La crisi del finançament o el finançament de la crisi

L’estupor segueix creixent en el sí del govern català, passen els mesos i el govern Zapatero segueix incomplint l’Estatut (que per altra banda és una llei orgànica de l’Estat). Fins i tot el conseller d’economia, Castells, ha donat per bona la hipòtesi que Catalunya es despengui de l’acord entre la resta de Comunitats i l’Estat.

Recordem que l’Estatut fixa unes bases per mesurar la contribució de Catalunya a la hisenda estatal i que es poden resumir en: una vegada efectuada la contribució , Catalunya no perdi posicions respecte al que ha de rebre de l’Estat i la bilateralitat entre Catalunya i l’Estat, és a dir que l’acord no estigui condicionat o bloquejat per altres comunitats en el consell de política fiscal... el que seria un pas cap el model basc i navarrès de concert econòmic.

La manca d’acord està duent el nerviosisme al Govern i està carregant les piles a l’oposició que exigeix que la part Catalana que trenqui la negociació (cal tenir barra per part dels convergents que critiquen tant a fons un model... que ells van pactar amb el PP, i que dir del PP que s’apunta a totes les crítiques per l’incompliment del govern de Madrid, mentre tenen l’Estatut recorregut al Tribunal Constitucional).

L’atzucac es tan considerable que Montilla ha hagut de cridar a l’ordre als seus propis correligionaris del PSC, per posar fi a les crítiques provinents d’altres consellers d’ERC, que poden plantar-se i fins i tot deixar el govern per recolzar-lo puntualment des del Parlament (com està fent en l’Ajuntament de Barcelona) o la posada en escena de Saura “revelant” la xifra que Solbes ofereix (entre 1.200 i 2.000M€ en compte dels 3.000-3.500M€ que esperava el Govern català).

El Govern “amic” de Zapatero no està ajudant a donar cap alegria als socialistes catalans. Montilla ha sortit de nou ha demanar calma, però el temps polític s’esgota i la crisi econòmica està sent molt més dura que el que les xifres del pressupost català reflectien.

El propi Castells ha reconegut que el 2009 la caiguda del PIB serà superior al 3%, la qual cosa pot situar l’atur sobre el mig milió de persones, amb la conseqüent crisi i fractura social, tensió amb els sindicats i mobilitzacions. La caiguda en la recaptació d’impostos i la manca d’acord en el finançament estan deixant lligat de mans i peus al govern català, el qual no té quasi competències en polítiques fiscals que puguin alleugerar la situació. La manca de recursos econòmics del govern català està portant a l’anunci de mesures que darrera no tenen finançament o estan basades en el deute comprat a un preu caríssim, mesures que per altra banda s’estan mostrant ineficients per reactivar una economia basada en el binomi totxo-hipoteca, immobiliàries-bancs, un model esgotat i al qual ningú li havia previst un recanvi.

El 2010 és encara una incògnita... en negatiu, ningú s’atreveix a fer una previsió, ans al contrari cada cop hi menys profetes de l’optimisme i les enquestes no fan més que reflectir la desconfiança generalitzada en la situació econòmica, la brusca caiguda del consum intern, del nombre de turistes i pernoctacions. Mentrestant, el conjunt de la banca anuncia uns guanys conjunts de 16.000 milions d’euros....

Ens apropen a una cruïlla on crisi econòmica, finançament, crisi de govern, relació amb el govern Zapatero, model d’Estat entraran en un conflicte agut.