dijous, 2 de gener del 2014

Un any de lluites i mobilitzacions, també al Parlament

2013 ha dut les mobilitzacions al centre de la política catalana. La Via Catalana i multitud de lluites socials. Ens cal la combinació de la mobilització social i popular, el més unitària i confluent, amb el treball parlamentari com l'expressió dels que no tenim res més que la política per canviar-ho tot.

2013 un any de transició? Amb aquesta idea “in itinere” d’anar fent via cap al 2014 amb la consulta i el procés sobiranista fa que molts mitjans i comentaristes –voluntàriament o no- obvien en el seu “balanç” el paper central de la societat mobilitzada i els moviments socials sobre la política catalana en general, tant en decisions de gran abast com en el dia a dia al Parlament.
2013 continua consolidant-se una tendència de fons: els ritmes polítics ja no es marquen “exclusivament” des de les executives dels partits són, cada cop més són "subsidiaris" de les mobilitzacions. Parafrasejant als clàssics, podríem dir que estem en un temps en el  que els “de baix” ja no accepten ser governats com fins ara “pels de dalt”. 
Les polítiques dels partits ja no són enteses com legítimes sinó son capaces de respondre a la mobilització, recolzar-se en ella o generar-la. El govern Mas ha sentit aquesta pressió a cada sessió del Parlament i això ha condicionat i molt la seva acció de govern i d'ERC com a soci. Artur Mas, en públic, ja no vol ser el primer de la classe de la Troika, les retallades ara les fan “perquè no hi ha més remei i per culpa de Madrid” combinant com sempre arguments objectius (dèficit fiscal) amb arguments interessats (privatitzacions, afavorir la gestió privada de serveis públics, manca de denuncia del frau fiscal o la corrupció,  etc).
Bombers de la Generallitat
2013 està incrustat en aquest canvi d’època, d’atac a les conquestes socials, de consolidació de les polítiques neoliberals que apunten directament al cor mateix de la molt dèbil democràcia espanyola on la “notícia” no és tant la corrupció institucionalitzada sinó la impunitat legalitzada
En un sentit o en un altre, estem vivint un moment històric en el que desprestigi de la política professional i institucional actual dóna als moviments populars una legitimitat fins i tot més enllà del nombre de gent que mobilitzen.
A casa nostra l’exemple més clar ha estat al Via Catalana, filla de les mobilitzacions de l’11 de setembre de 2012 i del 10 de juliol de 2010. Independentment de xifres, protagonismes, etc..expressa la voluntat majoritària del poble de ser consultat sobre la relació de Catalunya amb el Regne d’ Espanya ha quedat palesa sobradament. És el que expressa la cosigna: Consulta SI o SI. (http://www.youtube.com/watch?v=MmxMnLz738o). Com respondre-hi, a favor o en contra, ha impregnat bona part d’aquest 2013.
Fins i tot el PP i C’s han hagut de cridar a la mobilització el 12 d’octubre i el 6 de desembre per dotar de “legitimitat popular” l’actuació de l’Estat en favor de l’unionisme (Juntos major.. por la fuerza) i l’immobilisme envers la consulta. Altre cosa és comparar-les amb la Via Catalana.  Fins i tot han “mobilitzat” Pere Navarro per fer un brindis com a símbol de l'unionisme al voltant de la Constitució. Navarro va deixar patent que el PSC dona l'esquena a la consulta... perquè Rajoy mai no la "pactarà". És la submissió dels "socialistes" a la raó d'Estat... espanyol, això sí.
Sense la mobilització popular no hi hauria hagut ni data, ni pregunta, però aquesta “irrupció” als salons de la “vella política” tampoc no es podria entendre sense el 15-M i el seu “no ens representen” o les mobilitzacions contra els desnonaments impulsades per la PAH... on els partits del Règim (entès com un sistema de dominació de classes) no dóna solucions o directament és còmplice necessari del patiment de la gent, els moviments socials en mostren el rostre inhumà i depredador de les “elits extractives” i ho fan ocupant bancs, amb manifestacions o “escraches”.
Vaga contra la LOMCE
Un any en el que han augmentat els índex de pobresa, fins al punt que avui dia a Catalunya la pobresa infantil supera en risc a la pobresa de gent gran, on Catalunya és tristament un dels països capdavanters a Europa en desigualtat social, on el Síndic de Greuges va haver d’alertar contra la malnutrició infantil, on les entitats socials van tancant una rere l’altre per la manca de pagament d’un Govern que sí paga religiosament el deute a bancs i concessionàries.

Panrico, Alstom, Bales de goma, Fracking, desnonaments, preferents...

Treballadors de Panrico
En aquest context de crisi i estafa, les lluites socials, sindicals, ecològiques... de reivindicació dels drets i contra les retallades han omplerts els carrers i també han arribat a les portes del Parlament o a les grades del Plenari: les i els treballadors de Panrico, Alstom, TV3 i Catalunya Ràdio, Tradesa, HP, de Telefònica..
Contra les bales de goma i la repressió, contra el fracking, de la sanitat contra les retallades, la privatització encoberta o el tancament de CAPs, la vaga d’estudiants contra la Llei Wert i les retallades a l’ensenyament, contra el tancament d’escoles públiques, llars d’infants, escoles de música, residències de gent gran... 
Les seves reivindicacions han passat als escons, les esquerres, especialment ICV-EUiA i la CUP, estan aconseguint que la seva veu i lluites arribin cada cop de forma més clara dins els murs del Palau del Parlament en forma d’intervencions, de preguntes al govern, amb el lluïment de samarretes reivindicatives o a les Comissions parlamentàries, d’estudi o investigació.
Les Comissions d’estudi sobre les Bales de Goma o la del fracking, les comissions d’Investigació al sistema sanitari o de les Caixes, simplement no haguessin existit sense la pressió social, la denúncia o la mobilització.
Algú s’imagina que les bales de goma haguessin estat prohibides (de forma diferida fins el mes d’abril) o s’hagués posat en qüestió el model policial dels Mossos d’Esquadra i la BRIMO sense la presència de l’Ester Quintana, sense la mobilització social que ha impulsat Stop Bales de Goma , Ojo con tu Ojo o el Comitè contra la Tortura? Algú creu que la repercussió als mitjans dels
Ester Quintana
casos com el del Raval amb la mort de J. A. Benítez, la detenció del periodista Bertran Cazorla o la mort de Yassir a la comissaria d’El Vendrell... hauria estat la mateixa sense aquesta mobilització que és un factor de deslegitimació social de la impunitat policial?
Algú s’imagina com haguessin estat les sessions de la Comissió sobre l’estafa bancària sense la mobilització dels estafats per les preferents o la Plataforma d’Afectats per les hipoteques? Com de desligitimada va quedar la comissió d’Investigació al sistema sanitari que ha acabat sent una farsa davant el pacte entre CiU i PSC d’excloure a tots aquells que havien
Sessió al Parlament amb els vetats per CiU i PSC
denunciat les irregularitats en les contractacions, les privatitzacions, els sous abusius o les portes giratòries?
Un altre exemple el tenim en la mobilització contra el fracking (fractura hidràulica per l’extracció d’hidrocarburs), desenes d’entitats socials i grups ecologistes van aixecar la veu d’alarma davant els permisos que la Conselleria d’Empresa dirigida per Felip Puig havia atorgat en diverses comarques a multinacionals americanes per fer les primeres prospeccions amb un irreversible impacte mediambiental.
La mobilització va forçar a ajuntaments, consells comarcals a posicionar-s’hi en contra i que el Parlament fes una Comissió d’Estudi i que s’aprovés una moratòria i suspendre les autoritzacions concedides. El mateix va passar amb les salines de Tartàreu (La Noguera).
Iaioflautas
El Ple del Parlament ha vist com els iaioflautes mostraven la seva senyera per una República Catalana del 99% en el mobilitzacions unitàries de la FAVB, CONFAVC, CCOO, UGT, IAC, CGT, Juntes Podem, entitats i assemblees contra els pressuposts antisocials pactats entre CiU i ERC, Aquesta vegada les esquerres transformadores sí van unir-se amb els manifestants i clamar contra els pressupostos de la misèria.
També la PAH de Girona reclamava solucions pel Bloc Salt dins l’hemicicle desprès de la sentència del TDH i la mobilització contra el desallotjament que va comptar amb el suport in situ de diversos parlamentaris d’ICV-EUiA, la CUP, PSC i ERC.

La ILP per la Renda Garantida i la Llei contra l’Homofòbia

Altres expressions de les mobilitzacions socials han “entrat” al Parlament en forma de ILP o proposició de Llei. Un dels millors exemples n’és la ILP per la Renda Garantida Ciutadana, impulsada per multitud
Lliurament de les 121.191 signatures
d’organitzacions socials, sindicals, partits, cristians de base... 

Han recollit 121.191 signatures després de multitud d’actes, tenderols.. i  a principis de desembre passat ja van ser lliurades al Parlament per que s’iniciï la seva tramitació basada en l’article 24 de l’Estatut de Catalunya en el qual . Sens dubte serà una prova sobre el tipus de Catalunya que volem. 

També entrarà aviat una altra sobre el pagament a les residències de gent gran. El Govern de Mas, per boca de la seva consellera de Benestar ja s’ha oposat a les dues. Com sempre no hi ha diners per les polítiques socials. Però quin és el cost de la pobresa?
La llei contra l’homofòbia, impulsada per les entitats LGTB, que van lliurar la proposta als grups parlamentaris i es va aprovar la seva tramitació també és el fruit d’una lluita de més de 20 anys de totes aquestes entitats socials no només contra la discriminació per raó de l’opció sexual, sinó contra la violència vers aquestes persones. 

Com deia el portaveu del FAGC: "Per fi hem fet un acte contundent i de valentia política contra la violència que pateixen moltes persones".


Un govern sord davant les reivindicacions socials
En el discurs de cap d’any d’Artur Mas totes aquestes mobilitzacions socials van estat absents, clamorosament absents. Vergonyosament absents. I el discurs no ha fet més reflectir l’acció del seu govern durant tot un any. La més baixa producció legislativa d’un govern amb només una llei i vuit decrets. 
L’acció del govern de CiU ha donat l’esquena, quan no menyspreat les mobilitzacions com ho fa amb el moviments socials als quals veu com uns extranys al seu "projecte nacional". 
Mas-Collell i De Gispert presenten els Pressupostos
El govern de CiU i el seu aliat ERC han estat incapaços de recolzar-se en aquesta mobilització social per plantar cara i enfrontar-se al dictat d’un dèficit que està portant a Catalunya a un patiment social sense precedents.  
Ha estat incapaç d’elaborar uns pressupostos de mínims per salvaguardar uns serveis públics dignes i han preferit no presentar uns pressupostos al Parlament i prorrogar-los per seguir aplicant unes retallades brutals de més de 2.000M€ sobre les partides socials, que s’afegeixen als 5.000M€ dels anys 2011 i 2012 acordats amb el PP.
Davant el deute amb els bancs i les concessionàries, el dèficit injust imposat per Madrid, davant la reforma laboral i la precarietat... el govern de CiU imposa l’acatament a la legalitat per seguir privatitzant i venent-se el país al millor postor.
Cap alternativa que no sigui l’acatament a Brussel·les i Madrid, aquesta és també la divisa dels pressupostos pel 2014, més retallades, més privatitzacions, més patiment. Segueixen estan al cantó dels directius de Panrico i posant els Mossos d’Esquadra al seu servei contra al vaga dels treballadors per aturar els acomiadaments i les rebaixes salarials. Aquesta és la carta de presentació del Govern Mas.

I això en un any, el 2013, en el que ha augmentat l’atur fins al 23%, l’atur juvenil per sobre del 50% i els índex de pobresa afecten a un de cada quatre catalans, fins al punt que avui dia a Catalunya la pobresa infantil supera en risc a la pobresa de gent gran, on Catalunya és tristament un dels països capdavanters a Europa en desigualtat social, on el Síndic de Greuges va haver d’alertar contra la malnutrició infantil, on les entitats socials van tancant una rere l’altre per la manca de pagament d’un Govern que sí paga religiosament el deute a bancs i concessionàries. 

Quina Catalunya volem?
Aquest 2013 les mobilitzacions han entrat amb força en el dia a dia del Parlament, en alguns casos ha servit per visualitzar-les, per fer d’altaveu d’una denuncia contra les agressions als drets socials, laborals, cívics… com ha estat la vaga indefinida dels docents a les Illes, el tancament de Canal 9 al País Valencià o 
Treballadors d'Alstom
voler esborrar legalment el català a la Franja amb el LAPAO, o l’atac als drets de les dones amb la contrareforma nacionalcatòlica que el PP preparar amb la llei contra el dret a l’avortament.
El 2014 seguirem, la mobilització per fer la Consulta al poble de Catalunya sobre la seva relació amb l’Estat Espanyol per les esquerres ha de ser també la mobilització per un país més just socialment i mobilitzacions no en falten: contra els augments abusius del transport públic, contra la privatització de l’aigua, el rebut de la llum i la nacionalització de les elèctriques, contra els desnonaments i el dret a l’habitatge, pel dret a l’avortament o contra models com el Projecte Castor o BCN World basat en el totxo i el joc, on hem vist com ERC donava suport al govern en la rebaixa dels impostos als casinos al 10%..
Sigui com sigui, només des de la combinació de la mobilització social i popular, el més unitària i confluent, amb el treball parlamentari entès com una part d’aquestes lluites consolidarà i podrà donar respostes des les esquerres transformadores i radicals que conformen l’expressió política dels que no tenim res més que la política per canviar-ho tot.
La consulta d'autodeterminació marca “agenda” es cert, és un desafiament extraordinari contra el Règim de la Monarquia i per les llibertats nacionals negades a la Constitució  del 78, però també contra l’oligarquia que sustenta aquest Règim i ens governa a Brussel·les, Berlin, Madrid i Barcelona doncs les mobilitzacions i les reivindicacions socials s’entrecreuen amb una pregunta que cal respondre: Quina Catalunya volem?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada