dissabte, 28 de març de 2009

La crisi del finançament o el finançament de la crisi

L’estupor segueix creixent en el sí del govern català, passen els mesos i el govern Zapatero segueix incomplint l’Estatut (que per altra banda és una llei orgànica de l’Estat). Fins i tot el conseller d’economia, Castells, ha donat per bona la hipòtesi que Catalunya es despengui de l’acord entre la resta de Comunitats i l’Estat.

Recordem que l’Estatut fixa unes bases per mesurar la contribució de Catalunya a la hisenda estatal i que es poden resumir en: una vegada efectuada la contribució , Catalunya no perdi posicions respecte al que ha de rebre de l’Estat i la bilateralitat entre Catalunya i l’Estat, és a dir que l’acord no estigui condicionat o bloquejat per altres comunitats en el consell de política fiscal... el que seria un pas cap el model basc i navarrès de concert econòmic.

La manca d’acord està duent el nerviosisme al Govern i està carregant les piles a l’oposició que exigeix que la part Catalana que trenqui la negociació (cal tenir barra per part dels convergents que critiquen tant a fons un model... que ells van pactar amb el PP, i que dir del PP que s’apunta a totes les crítiques per l’incompliment del govern de Madrid, mentre tenen l’Estatut recorregut al Tribunal Constitucional).

L’atzucac es tan considerable que Montilla ha hagut de cridar a l’ordre als seus propis correligionaris del PSC, per posar fi a les crítiques provinents d’altres consellers d’ERC, que poden plantar-se i fins i tot deixar el govern per recolzar-lo puntualment des del Parlament (com està fent en l’Ajuntament de Barcelona) o la posada en escena de Saura “revelant” la xifra que Solbes ofereix (entre 1.200 i 2.000M€ en compte dels 3.000-3.500M€ que esperava el Govern català).

El Govern “amic” de Zapatero no està ajudant a donar cap alegria als socialistes catalans. Montilla ha sortit de nou ha demanar calma, però el temps polític s’esgota i la crisi econòmica està sent molt més dura que el que les xifres del pressupost català reflectien.

El propi Castells ha reconegut que el 2009 la caiguda del PIB serà superior al 3%, la qual cosa pot situar l’atur sobre el mig milió de persones, amb la conseqüent crisi i fractura social, tensió amb els sindicats i mobilitzacions. La caiguda en la recaptació d’impostos i la manca d’acord en el finançament estan deixant lligat de mans i peus al govern català, el qual no té quasi competències en polítiques fiscals que puguin alleugerar la situació. La manca de recursos econòmics del govern català està portant a l’anunci de mesures que darrera no tenen finançament o estan basades en el deute comprat a un preu caríssim, mesures que per altra banda s’estan mostrant ineficients per reactivar una economia basada en el binomi totxo-hipoteca, immobiliàries-bancs, un model esgotat i al qual ningú li havia previst un recanvi.

El 2010 és encara una incògnita... en negatiu, ningú s’atreveix a fer una previsió, ans al contrari cada cop hi menys profetes de l’optimisme i les enquestes no fan més que reflectir la desconfiança generalitzada en la situació econòmica, la brusca caiguda del consum intern, del nombre de turistes i pernoctacions. Mentrestant, el conjunt de la banca anuncia uns guanys conjunts de 16.000 milions d’euros....

Ens apropen a una cruïlla on crisi econòmica, finançament, crisi de govern, relació amb el govern Zapatero, model d’Estat entraran en un conflicte agut.

divendres, 20 de març de 2009

A propòsit de la càrrega contra les protestes anti-Bolonya (Unes puntualitzacions a L'Independent de Gràcia)


mani-mossos1

A L'Independent de Gràcia d'aquesta setmana, a l'apartat de Política, l'Albert Balanzà signa un article amb el titular "EUiA demana explicacions a ICV per les càrregues policials pel pla Bolonya".

Vull fer unes puntualitzacions, doncs el titular pot donar peu a confusions:

1.- EUiA de Gràcia no ha demanat, ni demanarà, cap explicació a ICV de Gràcia per una raó molt senzilla: els Mossos d'Esquadra estan sota el comandament de la conselleria d'Interior, no de l'agrupació de Gràcia dels nostres socis de coalició.

2.- A preguntes de l'Albert Balanzà sobre si presentaríem una declaració o moció en el proper Plenari de Districte, li vaig contestar que primer ens havíem de reunir l'Assemblea d'EUiA i desprès traslladaríem la nostra posició al Comitè de Coordinació que tenim ambdues organitzacions a Gràcia, que és on cal acordar una posició conjunta, si es creu necessari, com ho seria el fet de presentar una moció al Districte.

L'Assemblea de mitjans de comunicació d'EUiA, atesa la greu repressió que van rebre més de 30 periodistes, ha fet el següent comunicat.

3.- Les declaracions les vaig fer com a David Companyon, conseller d'ICV-EUiA al Districte de Gràcia, no com a conseller d'EUiA enfrontat a ICV. Com queda palès en el mateix article la posició del portaveu de la coalició a Gràcia, Roger Amigó, i la meva no son diferents en absolut.

4.- EUiA ha manifestat la seva posició en una declaració que es pot trobar al web (www.euia.cat) que entre altres coses diu: "..L´actuació policial d´ahir al migdia i, especialment, al vespre i a la nit als carrers de Barcelona s´ha de qualificar de desproporcionada. Les actuacions policials que es van viure, per les informacions de què disposem, són greus i inacceptables....".

5.- El meu rebuig en com es va gestionar l'operatiu per part dels comandaments policials. El meu desencís vers la visualització política que aquesta càrrega policial dóna de l'esquerra transformadora que vol gestionar amb polítiques d'esquerres la seguretat. La meva preocupació vers molts simpatitzants i militants, molts d'ells joves universitaris, que -com molts de nosaltres- entenem que no es qüestió de demanar excuses, sinó de dimissions i canvis de responsabilitat. La meva esperança és que el succeït serveixi per replantejar-se aquest tipus de polítiques que ens allunyen de la nostra base social i debiliten el suport social al govern d'esquerres.


6.- La meva solidaritat amb el periodista de l'Independent, Èric Lluent, ferit a la manifestació. El seu article a la contraportada de l'Independent: "El 'no a la guerra' comença a casa", és una peça periodística de gran qualitat. Estic completament d'acord amb ell.

dissabte, 14 de març de 2009

"FEM FRONT A LA CRISI"


CC.OO. i UGT han convocat una manifestació unitària amb el lema FEM FRONT A LA CRISI. S'ha elaborat un manifest amb el qual es vol posar de relleu que la crisi no l'han de pagar els treballadors i treballadores, ni les seves famílies. El Manifest remarca especialment la deficient gestió de la crisi que s'està fent des del govern espanyol i fa un segut de propostes en el terreny de la indústria i els serveis, l'ocupació i el territori i la inversió pública.


Més d'un centenar d'entitats s'ha adherit a la manifestació que començarà davant de la seu de Foment del Treball, la patronal catalana, a la Via Laietana.


El sector financer, les grans constructores, les immobiliàries, les multinacionals... ells son els que desprès d'anys de grans beneficis, fets sota una economia especulativa
amb els vist i plau dels diferents governs, que han actuat al seu dictat tot ocultant al poble, a les famílies, el riscos d'una situació que tard o dora havia d'esclatar, com així ha estat amb la bombolla immobiliària o la borsa; apostant per un creixement insostenible i desmesurat.

Les demandes sindicals són clares. Ara, ens cal posar èmfasi en que la crisi la pagui qui l’ha provocat, qui ha fet beneficis extraordinaris durant les últimes dècades, i si mes no qui te els diners, és a dir les grans empreses multinacionals i les primeres fortunes d’arreu.


Cal posar fi a una economia basada exclusivament en el benefici basat en l'especulació, l'explotació de la força de treball i la natura. Cal posar rumb cap a una societat que posi l'interès de la majoria per sobre del benefici d'un accionariat que només prima el resultat immediat. Cal tornar a parlar d'una economia social a favor del poble, que redistribueixi la riquesa. Cal que la societat es basi en el principi marxista de "a cadascú segons la seva necessitat, a cadascú segons la seva capacitat".

Comencen a fer visible que una altre món és possible...Dissabte sortim al carrer, fem sentir la nostra veu!!!

dimarts, 10 de març de 2009

El Club Esportiu Europa un club de primera... en solidaritat i innovació

La iniciativa que ha emprès el Club Esportiu Europa, el centenari club del barri de Gràcia de Barcelona, amb la Fundació Nexe és francament encomiable, no només per apostar per la solidaritat, sinò per la senzillesa de la proposta, que pots ser fàcilment replicable en altres entitats, empreses, associacions...

Es tracta de que l'Europa donarà a Nexe 1 euro per cada treballador que té en plantilla (des de jugadors a acomodadors) i la proposta és que s'hi afegueixin també els pares dels nens i nenes de l'escola de futbol, etc... podrien recollir fins a uns 1.400 euros als projectes que desenvolupa Nexe Fundació, dedicada bàsicament a projectes amb nens amb transtorns als quals se'ls hi ofereix l’oportunitat de desenvolupar-se plenament com a persona i d’integrar-se en la societat.

Els diners recollits per l'Europa permetran millorar l'atenció individualitzada en les necessitats mèdiques, pedagògiques i psicosocials amb especial èmfasi als infants amb pluridiscapacitat.

EUROPA... tú si que ets gran!!!!

A l'estàtua de la Victòria, uns dels darrers símbols franquistes, li queden pocs dies


Si fa uns dies vam veure com es desmantellava el monument al Passeig Josep Tarradelles que el règim feixista de Franco va erigir al fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera, ara li toca a l'estàtua de la Victòria que els franquistes van situar a la confluència de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, l'antiga plaça Cinc d'Oros.

(veure reportatge del Diari de Barcelona districtes-diari-de-barcelona.php)

ICV-EUiA del Districte de l'Eixample va recollir una iniciativa plantejada des del Districte de Gràcia, arran d'una iniciativa de govern proposada per ICV-EUiA de Gràcia, de retirar l'esmentada estàtua (que està en una de les portes d'entrada de la Vila de Gràcia) per la seva condició de monument franquista. La moció presentada a l'Eixample ha estat aprovada amb el vots d'ICV-EUiA, PSC, ERC i CiU. El PP s'hi va abstenir en una demostració més "desmemòria històrica".

Tal com publica l'Independent (a l'enllaç l'article complert a la pàgina 5) d'aquesta setmana: "L’Ajuntament de Barcelona culminarà el procés de retirada de símbols vinculats al franquisme, accelerat el mes passat amb la desmuntada del monument a José Antonio de l’avinguda Josep Tarradellas, actuant contra l’estàtua de la Victòria de la plaça del Cinc d’Oros, a l’encreuament del passeig de Gràcia amb la Diagonal, la porta d’entrada a Gràcia. Dimarts el ple de l’Eixample, seguint la idea llançada des d’ICV-EUiA de Gràcia, va aprovar la retirada de la figura.

La proposició d’ICV-EUiA al consell plenari, que va comptar amb el vot a favor del PSC, CiU i ERC i l’abstenció del PP, aprova que “una vegada rebut l’informe preceptiu de la comissió d’escultures de l’Ajuntament de Barcelona, l’estàtua de la Victòria sigui retirada del seu emplaçament a la via pública”.

Sens dubte cal avançar molt més en la recuperació de la memòria històrica... però un pas com aquest sempre ajuda....

diumenge, 1 de març de 2009

Rubianes, et trobarem a faltar…

La genialitat irreverent, radical, lúcida, sense pèls a la llengua, d’aquells que diu les coses pel seu nom. Rubianes no va regalar mai les orelles al poder, però sobretot d’aquells que de sempre han tingut el poder “pel segles dels segles”…

La lluita per la memòria, que ara s’anomena “històrica”, però ell l’anomenava de la dignitat, com en l’obra de teatre “Lorca somos todos”, contra la qual l’Espanya de la caverna, el tricorni i la sagristia va voler boicotejar.

Imagino que, com molta gent , quan aquest matí m’he assabentat de la mort d’en Pepe Rubianes he sentit una tristor profunda, una buidor irreparable. Ens quedaran els seus monòlegs galaico-catalans…

M’agradaria destacar, inclús per sobre de la seva vessant artística, la seva visió solidària i compromesa, el seu lligam irrenunciable amb “els d’abaix”, amb el poble que la seva lluita és la del dia a dia, com en les vetllades solidàries “Guanya’t el cel amb el pare Manel” on va fer la seva última aparició a sobre d’un teatre. Un home solidari aquí o a l’Àfrica on va anar en els darrers anys a aprendre, a conèixer, a endegar projectes allà i aquí com la darrera obra teatral “La sonrisa etíope”.

Pepe, et trobarem a faltar…, com deia el poema de Bertolt Brech “tu ets dels imprescindibles….”
-->