Balanzà: 1300 morts i res a dir?

M’ha sobtat la columna de l’Albert Balanzà d’aquesta setmana a l'Independent de Gràcia. Es declara “cansat” del conflicte entre Israel i Palestina.... com en el seu dia, diu, ho va estar del cas Naseiro. (Un cas de corrupció del PP valencià dels anys noranta); sens dubte dos temes molt comparables. Simplement no l’interessa, ha desconectat i demana que quan es resolgui...”que l’avisin”. Diríem que es declara neutral com si fos Suïssa.

Em dóna la impressió que aquest “jo passo”, aquest cansament, a qui ja li va bé és als qui defensen l’actuació de l’exèrcit israelí... ja l’avisaran quan hagin acabat amb els palestins. Suposo que deu haver-hi gent que com ell, prefereix no entrar-hi, total “fa 60 anys que es barallen”...però vegueu a la imatge com s'ha anat reduint a Palestina el territori destinat als palestins!!!.

I amb això no vull dir que l’Albert sigui “anti” de cap causa. Simplement em sorprèn que un periodista de raça com ell, sigui “víctima” –suposo que innocent- de la manca de solucions justes a un dels conflictes que recorre transversalment molts altres conflictes al món, però també a casa nostra (com s’ha vist amb la polèmica –absurda i interessada- contra en Joan Saura per haver-se manifestat contra la massacre a Gaza. Com si aquesta derivada catalana del conflicte no fos part de l’estratègia d’atacar el tripartit per haver convertit Catalunya en una terra afavoridora de la violència “antisemita”!!).

L’Albert Balanzà sembla que està avorrit de sentir-ne parlar, però malgrat el cansament dedica tota una columna a dir-nos que –interpreto jo- no vol prendre posició, ni per uns, ni pels altres. Sembla que si es barallen es perquè volen i en igualtat de condicions. Com que ningú té mai la raó absoluta...

22 dies de terror, 1.350 palestins morts, més de 5.000 ferits, la immensa majoria civils sense armes, amb dones, nens i nenes. I ara què? La pau, una pau justa, està encara més lluny.

Israel no podia perdre la guerra... però ha guanyat? Hamàs segueix i encara més reforçat moralment als ulls del món àrab. Amb l’operació “Plom sòlid”, el bombardeig d’ ambulàncies, hospitals, edificis de l’ONU, que s’ha aconseguit a part de destruir Gaza a sang i fetge?

Els túnels es tornen a refer, com el milió i mig de palestins que saben que tornaran a sofrir perquè son el veritable objectiu: la seva destrucció per etapes fins que renunciïn a tot. Que ha quedat dels acords de l’Autoritat Nacional Palestina controlada per l’OLP, que havia confiat en els acords d’Annapolis amb Bush i la seva promesa que abans de la fi del 2008 hi hauria un Estat Palestí? L’OLP ha quedat en evidència davant del seu propi poble: Israel no només impedeix que tinguin un Estat, sinó que ha llençat un ofensiva injustificable de destrucció i mort.

Cada vegada més les raons de l’Estat d’Israel son menys enteses, menys creïbles, malgrat els poderosos mitjans i comentaristes que justifiquen l’atac per destruir la terrorista Hamàs, malgrat que havia guanyat àmpliament les eleccions democràtiques, les més netes del món àrab segons l’ONU.

A Catalunya, a desenes de ciutats i pobles, centenars de milers de ciutadans han demanat una pau justa, han palesat la solidaritat amb el patiment del poble palestí (igual que ho seria davant del patiment del poble jueu per l’extermini nazi) exigint un canvi profund a favor dels drets del poble palestí i el seu dret a existir com a poble, reclamant la fi de la venda d’armes a Israel o la congelació de les relacions Catalunya-Israel.

Arreu d’Europa, als EUA, Àsia i fins i tot l’Amèrica llatina, la mobilització a favor de Palestina ha fet que la “batalla mediàtica” no l’hagi guanyada la potència ocupant, ha obligat a replantejar-se l’ofensiva davant la presa de possessió d’Obama i a aquest ja sap que el món l’està mirant... que farà davant la denúncia de l’ONU d’investigar els bombardejos a les seves seus i escoles?

El poderós Tsahal no ha aconseguit destruir Hamàs, ni aïllar-lo de la població civil, ni avortar la solidaritat internacional amb Gaza. En canvi la sang caiguda taca un Israel cada cop més ignominiós.

La pau a Palestina no pot ser la dels camps de concentració, els cementiris, o el de l’èxode de l’exili palestí, cal construir la convivència entre tots els pobles de la zona, cal que Israel sigui un Estat democràtic i laic, sense Murs d’Apartheid. Cal fer realitat el que israelís i palestins saben que s’ha de fer per avançar en els primers esglaons de la pau: la constitució i reconeixement d’un Estat palestí a Gaza y Cisjordania amb capital a Jerusalem Est.

I aquest somni ha de fer-se amb l’ajut de tots plegats, no amb la indiferència.

M’imagino que a Espanya molts també deuen pensar com l’Albert Balanzà respecte als catalans...molts deuen estar cansats de les nostres reivindicacions: que si finançament, que si estatut, que si independència, que si el català... total fa “300 anys que es queixen”.