dijous, 27 de febrer de 2014

Les eleccions europees una oportunitat per teixir aliances

Dissabte passat el Consell Nacional d’EUiA va acordar, per una amplia majoria, proposar un referèndum a l’afiliació els dies 7 i 8 de març, sobre la construcció del “nou espai” de les esquerres a Catalunya i les eleccions europees, proposant al company Gerardo Pisarello com a primer candidat d’EUiA a la llista conjunta amb IU.
Diumenge Anova, que conforma amb Esquerda Unida de Galícia l’Alternativa Galega de Esquerda, va acordar mitjançant un referèndum concórrer amb IU i les altres forces d’esquerres a les eleccions europees. Sens dubte les declaracions de Xosé M. Beiras, l’històric líder de l’esquerra independentista gallega, mostrant-s’hi favorable van contribuir a aquesta decisió que va ser prou ajustada. Una molt bona notícia
Dilluns la primera reunió entre IU i la plataforma liderada per Pablo Iglesias, Podemos, va permetre visualitzar un treball conjunt més enllà de convergir electoralment i la necessitat de construir un Bloque Político y Social per fer  un front únic contra les polítiques austericides de la Troika que tant patiment estant portant a les classes populars.
Sumar les forces de les esquerres transformadores, treballar i acordar aliances més àmplies contra al l’Europa neoliberal és un dels objectius més importants de la X Assemblea d’IU i això implica construir amb “els altres” confluències, tot reconeixent que ningú té l’exclusivitat de l’esquerra.
IU, és avui una força a l’alça, per mèrits propis i per demèrits d’altres. És un dels referents de les lluites i marees contra les retallades i privatitzacions i és una alternativa a la crisi social, econòmica, nacional del Règim coronat de la Constitució del 78. IU ja a aconseguit sumar en una mateixa candidatura per les europees a  ICV, Anova, Batzarre, Espazo Ecosocialista, la Confederación Verde... Tant debò s’hi sumin més forces.
És hora de fer passos endavant i a les eleccions europees, EUiA té una oportunitat real de teixir aliances amb sectors de les esquerres contra les polítiques que està destruint drets socials i laborals, expropiant i privatitzant el patrimoni comú que són els serveis públics, l’educació, la sanitat... precaritzant la vida i la salut de la majoria de la població. 

Cal crear ponts entre el conjunt de l’esquerra i els moviments socials, amb el moviment veïnal, amb els sindicats... amb els que ens trobem a les lluites i als carrers.
Gerardo Pisarello és professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, col•laborador de revistes como Mientras Tanto i SinPermiso, activista a diferents moviments socials com la Plataforma d’Afectats de les Hipoteques i un dels teòrics sobre processos constituents (aquí teniu una entrevista del 2009 http://www.fuhem.es/media/cdv/file/biblioteca/Entrevistas/Entrevista_Gerardo_Pisarello.pdf)

Que en aquesta decisió essencial participi tota EUiA directament i no es faci per delegació,  és un element inseparable de la revolució política que hem de dur endavant, començant per casa nostra perquè aquesta decisió tingui influència en totes les forces amb les que volem construir aquest “nou espai”... que ha de ser engrescador, que és necessari, però també complex perquè les esquerres són complexes. La proposta per Gerardo Pisarello vol dir sumar amb fets per aquesta necessària síntesi col•lectiva de les esquerres.
Però no podem confondre la construcció del “nou espai” o del Bloque Político y Social en un acord electoral, en un debat de persones, ni tant sols en un acord amb “les altres esquerres”.
És també una apel•lació al conjunt de la ciutadania per avançar cap a processos constituents que canviïn de soca-rel les bases d’una societat basada en l’especulació, el lucre, que rescata bancs i no a les persones... i això implica una esquerra que està i és sent representada pel moviments socials, que es fonamenta en la “força de la gent” i no només en la “força dels vots”, que entén les institucions no com una finalitat, sinó com un mitjà per enfortir les lluites pels drets socials, laborals, ecològiques, nacionals...
La proposta d’EUiA cap a la construcció d’un nou espai de
confluència respon a un diagnòstic que segurament compartim amb molts, jo en subratllo un: cap força política  ICV, EUiA, CUP, Procés... ni sindical, ni social, ni veïnal té prou força, capacitat, quadres per enfrontar-se amb possibilitats d’èxit a l’agenda neoliberal que ataca a fons les condicions materials de vida de les classes populars. La unitat és imprescindible per garantir unes condicions mínimament dignes de vida per la majoria de la població.


I construir-lo vol dir fer coses perquè sigui possible, real... perquè el més fàcil és clamar per la unitat amb els altres i no fer res, o millor dir, fer com sempre: repartir els llocs en funció de les majories dels partits dins d’EUiA i si no hi ha acord anar a primàries internes amb un debat només comprensible per a la pròpia afiliació.
Soc dels convençuts que del 15-M, de la lluita i les formes de lluita dels moviments socials han vingut per quedar-se i EUiA ha fet bé en no mirar cap a un altre cantó, sentir-se interpel•lada, auto interpel·lar-se i sobretot, fer “dins de casa” el que diem que cal fer “fora”.
Fa uns mesos un conjunt de companys i companyes d’EUiA (Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luis Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pedro Luna i Adriana Sabaté) escrivien el següent: “Rebaixar l'identitarisme, especialment l'associat a sigles o paradigmes vells, de l'etapa ja esgotada de la concertació i el consens social. Evitar endogàmies que persegueixen posicions condescendents. Assumir la crítica entre actors, fonamentada prèviament en un reconeixement mutu, i fer autocrítica, tot això, per construir confiances que es tradueixin en convergències i confluències. De poc ens serveixen les propostes pròpies de llarg recorregut, si no hem estat capaços d'articular els fronts de lluita i la mobilització al seu voltant.” Hi estic plenament d’acord.
Donar passos en aquesta direcció també vol dir fer coses diferents, dons si abordem la construcció de la unitat no podem fer les coses com sempre i esperar resultats diferents. La proposta de que un activista social vinculat als moviments socials encapçali la candidatura d’EUiA, com a independent, dóna tot el sentit a allò que vam aprovar a la VI Assemblea d’EUiA “un moviment polític i social contra les polítiques neoliberals i de trobada entre federalistes, sobiranistes i independentistes”. 

Sens dubte que “dins de casa” hi ha companyes i companys amb capacitat i el debat quan porta aparellat noms i cognoms és converteix en un debat més difícil, més encara si es vol abordar no des dels acords o desacords polítics, sinó en clau “els de dins” o “els de fora”. Si volem seriosament construir un nou espai que aplegui les esquerres transformadores i partidàries del dret a decidir, hem de creure’ns que “tots som de dins” independentment del carnet, de les sigles. Cal superar els “patriotismes de partit”. 

dimecres, 19 de febrer de 2014

Per una República Catalana, intervenció a les Jornades de debat de la Fundació Andreu Nin

La Fundació Andreu Nin va organitzar una jornada de debat “Nin, les nacions i la revolució social” al voltant del llibre del fundador del POUM “Els moviments d’emancipació nacional” publicat el 1935. 


La convocatòria de la Jornada expressava la voluntat de la Fundació de “participar en l’apassionant moment polític que es viu a Catalunya, aportant-hi les experiències i ensenyaments d’Andreu Nin i el POUM en la lluita per l’emancipació de les nacions i molt especialment de Catalunya, en una jornada oberta de formació i debat”

La Jornada va aplegar un nombrós públic al Palau de la Virreina, al bell mig de les Rambles barcelonines, amb dues taules de debat: la primera amb els historiadors Pelai Pagès, Andy Durhan i el dirigent veïnal Lluís Rabell i la segona amb Toni Comin (del col·lectiu Catalunya, Socialisme, Llibertat i exdiputat socialista), Ermengol Gassiot (CGT), Oriol Amorós (diputat d’ERC), Santi Lapeira (portaveu d’Avancem dirigit pel diputat del PSC Joan Ignasi Elena) i jo mateix com a diputat d’ICV-EUiA i militant del POR-L’Aurora, una de les organitzacions que es considera hereva de la lluita del POUM (aprofito per agrair, de nou, la invitació especialment a la presidenta de la Fundació, Teresa Carbonell i als incansables Pello Erdociain i Miguel Salas). 

Al marge de les consideracions polítiques que es van expressar, m’agradaria remarcar el nivell de la Jornada, l'alta participació dels assistents en un debat cabdal per les forces d’esquerres en un moment, un altre cop, històric de la lluita de classes a Catalunya. 

Us deixo aquí el guió de la meva intervenció.


Quan la Fundació Andreu Nin em va proposar de participar en la jornada de debat al voltant del llibre de Nin sobre els moviments d’emancipació nacional, vaig rellegir alguns dels escrits i cartes de Nin. En ells, fins i tot els de 1914 (ara fa cent anys!) sempre trobem una defensa el dret incondicional de les nacions a l’autodeterminació, entès com el dret a la separació, no només com un dret democràtic, sinó com apart de la lluita de les classes treballadores a la seva emancipació social.

En el primer debat s’ha plantejat amb molta justesa que sí bé la història no es repeteix com deia Marx, sí que cal analitzar la lluita pels drets nacionals a l’Estat Espanyol no com una “repetició”, sinó com l’expressió d’una lluita que té un cicle llarg en la història.

Per això vaig trobar especialment interessant una de les cartes entre Nin i Trotsky, del 1930 i per tant abans de que es proclami la 

República, debaten sobre la necessitat que la classe obrera tingui un programa de front comú al voltant de les reivindicacions democràtiques: repartiment de la terra, el vot de les dones, les nacions oprimides… En ella Trotsky i Nin s’interrogaven envers la independència de Catalunya i si ha de ser recolzada per les classes treballadores.

“La classe obrera ha de defensar fins al final les reivindicacions democràtiques declarant que està disposada a recolzar, per la via revolucionaria, el dret de les nacions a l’autodeterminació, inclòs el dret a la separació. 

Pot la classe obrera fer seva la consigna de la separació de Catalunya? Si es tracta de l’expressió de la majoria de la població, sí. 
Com pot expressar-se aquesta voluntat? Mitjançant un plebiscit lliure, o per una assemblea de representants de Catalunya o per la veu dels principals partits als que segueixen les masses o en fi, per un aixecament nacional a Catalunya (...) 

No cal dir que les consignes democràtiques no volen en cap cas apropar als treballadors a la burgesia republicana, al contrari... alhora que ha de recolzar tot moviment realment democràtic, aplicant sense reserves una política de front únic, cal desenvolupar una lluita intransigent contra la burgesia, desemmascarant el seu doble joc”

Avui tenim entre nosaltres un debat molt semblant; la consulta,

però també sobre un pronunciament del Parlament (una eventual Declaració d’Independència si la consulta es avortada) o un aixecament popular contra l’actuació de la reacció del nacionalisme espanyol contra les aspiracions nacionals de la majoria del poble... i alhora, cap concessió a la burgesia.

En aquest altre, de setembre 1934 en ple bienni negre de la CEDA de Gil Robles, Andreu Nin –ja en ple debat amb Maurin per la fusió de l’Esquerra Comunista amb el Bloc Obrer i Camperol que donaria lloc al naixement del POUM- marca la línia programàtica just abans dels fets d’octubre a Catalunya i Astúries que donarien lloc a una gran repressió contra el moviment obrer i la suspensió de l’autonomia de Catalunya.

“El moviment nacional a Catalunya, pel seu contingut i per la participació de les masses populars, és, en el moment actual, un factor revolucionari de primer ordre, que contribueix poderosament, amb el moviment obrer, a contenir l’avanç de la reacció. D’aquí se dedueix clarament l’actitud que ha d’adoptar davant el mateix el proletariat revolucionari:

l. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota atac per part de la reacció.
2. Defendre el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
3. Considerar la proclamació de la República catalana como un acte d’enorme transcendència revolucionària; i
4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, i fer de la Catalunya emancipada del jou espanyol el primer pas cap la Unión de Repúbliques Socialistes d’Iberia”


Moviments de masses, hegemonia del procés, el paper de les classes socials i en especial de les classes treballadores. La posició de 
principis que defensava Nin no era altre que la lluita contra l’opressió és consubstancial a la lluita pel socialisme i per tant les classes treballadores no només havien de recolzar la proclamació de la República Catalana, sinó que aquesta proclamació era una “acte d’enorme transcendència revolucionària” com a pas per enderrocar el Règim de la Monarquia espanyola i la millor manera de trobar una relació fraternal entre els pobles i els treballadors amb una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. 

Per Nin, pel POUM, era una també una resposta en solidaritat amb els treballadors oprimits de la resta de l’Estat Espanyol (incloent-hi també Portugal, cal recordar que també la FAI adoptava aquesta proposta iberista)

Nin no proposa un recolzament i prou, no defenia només la implicació “en el moviment d’emancipació nacional de Catalunya”, afirmava que només sota la direcció de les forces obreres “la República Catalunya emancipada del jou espanyol seria el primer pas” cap a una fraternal unió amb la resta de pobles de la Península. Des d’aquesta visió, crec que és necessari, imprescindible la participació de la gent d’esquerres, dels treballadors a l’Assemblea Nacional Catalana, una organització de masses que ha mobilitzat més del 20% de la població catalana el passat 11 de setembre (us imagineu que seria una manifestació equivalent a l’Estat?) canalitzant les aspiracions populars i el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, cal ser-hi per defensar-hi els interessos de les classes populars.

Ho defenso perquè el procés pel Dret a Decidir que vivim a Catalunya ens porta a una oportunitat de canvi radical, d’obrir un procés constituent que hem de fer tot el possible perquè sigui favorable a les classes treballadores. Estem no davant un època de canvis, sinó davant un canvi d’època amb un Règim que està esquerdat per múltiples crisi (social, de legitimitat, econòmica, nacional...).

El que tenim davant és l’oportunitat d’un canvi de règim. Totes les

enquestes a nivell espanyol mostren un deteriorament del bipartidisme espanyol (un dels pilars de Règim de la restauració borbònica del 78), fins i tot un suport gens menyspreable a la consulta a Catalunya i reforça l’opció que IU ha fet a nivell de l’Estat de donar suport a la consulta.

La negativa del Govern Rajoy a la consulta, el seu NO en majúscules, deixa sense espai tercers vies, pactes de la vella política de despatxos i alhora mostra que és sobre “la força de la gent” on s’assenta el Dret a Decidir. I aquesta voluntat no sembla diluir-se malgrat totes les provocacions i amenaces de l’Estat, dels partits del Règim i de les institucions europees..

Nin deia: “Enarborar la bandera de la República Catalana”. Només els il·lusos pensen que la independència és baixar una bandera d’un pal per posar-ne una altre. Pels que volem transformar la societat de soca-rel “Enarborar la bandera de la República Catalana” és un procés de transformació social, de processos constituents que trenquin les costures del Règim.

Una República Catalana que engarjoli als responsables de l’estafa bancària, de l’estafa immobiliària.. i no els indulti, que nacionalitzi les companyies subministradores davant la pobresa energètica en comptes de que es segueixin enriquint en un mercat captiu... que recolzi la “desobediència civil” davant l’Estat que ens oprimeix com a nació i com a classe.

La República Catalana no pot ser perquè ens governin els mateixos. La seva bandera ha de ser contra la pobresa i les seves causes, contra els desnonaments i les seves causes, contra els talls de subministraments i les seves causes, contra la reforma de l’avortament i les seves causes, contra la LOMCE... El contrari, aspirar a la llibertat de Catalunya obligant al poble a sotmetre’s a les lleis que l’empobreixen és una forma de trair les aspiracions de llibertat nacional.

Ningú aspira a la llibertat de Catalunya perquè el seu govern el maltracti més que el que ho fa el govern del partit popular i la troika. Aquest no és un problema “espanyol”, és un problema de classes, és lluita de classes i, de nou, no és acceptable aquells que estan disposats a acceptar consulta per retallades. Tornant a la nostra història, no es tracta de primer guanyar la guerra per fer la revolució desprès. No es tracta de guanyar la consulta i desprès ja construirem un país més just. Només guanyarem aquesta “guerra” si estem disposats a fer un país nou des d’ara. Als catalans ens cal un nou Estat i, sobretot, un Estat Nou.

Aquests dies hem vist, escoltat, sentit com la gran patronal de Foment (integrada a la CEOE) està clarament contra el procés. No paren de fer declaracions, reunions secretes amb Rajoy,

Rubalcaba... amb un únic objectiu, trencar l’espina dorsal del moviment d’emancipació nacional de Catalunya i a impedir la celebració d’una consulta democràtica. Són els mateixos que exigeixen als govern radicalitzar la reforma laboral amb més baixades de sous, d’impostos, més rebaixes de les pensions, dels subsidis d’atur... La burgesia catalana sap molt bé que podrà explotar millor als treballadors catalans dins de l’Estat Espanyol que no pas en una República Catalana.

En el fons va molt bé als ulls de la gran majoria de la població que siguin aquests “grans burgesos catalans” els Lara, Rosell, Godó... els qui reneguin de les aspiracions nacionals de Catalunya. Quan més lluny millor. Per això el govern Mas, que representa els seus interessos de classe i que aplica com ells la reforma laboral -que CiU va votar amb el PP- als treballadors públics o l’aprofita per carregar-se el conveni de TV3 per baixar els sous i acomiadar treballadors, com pot liderar moralment el procés davant de la majoria del país? No és d’estranyar que a Catalunya les expectatives de vot de CiU siguin continuadament a la baixa i que en cap d’elles aparegui un reforçament de CiU.

A la Catalunya d’avui, on han crescut tant les desigualtats, on 250.000 catalans mengen cada dia gràcies als bancs d’aliments, on milers de famílies han estat desnonades mentre la burgesia o se’ls hi ha tallat la llum o l’aigua. Els treballadors de Panrico, Alstom, TV3, els centenars de milers d’aturats... Veuen un govern que no defensa els seus interessos, que malmet les seves condicions de vida, que ataca els serveis públics i els drets socials mentre privatitza la seva gestió o tanca CAPs i llits d’hospital alhora que fa convenis amb les multinacionals de la sanitat...

El que més allunya a una part de les classes treballadores de la lluita d’emancipació nacional són les retallades, les polítiques neoliberals. Per això cal que les classes populars guanyin l’hegemonia del procés, l’hegemonia social i “enarborin la bandera de la República Catalana” per transformar-ho tot.

Però això és tant important que els sindicats des del primer moment hagin donat suport al dret a decidir. Ara cal liderar-lo, doncs què guanyarien les classes treballadores amb el manteniment de l’statu quo? Res.

La gran majoria de catalans són favorables a la consulta, però

aquesta només es farà si el nombre de partidaris de fer la Consulta SIoSI creix dins d’un procés que no té en els partits el seu centre de gravetat, sinó en “la força de la gent”, en la voluntat majoritària de no sotmetre’s a la legalitat monàrquica i d’anar fins al final amb la reivindicació democràtica.

El NO a la Consulta és reaccionari i el fals federalisme d'esquerres li fa el joc quan nega el dret a la independència en nom de la legalitat de l'estat actual i una reforma constitucional impossible legalment pel bloqueig del PP i menys de la mà d’aquells que van reformar la constitució al dictat de la Troika, doncs no és només un NO a separar-se de l'Estat de la Corona i de la Constitució de 1978, implica seguir sotmetent a les classes treballadores al règim de dominació i explotació de classes. Aquesta és també la gran paradoxa d’aquells “esquerranistes anti-nacionalistes” que en nom d’un suposat internacionalisme s'acomoden al nacionalisme d’Estat... espanyol.

La independència de Catalunya és necessària per trencar aquest Règim opressor, el mateix Règim no deixa altre sortida. Un Estat,

una República Catalana lliure implica obrir un procés constituent on les classes treballadores i les seves organitzacions han de liderar-lo i guanyar l’hegemonia social, canviant radicalment les bases d’aquesta societat basada en l’espoli de la riquesa en benefici d’una ínfima minoria i crear-ne una de nova basada en el bé comú, en la propietat comuna, on la llibertat, la igualtat i la fraternitat siguin una realitat i no només un somni, doncs no renunciem a que Catalunya i les classes populars catalanes contribueixin a que algun dia a l’ideal de “a cadascú conforme a la seva capacitat, a cadascú conforme a les seves necessitats”. Aquesta és la millor mostra de solidaritat amb el pobles i les classes treballadores d’Espanya (com deia Nin) i les d’Europa.

dijous, 6 de febrer de 2014

Pel dret a la mobilitat: Tarifes socials pel transport públic!

L’augment del transport públic és un abús i clarament injust amb la majoria de la gent. Cada cop més persones estant sent excloses del dret a la mobilitat. És injust que l’àrea metropolitana de Barcelona tingui el preu dels transport més car d’Europa i alhora el salari mínim més baix. 

És injust que el director d’una multinacional pagui el mateix import que un aturat de llarga durada i que ha esgotat la prestació d’atur amb fills al seu càrrec.

No és gens d’estranyar que les mobilitzacions contra l’augment del preu del transport no s’aturin i comptin cada cop amb més suport social perquè es faci marxa enrere a aquest augment, que és un abús de poder. I és que els números canten: l’augment des del 2010 arriba fins el 32% en alguna de les targetes. Si afegim els augments dels subministraments bàsics com aigua, llum i gas, la vida de moltes famílies són cada cop més insuportables.

És imprescindible que l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) faci una tarifa social perquè col·lectius especialment vulnerables com el de les persones aturades i en situació de precarietat laboral o social, a famílies nombroses i/o monoparentals perquè no quedin exclosos de l’accés al transport.

Estem en una situació d’emergència social, els preus s'apugen, els
imatge de les protestes contra l'augment del transport
salaris baixen, s’esgoten els subsidis i la pobresa augmenta. La Barcelona pobre (1.002.441) ja quasi duplica la Barcelona benestant (613.000), un 26% de la població ja és “oficialment” pobre i el 52% dels joves està a l’atur, en una Catalunya on no paren de créixer les desigualtats.

El govern Mas i l’Ajuntament de Barcelona no poden seguir vivint en la insensibilitat social i han d’ampliar la bonificació que s’aplica a les persones que cobren el subsidi no contributiu de 400 euros i ampliar-ho –com a mínim a les persones que els seus ingressos són inferiors a 1,5 vegades l'SMI. Aquesta bonificació representa un descompte de prop d'un 80%, però s’aplica a tant poca gent malgrat la crisi que, segons la pròpia ATM, l'any passat només va representar el 0,15% del total recaptat, 692.363,48 euros.

És cert que el govern de l’Estat ha reduït considerablement les

seves aportacions a l’ATM, però això no és excusa perquè l’ATM es negui a reinvertir els 25M€ que preveu amb l’augment del preu del transport en unes tarifes socials i que empreses públiques o que actuen per concessió pública els directius cobrin uns sous desorbitats mentre cada cop més i més gent es queda exclosa de l’accés al transport públic.

De la mateixa manera que existeix la T-12 per a nens menors de 12 anys, cal estendre-ho i fer-ho d’acord amb el seu nivell de renda amb una tarifació social i per abonaments amb tarifa plana a preu reduït, que a més tindria l’efecte de fomentar i fer créixer el nombre d’usuaris. La política de preus de l'ATM, feta sense tenir en compte les necessitats de la majoria, sembla dissenyada per fer més econòmic el transport privat, en cotxe o moto, que el transport públic. L’actual sistema és un còctel insostenible social i ambientalment.

No pot ser que el govern Mas (amb el suport d'ERC), l'Ajuntament de Barcelona i l'ATM (dirigida per CiU i PSC) es rentin les mans i l'única iniciativa social, basada en el bé comú, que s'ha posat en pràctica sigui la T-11 perquè entre els usuaris del transport públic s'abareteixi el bitllet. Per saber-ne més: http://t11targeta.blogspot.com.es/


Sigui com sigui, la FAVB, la CONFAVB, la PTP, Stop Pujades
Transport... juntament amb milers de ciutadans seguirem fent
protestes i denunciant les conseqüències de les polítiques neoliberals, fins que l’ATM modifiqui l'increment de tarifes de 2014 i es posi el dret a l’ús del transport públic en el centre de les polítiques socials.

Altres artícles: L'augment de la T-10 és un abús de poder: