moviments d’emancipació nacional, vaig rellegir alguns dels escrits i cartes de Nin. En ells, fins i tot els de 1914 (ara fa cent anys!) sempre trobem una defensa el dret incondicional de les nacions a l’autodeterminació, entès com el dret a la separació, no només com un dret democràtic, sinó com apart de la lluita de les classes treballadores a la seva emancipació social.

En el primer debat s’ha plantejat amb molta justesa que sí bé la història no es repeteix com deia Marx, sí que cal analitzar la lluita pels drets nacionals a l’Estat Espanyol no com una “repetició”, sinó com l’expressió d’una lluita que té un cicle llarg en la història.

Per això vaig trobar especialment interessant una de les cartes entre Nin i Trotsky, del 1930 i per tant abans de que es proclami la 

República, debaten sobre la necessitat que la classe obrera tingui un programa de front comú al voltant de les reivindicacions democràtiques: repartiment de la terra, el vot de les dones, les nacions oprimides… En ella Trotsky i Nin s’interrogaven envers la independència de Catalunya i si ha de ser recolzada per les classes treballadores.

“La classe obrera ha de defensar fins al final les reivindicacions democràtiques declarant que està disposada a recolzar, per la via revolucionaria, el dret de les nacions a l’autodeterminació, inclòs el dret a la separació. 

Pot la classe obrera fer seva la consigna de la separació de Catalunya? Si es tracta de l’expressió de la majoria de la població, sí. 
Com pot expressar-se aquesta voluntat? Mitjançant un plebiscit lliure, o per una assemblea de representants de Catalunya o per la veu dels principals partits als que segueixen les masses o en fi, per un aixecament nacional a Catalunya (...) 

No cal dir que les consignes democràtiques no volen en cap cas apropar als treballadors a la burgesia republicana, al contrari... alhora que ha de recolzar tot moviment realment democràtic, aplicant sense reserves una política de front únic, cal desenvolupar una lluita intransigent contra la burgesia, desemmascarant el seu doble joc”

Avui tenim entre nosaltres un debat molt semblant; la consulta,

però també sobre un pronunciament del Parlament (una eventual Declaració d’Independència si la consulta es avortada) o un aixecament popular contra l’actuació de la reacció del nacionalisme espanyol contra les aspiracions nacionals de la majoria del poble... i alhora, cap concessió a la burgesia.

En aquest altre, de setembre 1934 en ple bienni negre de la CEDA de Gil Robles, Andreu Nin –ja en ple debat amb Maurin per la fusió de l’Esquerra Comunista amb el Bloc Obrer i Camperol que donaria lloc al naixement del POUM- marca la línia programàtica just abans dels fets d’octubre a Catalunya i Astúries que donarien lloc a una gran repressió contra el moviment obrer i la suspensió de l’autonomia de Catalunya.

“El moviment nacional a Catalunya, pel seu contingut i per la participació de les masses populars, és, en el moment actual, un factor revolucionari de primer ordre, que contribueix poderosament, amb el moviment obrer, a contenir l’avanç de la reacció. D’aquí se dedueix clarament l’actitud que ha d’adoptar davant el mateix el proletariat revolucionari:

l. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota atac per part de la reacció.
2. Defendre el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
3. Considerar la proclamació de la República catalana como un acte d’enorme transcendència revolucionària; i
4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, i fer de la Catalunya emancipada del jou espanyol el primer pas cap la Unión de Repúbliques Socialistes d’Iberia”


Moviments de masses, hegemonia del procés, el paper de les classes socials i en especial de les classes treballadores. La posició de 
principis que defensava Nin no era altre que la lluita contra l’opressió és consubstancial a la lluita pel socialisme i per tant les classes treballadores no només havien de recolzar la proclamació de la República Catalana, sinó que aquesta proclamació era una “acte d’enorme transcendència revolucionària” com a pas per enderrocar el Règim de la Monarquia espanyola i la millor manera de trobar una relació fraternal entre els pobles i els treballadors amb una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. 

Per Nin, pel POUM, era una també una resposta en solidaritat amb els treballadors oprimits de la resta de l’Estat Espanyol (incloent-hi també Portugal, cal recordar que també la FAI adoptava aquesta proposta iberista)

Nin no proposa un recolzament i prou, no defenia només la implicació “en el moviment d’emancipació nacional de Catalunya”, afirmava que només sota la direcció de les forces obreres “la República Catalunya emancipada del jou espanyol seria el primer pas” cap a una fraternal unió amb la resta de pobles de la Península. Des d’aquesta visió, crec que és necessari, imprescindible la participació de la gent d’esquerres, dels treballadors a l’Assemblea Nacional Catalana, una organització de masses que ha mobilitzat més del 20% de la població catalana el passat 11 de setembre (us imagineu que seria una manifestació equivalent a l’Estat?) canalitzant les aspiracions populars i el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, cal ser-hi per defensar-hi els interessos de les classes populars.

Ho defenso perquè el procés pel Dret a Decidir que vivim a Catalunya ens porta a una oportunitat de canvi radical, d’obrir un procés constituent que hem de fer tot el possible perquè sigui favorable a les classes treballadores. Estem no davant un època de canvis, sinó davant un canvi d’època amb un Règim que està esquerdat per múltiples crisi (social, de legitimitat, econòmica, nacional...).

El que tenim davant és l’oportunitat d’un canvi de règim. Totes les

enquestes a nivell espanyol mostren un deteriorament del bipartidisme espanyol (un dels pilars de Règim de la restauració borbònica del 78), fins i tot un suport gens menyspreable a la consulta a Catalunya i reforça l’opció que IU ha fet a nivell de l’Estat de donar suport a la consulta.

La negativa del Govern Rajoy a la consulta, el seu NO en majúscules, deixa sense espai tercers vies, pactes de la vella política de despatxos i alhora mostra que és sobre “la força de la gent” on s’assenta el Dret a Decidir. I aquesta voluntat no sembla diluir-se malgrat totes les provocacions i amenaces de l’Estat, dels partits del Règim i de les institucions europees..

Nin deia: “Enarborar la bandera de la República Catalana”. Només els il·lusos pensen que la independència és baixar una bandera d’un pal per posar-ne una altre. Pels que volem transformar la societat de soca-rel “Enarborar la bandera de la República Catalana” és un procés de transformació social, de processos constituents que trenquin les costures del Règim.

Una República Catalana que engarjoli als responsables de l’estafa bancària, de l’estafa immobiliària.. i no els indulti, que nacionalitzi les companyies subministradores davant la pobresa energètica en comptes de que es segueixin enriquint en un mercat captiu... que recolzi la “desobediència civil” davant l’Estat que ens oprimeix com a nació i com a classe.

La República Catalana no pot ser perquè ens governin els mateixos. La seva bandera ha de ser contra la pobresa i les seves causes, contra els desnonaments i les seves causes, contra els talls de subministraments i les seves causes, contra la reforma de l’avortament i les seves causes, contra la LOMCE... El contrari, aspirar a la llibertat de Catalunya obligant al poble a sotmetre’s a les lleis que l’empobreixen és una forma de trair les aspiracions de llibertat nacional.

Ningú aspira a la llibertat de Catalunya perquè el seu govern el maltracti més que el que ho fa el govern del partit popular i la troika. Aquest no és un problema “espanyol”, és un problema de classes, és lluita de classes i, de nou, no és acceptable aquells que estan disposats a acceptar consulta per retallades. Tornant a la nostra història, no es tracta de primer guanyar la guerra per fer la revolució desprès. No es tracta de guanyar la consulta i desprès ja construirem un país més just. Només guanyarem aquesta “guerra” si estem disposats a fer un país nou des d’ara. Als catalans ens cal un nou Estat i, sobretot, un Estat Nou.

Aquests dies hem vist, escoltat, sentit com la gran patronal de Foment (integrada a la CEOE) està clarament contra el procés. No paren de fer declaracions, reunions secretes amb Rajoy,

Rubalcaba... amb un únic objectiu, trencar l’espina dorsal del moviment d’emancipació nacional de Catalunya i a impedir la celebració d’una consulta democràtica. Són els mateixos que exigeixen als govern radicalitzar la reforma laboral amb més baixades de sous, d’impostos, més rebaixes de les pensions, dels subsidis d’atur... La burgesia catalana sap molt bé que podrà explotar millor als treballadors catalans dins de l’Estat Espanyol que no pas en una República Catalana.

En el fons va molt bé als ulls de la gran majoria de la població que siguin aquests “grans burgesos catalans” els Lara, Rosell, Godó... els qui reneguin de les aspiracions nacionals de Catalunya. Quan més lluny millor. Per això el govern Mas, que representa els seus interessos de classe i que aplica com ells la reforma laboral -que CiU va votar amb el PP- als treballadors públics o l’aprofita per carregar-se el conveni de TV3 per baixar els sous i acomiadar treballadors, com pot liderar moralment el procés davant de la majoria del país? No és d’estranyar que a Catalunya les expectatives de vot de CiU siguin continuadament a la baixa i que en cap d’elles aparegui un reforçament de CiU.

A la Catalunya d’avui, on han crescut tant les desigualtats, on 250.000 catalans mengen cada dia gràcies als bancs d’aliments, on milers de famílies han estat desnonades mentre la burgesia o se’ls hi ha tallat la llum o l’aigua. Els treballadors de Panrico, Alstom, TV3, els centenars de milers d’aturats... Veuen un govern que no defensa els seus interessos, que malmet les seves condicions de vida, que ataca els serveis públics i els drets socials mentre privatitza la seva gestió o tanca CAPs i llits d’hospital alhora que fa convenis amb les multinacionals de la sanitat...

El que més allunya a una part de les classes treballadores de la lluita d’emancipació nacional són les retallades, les polítiques neoliberals. Per això cal que les classes populars guanyin l’hegemonia del procés, l’hegemonia social i “enarborin la bandera de la República Catalana” per transformar-ho tot.

Però això és tant important que els sindicats des del primer moment hagin donat suport al dret a decidir. Ara cal liderar-lo, doncs què guanyarien les classes treballadores amb el manteniment de l’statu quo? Res.

La gran majoria de catalans són favorables a la consulta, però

aquesta només es farà si el nombre de partidaris de fer la Consulta SIoSI creix dins d’un procés que no té en els partits el seu centre de gravetat, sinó en “la força de la gent”, en la voluntat majoritària de no sotmetre’s a la legalitat monàrquica i d’anar fins al final amb la reivindicació democràtica.

El NO a la Consulta és reaccionari i el fals federalisme d'esquerres li fa el joc quan nega el dret a la independència en nom de la legalitat de l'estat actual i una reforma constitucional impossible legalment pel bloqueig del PP i menys de la mà d’aquells que van reformar la constitució al dictat de la Troika, doncs no és només un NO a separar-se de l'Estat de la Corona i de la Constitució de 1978, implica seguir sotmetent a les classes treballadores al règim de dominació i explotació de classes. Aquesta és també la gran paradoxa d’aquells “esquerranistes anti-nacionalistes” que en nom d’un suposat internacionalisme s'acomoden al nacionalisme d’Estat... espanyol.

La independència de Catalunya és necessària per trencar aquest Règim opressor, el mateix Règim no deixa altre sortida. Un Estat,

una República Catalana lliure implica obrir un procés constituent on les classes treballadores i les seves organitzacions han de liderar-lo i guanyar l’hegemonia social, canviant radicalment les bases d’aquesta societat basada en l’espoli de la riquesa en benefici d’una ínfima minoria i crear-ne una de nova basada en el bé comú, en la propietat comuna, on la llibertat, la igualtat i la fraternitat siguin una realitat i no només un somni, doncs no renunciem a que Catalunya i les classes populars catalanes contribueixin a que algun dia a l’ideal de “a cadascú conforme a la seva capacitat, a cadascú conforme a les seves necessitats”. Aquesta és la millor mostra de solidaritat amb el pobles i les classes treballadores d’Espanya (com deia Nin) i les d’Europa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada