dimarts, 12 de setembre de 2017

Les meves raons per votar SI a la Consulta de Catalunya En Comú

Catalunya en Comú ha posat en mans de les seves inscrites el seu posicionament final sobre l’1-O. El debat en el sí de la Coordinadora Nacional del passat dissabte 9 va acordar la pregunta acompanyada d’un preàmbul. La participació en la consulta és clau per legitimar la nostra posició com a força política i participar es votar, mullar-se, prendre partit... És així com es construeix i es canvia la realitat. 

Aquest és el preàmbul: “El 8 de juliol, la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú va aprovar donar suport a la mobilització de l’1-O, i fer front a qualsevol tipus de repressió, inhabilitacions i suspensions per part de l’Estat, tot respectant la diversitat de l’espai, alhora que s’emplaçava a continuar treballant per aconseguir un referèndum efectiu que posés solució a la situació de bloqueig actual i fer front als atacs a la sobirania de Catalunya perpetrats pel Partit Popular.” I la pregunta: Catalunya en Comú ha de participar a la mobilització de l’1-O?

He intentat, més enllà del meu posicionament personal, ja conegut, sintetitzar en 5 idees perquè he votat SI i perquè crec que Catalunya en Comú ha de participar en l’1-O, vincular el debat intern, necessari i legítim, amb el deure de mirar més enllà de l’organització, tant als nostres votants, com al conjunt de la societat catalana. Aquestes són les meves raons perquè crec que Catalunya en Comú ha de participar l’1 d’octubre.

1.- Una gran majoria dels qui van votar a EnComúPodem (ECP) i que diuen que votaran Catalunya En Comú, superior al 85%, diuen que anirien a votar l’1-O, independentment que l’entenguin com un referèndum vinculant o una mobilització legítima. Un percentatge fins i tot superior al de la mitjana catalana. És important que el posicionament de Catalunya En Comú no s’allunyi d’aquesta posició -tant majoritària- del nostre electorat que es situa a les antípodes dels partits que volen impedir el debat al Parlament, via Tribunal Constitucional, i ara el boicot a l’1-O.

2.- Més enllà de les opinions personals sobre l’1-O, la immensa majoria de la societat catalana vol exercir el dret a decidir. Si volen liderar-la, si volem guanyar l’hegemonia, no podem donar l’esquena a aquesta realitat, que en sí mateixa impugna el Règim del 78.

3.- Participar-hi implica tenir veu pròpia, influir, preparar millor el 2-O i poder fer de pont i teixir aliances. Ens permet tenir capacitat d’introduir en el debat la diversitat d’opinions existents en la societat catalana, de la qual el nostre espai en construcció n’és un reflex i en ella hi ha veus del si, del no i del vot en blanc.

4.- Participar-hi és coherent amb el lema amb el que aquest 11s que vam fer el nostre acte a Santa Coloma: “Una Catalunya sobirana, diversa i valenta”. Mantenir-se “neutrals” no és possible davant la repressió de l’Estat, posar-se de cantó o semblar-ho, ens anul·la políticament per liderar la majoria del nostre poble.

3.- Participar com a Catalunya En Comú és clau per impedir que l’estratègia del PP (i els partits que com C’s i PSOE li donen suport) de derrotar l’1-O que es traduiria en un reforçament de les estructures autoritàries i contràries a la democràcia de l’Estat, i això seria també una derrota de tota aspiració republicana a Catalunya i a Espanya.

4.- Participar en l’1-O és dir-li, ben alt i clar, que “votar no és cap delicte” i que no acceptem l’estratègia de posar una mordassa a la veu del poble de Catalunya, que ens tenen dempeus i enfront davant la voluntat de judicialitzar-ho tot, de les seves inhabilitacions i querelles a càrrecs electes, de negar cap sortida dialogada i pactada, de les seves clavegueres i la guerra bruta, que no acceptem que el Tribunal Constitucional li dicti al Parlament de Catalunya, que representa la sobirania del poble de Catalunya, de què es pot debatre i de què no.

5.- Participar en l’1-O és la millor estratègia per seguir reivindicant el referèndum “efectiu i vinculant” que majoritàriament es va acordar en la Coordinadora Nacional del 8 de juliol. La fraternitat i la solidaritat entre los pobles es cosa de totes. Votar SI a la participació en l’1-O no és només defensar el dret de Catalunya a votar i a reconèixer el seu dret a l’autodeterminació, es reunir forces per derrotar al PP i obrir les portes a un Estat plurinacional, republicà construït des de la lliure voluntat dels pobles.

dijous, 27 de juliol de 2017

De l'Olimpíada Popular del 36 a la del 92

En poc més d’una setmana Barcelona ha commemorat les dues cites Olímpiques de les que ha estat protagonista. 

Cartell de 1936 cridant a la participació 
Naturalment la més coneguda és del 92, de la que se’n compleixen 25 anys. L’altra Olimpíada, la del 1936, fou l’Olimpíada Popular organitzada per entitats, ateneus i clubs esportius de base popular i obrera d’arreu d’Europa.

No va poder celebrar-se, malgrat que hi estaven inscrits prop de 6.000 atletes de 23 països, doncs el mateix dia que havia d’inaugurar-se, el 19 de juliol, el cop d’estat feixista contra la República va significar l’inici de la guerra civil i la revolució a Barcelona.

L’Olimpíada Popular també es coneguda com Els Jocs Oblidats. Els 40 anys de dictadura i els 40 anys de des-memòria de la transició l’han fet pràcticament invisible per la majoria de catalans, esmentar-la era tabú pel dirigents del Comitè Olímpic Internacional (COI) al capdavant del qual hi havia un antic franquista com Samaranch que va imposar el silenci als dirigents de la Barcelona del 92.

Nogensmenys, els valors de la fraternitat, la igualtat entre races i la pau de l’Olimpíada Popular del 36 eren una esmena a la totalitat de l’Olimpíada de Berlin, convertida en una maquinària de propaganda del nazisme i uns Jocs alternatius a l’esport elitista i mercantilitzats del COI.

En molts aspectes la Barcelona olímpica del 92 és deutora de la l’Olimpíada Popular del 36 que era la Setmana de l’Esport i la Cultura, doncs la pràctica de l’esport formava part del dret a la cultura de les classes populars o l’organització que era bàsicament de voluntaris i voluntàries i com en el 92, la ciutat ho va viure com una festa i un projecte col•lectiu que situava Barcelona, en aquell cas, la Barcelona republicana com capital de l’antifeixisme i l’antiracisme.

L’acte institucional, per part de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, d’Homenatge a l’Olimpíada Popular del passat 19 de juliol –on van ser-hi les entitats com el CADCI o l’Ateneu Enciclopèdic Popular, els ciclistes britànics dels Clarion o Maria Salvo i els germans Cànovas que van viure aquell moment històric- no han tingut, ni de lluny, la repercussió mediàtica que la Barcelona del 92. Es pot pensar que es lògic per l’impacte que va tenir sobre Barcelona i Catalunya. Però és que l’Olimpíada Popular no compta amb cap espai on es pugui interpretar, no hi ha cap centre de documentació, ni molt menys amb cap museu com si té Barcelona 92 que per cert porta, encara, el mal nom de Samaranch.

cartell de l'any 1992
Necessitem una anàlisi crítica sobre el seu impacte. Una declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona ha condemnat la repressió i tortures contra els i les detingudes del moviment independentista al 1992. També és convenient una revisió crítica de la Barcelona convertida en marca i mercantilitzada en mans d’un holding liderat per empresaris privats, com Turisme de Barcelona, que s’ha apropiat dels beneficis (des de transformacions urbanístics a l’autoestima col•lectiva) i fent que el motor del desenvolupament econòmic sigui un model especulatiu, l’encariment del preu de l’habitatge o la privatització de l’espai públic.

L’Olimpíada Popular del 36 i els seus valors republicans segueixen vius a Barcelona ciutat refugi, que es manifesta al crit de Volem Acollir, que segueix sent rebel en les seves lluites i enfront d’aquells que, emprant la il•lusió d’un gran esdeveniment, van posar Barcelona en venda.

dimarts, 25 de juliol de 2017

L'Olimpíada Popular de 1936: tres mesos que trasbalsaren l'esport

L'Olimpíada Popular de 1936 a Barcelona es va organitzar en menys de tres mesos. La primera pregunta que molta gent es fa és: Com van poder fer-ho sense internet, ni correus electrònics, ni canals de missatgeria? Intentaré donar algunes respostes.

Com va ser possible que en només tres mesos més de 5.000 atletes de 23 països, nacions, regions i ciutats es reunissin a la Barcelona republicana per mostrar al món els Jocs de la Pau i Fraternitat enfront de l'Olimpíada de Berlín, convertida en una eina de propaganda del nazisme?

Aquest passat 19 de juliol, dia en què s'havia d'haver inaugurat l'Olimpíada Popular, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, representats per Raül Romeva i Jaume Asens respectivament, van fer el primer acte d'homenatge a les entitats i persones que van viure aquests dies, entre elles Maria Salvo (expresidenta de l'Associació d'expressos polítics del franquisme) i els germans Cànovas, nedadors i que van acabar combatent en l'exèrcit de la República, tots ells amb més de 97 anys. Aquest reconeixement institucional havia estat llargament reivindicat per les entitats memorialistes per rescatar l'Olimpíada Popular de 1936 de l'oblit imposat pel franquisme i la desmemòria de la transició.

Aquesta Barcelona republicana va esdevenir un referent internacional de l'esport. També l'esperit antifeixista i antiracista que bategava en el cor de les classes populars a Europa. 

De l'intent de boicot a l'olimpíada popular

El 1931 Barcelona va perdre la designació per als Jocs Olímpics de 1936. Tot i ser la ciutat favorita, la proclamació de la República va espantar els aristocràtics membres del Comitè Olímpic Internacional i finalment van escollir Berlín. El 1933 el partit nazi arriba al poder, i dos anys més tard, amb l'aprovació de les lleis de segregació social i racial ja és clara la voluntat de Hitler de fer dels Jocs de Berlín un aparador del nazisme amb repercussió mundial.

Davant d'aquesta perspectiva es va intentar que el COI canviés de Ciutat. Quan Berlín va ser ratificada, el moviment de protesta es transforma en un moviment de boicot a l'Olimpíada de Berlín que va tenir força repercussió a Estats Units i Europa. Als EUA neix amb força la qüestió jueva, i a Europa amb el naixent moviment antifeixista que pren cos a París, el 7 de desembre de 1935, amb una Conferència Antifeixista internacional organitzada per la Lliga contra l'Antisemitisme i el Comitè Mundial de la Joventut. Hi van participar activament el Comitè "Fair Play" dels EUA i diversos comitès per a la defensa de la idea olímpica de Gran Bretanya, França, Holanda i els països escandinaus.1
Aquest moviment de boicot es va veure molt reforçat amb la incorporació de la Federació Internacional d'Organitzacions Esportives Obreres i Camperoles, que en l'assemblea celebrada a Praga, decideix unir el "esport vermell" al moviment pro boicot als Jocs de Berlín i els de Tòquio de 1940 (l'imperi nipó era un aliat del règim nazi).

A Espanya les eleccions de febrer de 1936 van comportar la victòria del Front Popular i a Catalunya del Front d'Esquerres. Si després dels fets del 6 d'octubre, en ple bienni negre amb el govern de la CEDA, l'esport popular havia patit amb la suspensió de l'autonomia catalana, després de la victòria de les esquerres va ressorgir amb una gran força.

Al març de 1936 es constitueix el Comitè Català pro Esport Popular (CCEP)2 on tenien un pes rellevant les seccions esportives del CADCI, l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení i d'Esports. La primera activitat va ser organitzar la Copa Thaelman (un esportista alemany d'ideologia comunista detingut per Hitler, la seva detenció va ser contestada amb una campanya de solidaritat internacional per la seva llibertat) que va comptar amb el suport de les organitzacions esportives dels barris de composició més obrera i popular i que serien la base sobre la qual s'organitzaria l'Olimpíada popular3 de Barcelona el 1936.


Després de l'èxit de la Copa Thaelman i la I Challenge República (en commemoració de la proclamació) del mes d'abril de 1936, el CCEP acorda impulsar una manifestació a favor de l'Olimpíada Popular l'1 de maig i ja la primera setmana de maig Lluís Companys, com a president de la Generalitat, accepta la presidència d'honor del recentment format Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular (COOP) que s'havia de celebrar del 22 al 26 de juliol.



La proposta d'organitzar a Barcelona uns Jocs alternatius a l'Olimpíada de Berlín va prenent cos i comença a rebre suports d'organitzacions europees per a les quals l'Olimpíada de Berlín no responia als ideals olímpics: "El règim nacionalsocialista utilitza el moviment esportiu per als seus fins reaccionaris, per a la militarització de la joventut i per preparar la guerra. Eliminar qualsevol expressió de la llibertat esportiva, exclou l'exercici dels seus drets esportius a les persones que pertanyen a les "races inferiors" i reprimeix el moviment esportiu popular amb mesures bàrbares"4
El 6 i 7 de juny de 1936 es va organitzar a París una altra Conferència, en la qual participen nombrosos comitès contraris als Jocs de Berlín i fan un Manifest on la crítica al COI ja és oberta i sense embuts acusant-lo de col·laborar amb la "propaganda nacionalsocialista i fomentar l'horror d'una nova guerra" en una Alemanya cada vegada més militaritzada. En aquesta Conferència trobem, per primera vegada, participació catalana en el moviment de boicot. La Conferència de París acordà donar suport a uns Jocs a Barcelona, durant el mes de juliol, i altres a Praga el mes d'agost coincidint amb els de Berlín.


La Fédération Sportive et Gymnique du Travail (FSGT)va organitzar les proves de selecció i qualificació, per l'Olimpíada Popular de Barcelona, el 4 de juliol a l'estadi Pershing de París a les quals van assistir més de 60.000 persones. El dia següent, es va celebrar a Garches, prop de Paris, un acte de suport a l'Olimpíada Popular de Barcelona i de boicot a l'Olimpíada de Berlín. La delegació catalana va estar composta pels diputats Rovira i Virgili, Puig i Ferrater i Antoni Xirau i en representació del COOP, Hilari Arlandís6
França, on llavors governava el Front Popular va passar a ser l'epicentre del moviment contra el Jocs del règim nazi. L'esport obrer francès era dels més forts: la delegació francesa va ser la més nombrosa amb 2.500 persones, de les quals 1.500 atletes

Una olimpíada popular organitzada "des de baix"


Diverses federacions esportives, nacionals i internacionals, es van mostrar favorables a l'Olimpíada Popular, encara que eren minoritàries en relació a les que van decidir anar a Berlín sota la recurrent divisa que "política i esport no poden barrejar-se", afirmació xocant davant la utilització feta 
pel nazisme dels Jocs Olímpics.

També va rebre el suport decisiu de les seccions esportives dels sindicats obrers europeus que ja venien celebrant les Olimpíades Obreres (Praga 1921, Frankfurt 1925, Moscou 1928, Viena 1931, Anvers 1937) vinculades a les internacionals socialistes o comunistes com la Internacional Esportiva Obrera Socialista (ISOS) i en el camp comunista la Internacional Roja dels Esports (IRS) amb les Espartaquiade
s7.
Finalment, el Govern francès que va decidir no boicotejar els Jocs de Berlín, salomònicament va atorgar una subvenció de la mateixa quantitat (600.000 francs) per a la delegació que aniria a Berlín (molt menys nombrosa) i la que aniria a Barcelona. El govern de la República espanyola va fer el mateix i atorga a l'organització de l'Olimpíada Popular la mateixa quantitat que el govern de dretes havia atorgat a Comitè Olímpic Espanyol per anar a Berlín (400.000 pessetes). La Generalitat va contribuir amb 100.000 pessetes.


Si bé l'Olimpíada Popular va rebre el suport institucional i Lluís Companys era el president del COOP i des del seu inici va comptar amb el suport del diputat al Parlament espanyol, José Ma. Trabal, vinculat al món de l'esport, i que va aconseguir diversos suports de parlamentaris i va ajudar a les relacions entre el Govern central i la Generalitat, la veritable columna vertebral va recaure en les organitzacions, ateneus i entitats esportives populars. 

Els ideals republicans eren "de baix a dalt" i va comptar amb una especial participació de les dones, com es pot veure en què el Club Femení i d'Esports era una de les quatre entitats, que juntament amb el CADCI, l'Ateneu Enciclopèdic Popular i el Club Gimnàstic Barcelonès, conformaven el Comitè Executiu del COOP.

Les organitzacions i partits de dretes i mitjans afins van fer escarni, des del primer dia de l'Olimpíada Popular, mentre que els partits que havien donat suport al Front Popular i el Front d'Esquerres a Catalunya, com ERC i els partits que acabarien creant el PSUC, la van recolzar.

El COOP ràpidament va crear diverses comissions com la de premsa (on hi havia periodistes de La Humanitat, Última Hora, la Rambla o Premsa de Lleida) i l'esportiva (amb representants de diferents federacions esportives i que tenia subcomissions per a cada modalitat esportiva) i llançava, el 19 de maig, un Manifest8 

que era una reivindicació de l'esport popular, l'antifeixisme i l'antiracisme contra l'Olimpíada de Berlín. Val la pena llegir-lo ja que els valors que transmet són vigents encara avui dia.

Igualment es van crear comitès de suport a l'Olimpíada Popular a tot l'Estat (Madrid, Andalusia, Astúries, Galícia, València, etc. així com en nombroses ciutats) que van acabar conformant el Comitè Espanyol pro Olimpíada Popular, que no incloïa Catalunya, Euskadi i Galícia ja que l'Estat Espanyol acudia amb quatre delegacions corresponents a les quatre nacions.

Un èxit impensable


L'Olimpíada Popular de Barcelona va portar el debat de les paraules als fets, del boicot als Jocs de Berlín a la construcció d'una alternativa real i amb capacitat per a "competir" en nombre d'atletes, de proves esportives, la presència de moltes dones superant de llarg l'Olimpíada oficial ... el seu èxit va preocupar i va escandalitzar al COI que veia com Barcelona, no només es consolidava, sinó que començava a fer-li ombra.

Tant que les dates previstes, del 22 al 26 de juliol, van tenir d'ampliar tres dies més i començar el 19 de juliol, es van augmentar les modalitats esportives, i de tot Espanya, Europa i el món arribaven notícies de clubs o atletes que vindrien a participar-hi. A principis de juliol es van fer les proves de selecció i podem trobar als diaris de l'època les cròniques. De Suïssa 200 atletes, de les Illes Britàniques 80, de Mallorca una delegació de més de 500 persones que van arribar en vaixell (i no van poder tornar doncs el cop d'estat va triomfar a les Illes), 



Fa pocs dies ens arribava la notícia que aquest 24 d'agost se fa un homenatge a París a José Barón Carreño, membre de la delegació d'atletisme de Melilla a la qual no va poder tornar mai. Va ser un dels atletes que el 19 de juliol va agafar el fusell per enfrontar-se al feixisme i no va parar fins a caure a París, com a cap dels guerrillers de la meitat nord de França, comandant la insurrecció final contra els nazis cinc dies abans que La Nueve, regiment compost bàsicament per republicans espanyols, alliberés París.

El COOP va haver de crear la Comissió d'Allotjament i Turisme per preparar una ciutat que havia de rebre 5.000 atletes i 20.000 visitants que omplirien una Barcelona expectant i en festa, no hi havia prou places als hotels i es va fer una crida a obrir les cases, centres, casals... es va demanar ajuda als municipis veïns per donar aixopluc a tots. Avui en diríem "desbordament", així estava Barcelona.

És incomprensible que no hi hagi una o diverses pel·lícules, que no hi hagi un centre de documentació de l'Olimpíada Popular i que siguin més coneguts com els Jocs Oblidats fruit de la derrota davant el feixisme i el pacte de la desmemòria de la transició.

Quants catalans saben que un 18 de juliol de 1936, Barcelona era una festa, s'assajava la inauguració a l'Estadi Olímpic amb 3.000 folkloristes arribats d'arreu del món amb una exhibició de castellers, la sardana més gran mai ballada o amb una Patum que sortiria per primera vegada de Berga, quadres de sevillanes des d'Andalusia, gaiters gallecs i escocesos, dansaires del Tirol o Asturians? O que l'Olimpíada Popular era la Setmana de l'Esport i la Cultura i que tots els barris de Barcelona tenien programats actes culturals que també s'inauguraven el 19 de juliol amb un concert al Teatre Grec sota la batuta de Pau Casals.

Estats, nacions sense estat, regions i ciutats

En el llibre de Carles Santacana i Xavier Pujadas L'altra Olimpíada9 trobem un exhaustiu resum de les delegacions que el 19 de juliol havien de participar a l'Olimpíada Popular i que el cop d'estat feixista i l'inici de la guerra civil va impedir que es celebressin. 

Com ja hem esmentat, la República espanyola acudia amb quatre delegacions: espanyola, catalana, basca i gallega. A nivell internacional, clau per poder parlar d'una Olimpíada, van ser: Suècia, Suïssa, Hongria, Noruega, Gran Bretanya, Bèlgica, Canadà, Estats Units, França, Grècia, Portugal, Holanda, Algèria, Dinamarca, Txecoslovàquia. 

L'Olimpíada Popular admetia com a participants a les nacions sense Estat, van estar allà, entre d'altres, Palestina, una delegació de jueus emigrats (clarament desafiant a la prohibició de l'Olimpíada de Berlín), de l'Alsàcia i la Lorena, però també del Marroc, llavors dividit entre el protectorat francès i espanyol o Algèria, província francesa. Així mateix hi havia delegacions regionals del Rosselló, Mallorca, València, Andalusia, Navarra, Aragó o de ciutats com Bordeus, Praga, Tolosa, Alger, Orà, Basilea, Grenoble, Grasshopen, Sevilla, Huelva, Melilla, Jerez de la Frontera, Badajoz, Tenerife o Cadis entre d'altres.

Més de 5.000 atletes que competien en un total de 18 modalitats esportives: Futbol, rugbi, Tennis, Bàsquet, Natació, Tennis-taula, Boxa, Atletisme, Lluita, Waterpolo, Pilota Basca, Tir, Ciclisme, Rem, Handbol, Beisbol, Escacs i Gimnàstica. 


A part de la delegació catalana i espanyola tenien representació en totes les modalitats, les delegacions franceses, belga, britànica, suïssa i holandesa que eren les que participaven en més de 10 modalitats. La resta ho feien en sis o set modalitats i la majoria de ciutats ho feien en tres o quatre.

Entitats que van participar en l'olimpíada popular de 1936 

Com s'esmentava abans, les principals entitats del COOP van ser el CADCI (on tenia la seva seu), l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení i d'Esports.


El CADCI (fundat el 1903) i l'Ateneu Enciclopèdic Popular, fundat també a principis del segle XX, eren organitzacions de tendència republicana i obrerista. Comptaven entre 25.000 i 30.000 associats en una Catalunya que no arribava als tres milions d'habitants. El Barça no superava els 7.000 socis (avui, per comparar xifres, l'ANC està sobre els 40.000 i Catalunya té set milions i mig d'habitants).


Eren doncs organitzacions d'una gran influència i que van acabar sent líders en defensar com un dret de les classes populars la pràctica d'esport vinculat, alhora, a la cultura. Sobretot després de la proclamació de la República es van crear nombroses seccions esportives i, fins i tot, van arribar a tenir les millors instal·lacions esportives.



El llibre de Santacana i Pujadas recull el testimoni de Vicenç Ballester (antic soci de l'AEP, jugador de rugbi i militant del POUM) "Dins de l'Ateneu, l'esport penetrava en les classes populars alhora que les primeres lectures de Marx i Bakunin o les tècniques de comptabilitat". 

Per entendre com es va poder organitzar en només tres mesos un esdeveniment de masses com l’Olimpíada Popular, cal posar la mirada en l’associacionisme obrer –que té les seves arrels en el segle XIX i el republicanisme social- en tots els barris populars de Barcelona i les grans ciutats on proliferaven els ateneus, les escoles racionalistes, els locals sindicals o les cooperatives que , les cooperatives com constituïen experiències d’autogestió obrera. 

Tots ells eren espais de trobada imprescindibles per al desenvolupament d’una societat alternativa a la societat capitalista. Totes les entitats, i tantes altres, eren espais físics, que agrupaven a desenes de milers de treballadors i treballadores i les seves famílies i tenien la capacitat –no només la voluntat- de donar cos i ànima a uns Jocs alternatius a l’Olimpíada de Berlin segrestada, amb el vist i plau del COI, pel feixisme enemic declarat de les organitzacions  obreres, com les entitats i atletes que hi anàven a participar van poder comprovar en la seva pròpia carn. Molts dels que van venir a participar van acabar allistant-se a les Milícies Antifeixistes i les Brigades Internacionals. Alguns d'ells van morir defensant la República, com ens van explicar el ciclistes britànics del Clarion a l'acte d'Homenatge10


Finalment s'ha fet una recerca dels clubs, ateneus i entitats que van organitzar proves esportives. Algunes d'elles no continuen amb el mateix nom, però sí que està acreditada la continuïtat històrica amb les entitats que van donar suport, organitzar o participar en la cessió de terrenys esportius o atletes dels seus clubs estaven seleccionats per participar a l’Olimpíada Popular. 

Mostrar aquesta realitat és el que des del Comitè per la Commemoració de l'Olimpíada Popular vam intentar aportar a l'acte institucional d'Homenatge a l'Olímpiada Popular del passat 19 de juliol11


CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria)

http://www.cadci.net/historia.php
Rbl. Santa Mònica 10, 1er Barcelona cadci@cadci.net

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera (CADCI) fou creat l’any 1903 per un grup de dependents de comerç fruit de la tradició gremial catalana, al local del cafè “els quatre gats “ de Barcelona. Al 1912 comença la edició de la revista “ACCIÓ” òrgan de propaganda i difusió del centre, al 1913 compra el que serà el seu estatge històric de la Rambla Santa Mònica 10, al Real Circulo Ecuestre. L’entitat, d’antuvi, s’estructurà en cinc seccions: Organització i Treball, Educació i Instrucció, Socors Mutus, Esports i Excursions, i Propaganda Autonomista.



La Secció d’Esports i Excursions s’organitzava al voltant dels diversos comitès on s’hi inscrivien tots els qui volien dedicar-se a la pràctica d’un determinat esport, i eren molts. Aquesta Secció gaudia d’una gran sala de Gimnàstica i amb diverses instal·lacions, a l’exterior del Centre, per a la pràctica dels diferents esports: tenis, futbol, patinatge,… d’entre els quals sobresortia el Club de Mar, que tenia un bell amarratge al Port de Barcelona per a la pràctica d’esports marítims: rem, natació,. El Comitè d’Excursionisme posseïa, per a la pràctica dels esports afins a la seva activitat, diverses tendes d’acampada, esquís, etc.

ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ateneu_Enciclop%C3%A8dic_Popular
http://www.ateneuenciclopedicpopular.org/
Passeig de Sant Joan 26, 1r 1a – Barcelona ateneuenciclopedic@gmail.com

L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) – Centre de Documentació Històrica i Social (CDHS) és una associació civil cultural fundada a Barcelona l’any 1902 per un grup d’intel·lectuals i obrers pretenent una societat de neutra cultura com a emancipació sense cap tipus de filiació política o ideològica.


Clausurat per les tropes franquistes el gener de 1939 en ser ocupada la Ciutat Comtal, va ser legalitzat de nou el 1980. Actualment és un centre de documentació que forma part de la Federació d’Ateneus de Catalunya, al costat d’ateneus i centres culturals catalans de tot tipus. També està associat a la Fundació Antonio Machado de Cotlliure, participa en la Federació Internacional de Centres d’Estudis Llibertaris i Documentació (FICELD), i és el segon arxiu més gran del moviment obrer mundial després de l’IIHS d’Amsterdam.



Amb més de 25.000 socis, la Enciclopèdic tenia una important biblioteca i diverses seccions on els obrers realitzaven les seves activitats, trobaven cursos, cultura popular de qualitat i alternativa a la de la burgesa i l’església.

CLUB FEMENÍ I D’ESPORTS DE BARCELONA


El Club Femení i d’Esports de Barcelona va ser un dels espais de dones i feminista més importants de la Barcelona de la preguerra, vinculat a propostes polítiques progressistes i catalanistes. El Club Femení d’Esports (així, sense la “i”, era el seu primer nom) es va fundar, a iniciativa de Teresa Torrens i Enriqueta Sèculi l’any 1928, uns anys abans de l’altre important espai de cultura de dones de la ciutat durant la dècada dels anys 30, el Lyceum Club. Aquest últim va seguir un model europeu i va ser freqüentat per les intel·lectuals, en canvi el Club Femení va ser la primera entitat esportiva exclusivament femenina de tot l’Estat espanyol i volia tenir un caràcter més popular i ser assequible econòmicament a més dones.

Fundada el 1928, fou la primera institució esportiva exclusivament femenina de Catalunya. Les seves impulsores foren Teresa Torrens, primera presidenta del club, i Enriqueta Sèculi. Entre les seves directives també destacaren Anna Murià i Consol Garcia Guardiola. Entitat cultural, catalanista i popular, es declarava apolítica tot i que implícitament defensava els valors republicans. Nasqué per contraposar-se a l’elitisme esportiu i com a rèplica al masclisme de l’època. La seva acció fou decisiva per a l’esport femení català, en especial a Barcelona. Rebé el suport d’entitats com el Club Natació Barcelona o l’Ateneu Barcelonès. Coneguda per les sigles CFEB, la seva època de màxima activitat fou entre el 1930 i el 1933.

El CFEB difongué la pràctica esportiva femenina pel territori català i impulsà la creació de centres esportius. Competí amb altres clubs catalans i ocasionalment participà en torneigs estatals i internacionals. Formà part del comitè organitzador de l’Olimpíada Popular de l’any 1936. Originalment tingué la seu al nucli antic de Barcelona, però el 1932 es traslladà a la plaça d’Espanya. Tingué per lema “Feminitat, Esport i Cultura”, i com a emblema, la Victòria de Samotràcia. Publicava el butlletí Portantveu del CFEB. Desaparegué el 1939.

CENTRE GIMNÀSTIC BARCELONÈS

Plaça Caramelles, 8 Barcelona info@totraval.org

El Centre Gimnàstic Barcelonès fou una entitat esportiva creada el 18 de maig de 1933 i va estar en funcionament ininterrompudament fins al 31 d’octubre de 2004. Des de 2010 la seva tasca és continuada pel Club Gimnàstic el Raval Barcelonès.

Francesc Parramon i Cortina i un grup de joves afeccionats a l’esport van començar a interessar-se per l’entitat a inicis de 1933 al carrer Joaquín Costa, 22. Després d’establir contactes i reunions amb els socis fundadors, van començar a pagar les seves quotes amb la finalitat de recaptar fons per cobrir les primeres despeses. Aquest grup iniciador i impulsor provenia era de classe treballadora: administratius, sastres, electricistes, torners, paletes, dependents de comerç, etc. Van muntar els aparells i van col·laborar en les tasques més diverses per tal de poder obrir les portes de l’entitat a tota la joventut que volgués fer esport. Finalment, el 9 d’agost de 1933 es van inaugurar les dependències del Centre Gimnàstic Barcelonès per a tots els socis en general. En els documents del centre hi consta també el suport i la col·laboració desinteressada que, en els primers passos de la seva vida esportiva, es va rebre de l’Agrupació Ciclista Montjuïc.

ATENEU POPULAR DE GRÀCIA

Entitat fundada el 1934, que fomentà la cultura i l’esport popular al barri de Gràcia de Barcelona. Integrat al Comitè Català pro Esports Populars el 1936, fou una de les entitats organitzadores de la Copa Thälmann (1936). Edità un butlletí fins el 1937. Amplià el seu radi d’acció incloent en les seves instal·lacions un gimnàs, un laboratori fotogràfic, un museu i una biblioteca. Desaparegué el 1939.

ATENEU OBRER MARTINENC

Entitat que fomentà la cultura i l’esport popular al barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona. Havia començat la tasca escolar cap al 1889, i fomentava la cultura obrera. El 1936 formà part del Comitè Català pro Esport Popular. Fou una de les entitats organitzadores de la Copa Thälmann (1936).

ATENEU OBRER DE SANT ANDREU

c.Abat Odó 71 | Barcelona

L’Ateneu es va fundar l’1 de Maig de 1885. En aquella època, com a Ateneu Obrer, es dedicava a les activitats que no estaven a l’abast del obrers: ensenyament, teatre, conferències, excursions, esports, lleure, etc. Degut al fort arrelament de l’Entitat a Sant Andreu, sobretot per la qualitat de l’ensenyament que s’impartia a les seves aules, l’any 1904 es va posar la primera pedra d’un nou edifici. Finalment, aquest edifici no es va construir; però en lloc seu, es va fer l’actual, inaugurat l’any 1933. Una de les seccions de l’Ateneu, l’Atlètica Vida va ser co-fundadora de la Unió Esportiva Sant Andreu de futbol l’any 1924. A partir del 1977, l’Ateneu va iniciar la tasca d’adequar totes les activitats culturals i esportives a les exigències dels nous temps. En ple segle XXI podem assegurar que l’entitat creada el 1885 per a la millora de la classe obrera s’ha convertit en una important entitat cultural, oberta a tothom i amb un ampli ventall d’activitats.

BIBLIOTECA CULTURAL ESPORTIVA AVANTI

Biblioteca del barri de la Barceloneta de Barcelona. Fomentà la cultura i l’esport entre les classes populars. Combinà les activitats formatives amb l’esport. Fou adscrita al Comitè Català pro Esports Populars (1936). Fou una de les organitzadores de la Copa Thälmann (1936). També organitzà la Volta a Peu a la Barceloneta.

CASAL NACIONALISTA OBRER ESPARTACUS

Entitat cultural i esportiva de Barcelona. Fundada el 1934 i vinculada a Estat Català. De caràcter popular, estava adscrit al Comitè Català Pro Esport Popular (1936) i va ser uns dels organitzadors de la Copa Thälmann i de la I Challenge de la República (1936). L’esclat de la Guerra Civil truncà la seva activitat esportiva.

AGRUPACIÓ CICLISTA MONTJUÏC

Centre Cívic el Sortidor a la Plaça del Sortidor. Barcelona

L’Agrupació Ciclista Montjuïc, “la Grupa”, és un club que compta quasi bé amb 100 anys d’història, al llarg dels quals ha deixat una profunda empremta en el ciclisme català a tots els nivells. Vols saber com vam començar?

El dia 7 d’octubre de 1917, Llorenç Cabrol Nadal va reunir a casa seva, al carrer Creu dels Molers, nº 40, un grup d’amics i afeccionats al ciclisme que van acordar la creació d’un grup ciclista. Al llarg de la seva història, la Agrupació ha organitzat importants curses, entre les quals es troben la Primera Cursa Ciclocros celebrada a Espanya, el 26 de gener de 1922, vàries curses en la Pujada del Castell de Montjuïc, el Campionat de Catalunya de Ciclo-Cros, el Premi Inauguració (durant 56 anys, fins el 1988), i la Barcelona-Andorra (la qual, juntament amb altres sis proves organitzades per sengles clubs, va donar pas a la creació de la Setmana Catalana), entre d’altres.

Club Esportiu JÚPITER

Carrer Agricultura, 238 Barcelona cejupiter@cejupiter.cat

Va ser el 12 de maig de 1909 quan, en una reunió a la “Cerveceria Cebrián” -avui l´orxateria “tio Che”- es va constituir el C. E. Júpiter. Els artífexs d´aquest fet van ser els germans Mauchan, súbdits britànics que treballaven en una fàbrica del Poble Nou.

La catalanitat del Club Esportiu Júpiter no ha estat mai amagada i, el cert és que ha causat a l’entitat més d’un maldecap. La seva senya més identificativa, l’escut, ja delatava l’esperit catalanista del club. L’emblema del Júpiter era un escut rodó amb una estrella de cinc puntes blava a dalt i a sota les quatre barres, que recordava molt al d’Estat Català. Aquesta semblança va ser el motiu pel qual el 30 d’abril de 1924 l’escut del Júpiter fou denunciat pel Jutge Instructor Cristóbal Fernández, al Gobernador Civil de la Província, “por una clara disimulación de la bandera separatista catalana”. El govern de la dictadura de Primo de Rivera va decidir prohibir l´emblema i llavors l´entitat adoptà un nou escut triangular amb els colors gris-grana i la corona de la Ciutat Comptal a sobre.

No obstant, amb l’adveniment de la República i, a l´inici de la temporada 1931-32 es tornà a implantar l’escut prohibit. Per commemorar aquest fet, el president de la Generalitat Francesc Macià va assistir al camp del Júpiter el 25 de setembre de 1931. Aquell dia se celebrava un partit del Campionat de Catalunya de Primera Categoria entre el Júpiter i el Palafrugell i Macià va rebre una insígnia d’or reproducció de l’escut perseguit durant la dictadura. Però la repressió va tornar a caure sobre el Júpiter en acabar la Guerra Civil. El règim dels vencedors va considerar que el club era separatista i l´acusava de col·laborar amb els rojos. Aquestes acusacions van derivar en una nova prohibició de l’escut i amb l’obligació de canviar el nom de C.E. Júpiter pel de C.D. Hércules. L’any 1940, però, es va retornar el nom de C.E. Júpiter.

Però l’escut quadribarrat i estelat no tornà al club fins 50 anys més tard quan, amb motiu d’una assemblea de socis del Club s’acordà retornar l’escut original. Així, des del 2 de setembre de 1990 i fins l’actualitat l’escut de l’entitat torna a ser el mateix que va veure néixer el Club Esportiu Júpiter.

F.C. MARTINEC

C/Telègraf 31 – Barcelona (08041) fcmartinenc@fcmartinenc.cat

El FC Martinenc és un club poliesportiu fundat el 1909, originalment al barri de Sant Martí, d’on va agafar el seu nom, però que ha arrelat al barri del Guinardó, on actualment té les seves instal•lacions.

Els orígens de l’entitat cal situar-los a començaments de segle, concretament en l’any 1907. L’any 1909 ja competien, en representació de l’ex-vila de Sant Martí de Provençals, el Club F.C. Martinense i Centre d’Esports Martinenc. Les dues entitats decideixen fusionar-se i adoptar el nom de F.C. Martinenc participant en els campionats organitzats per la Federació Catalana. Aquesta fusió es fa l’any 1917.

CLUB NATACIÓ ATHLÈTIC BARCELONETA

Plaça del Mar s/n · cnab@cnab.cat

El Club Natació Atlètic-Barceloneta és el resultat de l’agermanament entre el Club Natació Athletic, fundat l’any 1913, i el Club Natació Barceloneta en l’any 1929. L’Athletic és el vicedegà dels clubs de natació a Espanya i va ser dels pioners en desenvolupar aquestes especialitats esportives, compartint activitats amb els seus homòlegs Barcelona i Sabadell, clubs amb els quals va fundar la Federación Española de Natación l’any 1920 i la Federació Catalana de Natació el 1921.

CLUB ESPORTIU EUROPA

c/ Secretari Coloma, 140 Gràcia (Barcelona) info@ceeuropa.cat

El Club Esportiu Europa, tal i com el coneixem avui en dia, neix el 1907. Llavors, dos modestos clubs (el Provençal i el Madrid de Barcelona) van decidir fusionar-se per poder assolir més altes fites dins el futbol català. Quan és va haver de buscar un nom per a l’equip, per tal d’evitar majors despeses de registre van aprofitar el nom d’un club a punt de desaparèixer i del que en quedava la fitxa lliure, el FC Europa. Amb un petit canvi al nom, naixia el 5 de juny de 1907 el “Club Deportivo Europa”. És el club de futbol de la Vila de Gràcia.

FC BARCELONA


L’aventura de la creació del FC Barcelona l’any 1899 per un grup de joves, estrangers i catalans que vivien a Barcelona va ser la conseqüència d’un procés d’expansió de la pràctica del futbol i altres esports d’origen britànic a Europa. Això explica la naturalesa intercultural del Club, la seva vocació poliesportiva i la voluntat d’arrelament a una ciutat i a un país. Gamper, fundador del Club, en va ser l’ànima i l’impulsor durant els primers 25 anys. El seu compromís amb el FC Barcelona va més enllà de les seves facetes com a jugador, directiu i president.

RCD ESPANYOL


El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona és un dels clubs de futbol més antics de la Lliga Espanyola. El 28 d’octubre de 1900, a les aules de la Universitat de Barcelona, naixia la Societat Espanyola de Football, nom que li va donar al Club el seu fundador i primer president, Ángel Rodríguez. Les principals senyes d’identitat, i el que va determinar el nom original d’aquest nou Club esportiu, va ser que tots els seus components eren catalans o nascuts a la resta d’Espanya, en contraposició als altres equips, formats majoritàriament per anglesos i altres nacionalitats.

Fédération Sportive et Gymnique du Travail

14 – 16 rue Scandicci 93508 Pantin cedex Mail : accueil@fsgt.org

El 1934 dins la dinàmica del Front popular i anticipant un any la reunificació sindical, es crea la FSGT per la fusió de la FST, pròxima de la Confederació general del treball unitari (CGTU) i del USSGT pròxim de la Confederació General del Treball (CGT). El 23 i 24 de desembre 1934, els delegats de 515 clubs del USSGT socialista (aproximadament 7 000 membres) i de la FST comunista (aproximadament 11 000 membres) porten a terme l’assemblea fundadora de la FSGT al Carrer de la Grange-a les-Boniques, 33.Des de 1931 aquestes dues federacions obreres contribueixen àmpliament a la implantació del voleibol a França.

El mateix any marca la seva ferma oposició a la participació de França als Jocs de Berlín -atès el seu caràcter propagandístic del nazisme i el racisme- enviant una forta delegació a l’Olimpíada Popular de Barcelona, organitzades precisament en contrapartida als Jocs olímpics oficials. Les qualificacions per accedir als Jocs de Barcelona tenen lloc a París el 4 de juliol de 1936 a l’estadi Pershing, davant Léo Lagrange. Aquesta Olimpíada es veu frustrada, pel cop d’Estat militar de Franco, que té lloc el mateix dia en què s’anava a inaugurar, el 19 de juliol de 1936. La delegació ha de tornar a França sense haver-hi competit.

David Companyon i Costa. Director d’Estudis i Projectes de la Fundació l’Alternativa 
Juliol de 2017
En castellà: http://www.sinpermiso.info/textos/la-olimpiada-popular-tres-meses-que-convulsionaron-el-deporte
Bibliografia
4.- L’Altre Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades. Pàg. 109
6.- L’Altre Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades. Pàg. 113
8.- http://www.fundacioalternativa.cat/manifest-de-lolimpiada-popular
9.- L’Altra Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades.

10.- La història del Clarion i l'Olimpíada Popular de 1936 https://davidcompanyon.blogspot.com.es/2017/07/la-historia-dels-clarion-i-lolimpiada.html

11.-https://www.youtube.com/watch?v=gfzn328Zy_U&feature=youtu.be

diumenge, 23 de juliol de 2017

La història dels Clarion i l'Olimpíada Popular de 1936

El passat 1 de juliol d'enguany, 10 membres del Clarion Cycling Club 18951 van sortir en bicicleta des del monument a les Brigades Internacionals a Londresi van fer 1.600 km pedalejant fins a Barcelona, després de creuar tot França, per participar el 19 de juliol a l’homenatge a l’Olimpíada Popular de 1936 que va fer a l’INEF, al cantó de l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Tot just dos dies desprès d’assabentar-se que, per primer cop, les institucions catalanes anaven a retre un homenatge a l’Olimpíada Popular, van decidir fer com els seus predecessors l’any 1936, quan un equip
3 de cinc ciclistes dels Clarion va formar part de la delegació Britànica a l’Olimpíada Popular.

No és el primer cop que repeteixen aquest viatge. L’any passat que es complia el 80è aniversari del que havia d’haver estat l’Olimpíada Popular també hi van ser presents, com també hi van ser-hi en el 75è aniversari de l’inici de la guerra civil 4 en una ruta pels itineraris de la guerra civil des de Bilbao a Barcelona5.


Quines són les raons perquè el Club Ciclista Clarion 1985, una associació que agrupa unes quantes desenes de ciclistes arreu de Gran Bretanya, tingui aquest lligam amb Barcelona, Catalunya, les Brigades Internacionals i la República?


L’OLIMPÍADA POPULAR, L’ALTERNATIVA ALS JOCS DE HITLER

Els Clarion es van involucrar activament al boicot6 als Jocs Olímpics de Berlin de 1936, boicot que prengué força a partir de l’aprovació el setembre de 1935 de les Lleis de Nuremberg, que impulsaven una política antisemita, la persecució política de les organitzacions obreres i de l’ocupació nazi el març del 36 de Renània, una zona desmilitaritzada. 

La voluntat del règim hitlerià de fer de l’Olimpíada de Berlin una fita propagandística del nazisme va trobar un moviment de rebuig i boicot arreu d’Europa i els Estats Units. La proposta de Barcelona d’organitzar uns Jocs alternatius a la concepció elitista de l’esport del Comitè Olímpic Internacional (COI) s’uní a la idea de fer un Jocs clarament antifeixistes i antiracistes confrontats a l’Olimpíada de Berlin i va trobar un suport entusiasta en les organitzacions obreres i sindicals d’arreu del món.

Així, la crida del Comitè Català Pro-Esport Popular, de març de 1936, a organitzar uns Jocs Olímpics basats en els valors de la pau, la igualtat entre homes i dones, la fraternitat entre els pobles, el respecte mutu... en el que poguessin participar indistintament tot tipus d’atletes (i en especial les dones) va trobar molt ràpidament el suport de nombroses federacions esportives i especialment els clubs esportius de sindicats, ateneus i organitzacions culturals que veien en l’Olimpíada Popular l’oportunitat de passar de les paraules als fets. 

El llibre de Carles Santacana i Xavier Pujades “L’altre Olimpíada”7, és l’únic sobre l’esport català en l’època de la República i l’Olimpíada Popular. El llibre fa un magnífic i documentat relat del que se’ns dubte, en qualsevol altre país hagués estat portat al cinema o la TV. 

L’Olimpíada Popular, organitzada en només tres mesos (sense mòbils, whatsapp, ni correu electrònic) va ser capaç de mobilitzar més de 5.000 atletes provinents de 23 estats, nacions sense estat com Catalunya, Euskadi, Lorena, Alsàcia o Palestina, regions i ciutats, però també jueus emigrants o exiliats alemanys, amb una gran participació de les dones, fins llavors pràcticament invisibilitzades en el món de l’esport.

El cop d’estat feixista i l’inici de la guerra civil i la revolució el mateix dia que havien de ser inaugurada l’Olimpíada Popular va impedir la seva celebració8. Els atletes van haver de tornar als seus països sense confraternitzar i competir, molts dels catalans i espanyols van anar al front, i alguns dels atletes que venien d’altres països també es van allistar al Comitè de Milícies antifeixistes, sent l’embrió de les Brigades Internacionals, entre ells alguns dels Clarion. 

Quatre d’ells van perdre la vida defensant la República contra el feixisme. Desprès hi tornarem. Primer sapiguem una mica més sobre aquest club ciclista, un dels més antics del món.

ELS ORÍGENS DELS CLARION

A finals del segle XIX, a Gran Bretanya de la revolució industrial, dos fets es van entrellaçar quasi a la perfecció: la popularitat de la bicicleta i les idees del socialisme. Paul Salveson9, historiador de la classe obrera britànica, explica com la bicicleta no només era emprada pels obrers per desplaçar-se a la fàbrica des dels suburbis, sinó també els permetia escapar-se de les dures condicions de treball a les fabriques. “Era l’únic luxe que podien permetre’s aquells obrers de finals dels segle XIX, la bicicleta els permetia abandonar la ciutat, poder anar per la carretera sense importar la classe a la que un pertanyés”.

The Clarion era un setmanari d’ideologia socialista. Neix l’any 1891 i en el seu primer número podem llegir: "El Clarion és un diari pensat pels seus redactors per dir la veritat amb franquesa i sense por. Potser no sempre amb raó, però amb honestedat i sempre intentant ser conseqüent amb els seus principis. El seu personal no pretén ser graciós o savi, però si honest. No escriuen per faccions sinó per al poble. No lluiten per la victòria sinó per la veritat. No volen provocar sinó convèncer. On hi hagi la injustícia s’hi rebel·laran. No hi haurà perdó per la covardia, l'egoisme i la corrupció, independentment de en quin estament es produeixi”10.

A diferència de la majoria dels altres diaris laboristes de la seva època, estava escrit en un estil popular i accessible. Si ens situem en 1891, ens serà fàcil entendre que les cadenes de distribució de diaris estaven vetades per un setmanari socialista que atacava als propietaris de les fàbriques, capitalistes i terratinents, feia campanyes denunciant les precàries condicions de vida de les classes treballadores, especialment en relació als sense llar, la carestia o les pèssimes condicions de l’habitatge.

Els Clarion volien arribar fins el darrer racó per difondre el seu setmanari i la bicicleta va passar a ser una “l’eina revolucionària” per estendre les idees socialistes. Al febrer de 1894 es va celebrar a Birmingham la primera reunió del Socialist Cycling Club. A l’any següent, per Pasqua, es van reunir uns 120 membres i van formar "The National Clarion Cycling Club" amb l'objectiu “de fer propaganda socialista i per promocionar rutes entre els clubs Clarion de diferents pobles i ciutats".

La convocatòria d'una eleccions generals el juliol de 1895 va impulsar l'organització de nous mètodes de propaganda, i van ser els primers en emprar enganxines amb la paraula "Socialisme" que posaven als pals de telègrafs, portes, parets i fins i tot en vaques!11

AMB BICICLETA AL SOCIALISME

El Clarion Cycling Club va ser una de les primeres organitzacions en vincular socialisme amb esport i lleure. Va atreure per milers als ideals del socialisme amb el lema: “La fraternitat és la vida”. 

El nombre de clubs va continuar pujant, 30 cap a finals de 1895, 70 a principis de 1897 i el setmanari va arribar a una tirada de 50.000 exemplars. La seva influència no parava de créixer i era la xarxa d'oci socialista més reeixit Gran Bretanya. 

En un magnífic article els periodistes de La Directa12, Isaac Vilalta i Eloi Latorre, en fan aquesta descripció: “El moviment Clarion es manifestava com un corrent popular d’ideologia socialista. Ciclisme i socialisme, dos en un. Així, el moviment Clarion va començar a estendre’s a través de les seves sortides ciclistes, però també gràcies a les activitats culturals i socials que ajudaven una societat extremadament urbana i massificada a gaudir d’un entorn més natural. Va ser cadena de l’emancipació de la dona i va impulsar les Clarion Cyclist’s Clubhouses –cases comunals repartides en forma de xarxa per acollir els seus membres”13.

Els seus estatuts recollien aquests principis: "Protegir i vetllar pels interessos del ciclisme i dels ciclistes; promoure el suport mutu i la bona camaraderia i treballar pels principis del socialisme". El seu lema es va fer famós arreu: "El companyerisme és vida, la manca de solidaritat porta a la mort".

La principal fortalesa d’aquesta xarxa era el club de ciclisme però incloïa altres activitats:  excursionisme, estudis de camp, cant coral i grups de teatre. L’activitat dels Clarion, sortir de les ciutats industrials per fer un passeig de diumenge amb els seus companys, arribar a qualsevol poble i fer un discurs, difondre el setmanari va cridar l’atenció de la City londinenca. 

Un periodista d’un diari conservador, va escriure: "Molts racons tranquils en els Midlands i el nord d'Anglaterra han estat envaïdes durant els últims dies per un grup de socialistes de ciclisme que es fan dir Club Clarion. S'han esforçat, amb escàs èxit, en propagar els seus punts de vista en els districtes rurals i per anunciar l'òrgan socialista que dóna nom al seu club”14

El Clarion Cycling Club va ser una de les primeres organitzacions en vincular socialisme amb esport i lleure. Va atreure per milers als ideals del socialisme amb el lema: “La fraternitat és la vida”. 


El setmanari es va publicar fins el 1935, i el Nacional Clarion Cycling Club va arribar a tenir diversos campions britànics formats a les seves files com Johnny Ralph.


Actualment els Clarion tenen prop de 2.000 associats vinculats a la pràctica esportiva del ciclisme15 i una associació la “Nacional Clarion Cycling Club 1895” que segueix l’estela dels principis originals i es dedica principalment a difondre i rastrejar en la memòria històrica del moviment obrer. Aquests són els “herois” que sortiran el proper 1 de juliol des del monument a les Brigades Internacionals a Londres.

ELS CLARION A L’OLIMPIADA POPULAR DE 1936

Els Clarion ja participaven en les diferents Olimpíades obrers o les Espartaquiades16 organitzades per sindicats i organitzacions obreres. En el llibre sobre la història dels Clarion de Denis Pye, Fellowship is life: the story of the Clarion Cycling Club (2004), en fa un repàs tant dels participants com dels èxits aconseguits. 

Per això, no té res d’estrany que en la conferència de març de 1936 a Chester, amb 200 delegats, condemnessin els Jocs Olímpics de Berlin: ”La Alemanya feixista, amb la seva discriminació racial i la persecució política és un horror per als esportistes de tot el món. Aquesta conferència fa una crida per que les olimpíades se celebrin en una altra capital i ens neguem a participar en cap acte celebrat per l’Alemanya de Hitler.”

Quan l’Olimpíada Popular pren forma -i troba el finançament del govern de la República francesa del Front Popular (600.000 francs) de la República espanyola (400.000 pessetes) i la Generalitat (100.000 pessetes)- els Clarion decideixen participar-hi amb cinc ciclistes: William Elliot i F. Parnell de la secció de Londres; John S. (Jack) Taylor i Geoff (Jeff) Jackson de Glasgow i G. Hamilton (no es sap de quina secció). 

Els Clarion anaven dins l’equip britànic que va enviar a Barcelona prop de 80 esportistes (5 dones) que participarien en 7 modalitats esportives (futbol, atletisme, boxa, ciclisme, escacs, natació i tennis). A la premsa britànica podrem trobar diversos articles el dia abans de la inauguració, informant de la delegació, el programa i els motius que han dut a celebrar aquest esdeveniment a Barcelona: 

“Demà a les quatre de la tarda s'inaugura l'Olimpíada Popular a Barcelona amb la benvinguda oficial del president del govern català, Sr.. Lluis Companys. Sis mil atletes representant 22 països desfilaran en el seu abillament esportiu pel magnífic estadi de Montjuïc en aquesta històrica jornada. Espanya és tot entusiasme amb aquesta Olimpíada Popular, que tot i els jocs nazis de Berlin, ha aconseguit suport i interès mundial. No és un esdeveniment per a cap partit polític ni una reunió d'estrelles organitzada per astuts empresaris. L'Olimpíada Popular rememora l'esperit original dels Jocs Olímpics, organitzats i presentats per a la ciutadania. No és només joc net i just és també una concentració internacional per donar suport a aquests principis i alhora protestar, d'una manera constructiva, contra els auto-anomenats Jocs Olímpics de Berlin”.15

Jeff Jackson, un dels Clarion que va arribar un 18 de juliol de 1936 va trobar una Barcelona en festa, preparada per rebre als més de 5.000 atletes, 3.000 folkloristes (avui en diríem colles de cultura popular) com la Patum de Berga, castellers, sardanistes, esbarts... d’Andalusia, Extremadura, Astúries o Galícia, però també del Tirol o d’Escòcia i més de 20.000 visitants que omplirien una Barcelona on l’allau va obligar a fer una crida per trobar allotjament on aixoplugar tanta gent doncs les places d’hotel eren més aviat minses.

Aquell 18 de juliol Pau Casals i Orfeó Gracienc assajaven al Palau de la Música16 el concert que havien de fer el dia següent a l’Estadi Olímpic on Lluís Companys havia de fer el discurs i, al mateix Estadi, una part dels atletes i folkloristes assajaven la cerimònia. La majoria van dormir al mateix estadi, fins que de matinada els trets els van despertar. Començava la guerra civil i la revolució a Barcelona. L’Olimpíada Popular quedava suspesa.

El feixisme impedia per la força de les armes que Barcelona inaugurés el que el COI entenia com un desafiament de les classes populars mentre patrocinava uns Olimpíada presidits per la creu gamada. Malgrat quaranta anys de democràcia, fins avui ens arriba el silenci que va imposar el franquisme (com Samaranch, dirigent franquista en el món de l’esport va fer l’impossible per esborrar el seu record). Són els Jocs Oblidats. per la des-memòria que la transició ens ha deixat en herència.

ELS CLARION I LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

La guerra civil, juntament amb la seva pròpia experiència a Barcelona, van portar als Clarion a convertir-se no només en defensors de la República, sinó en activistes. El comitè nacional dels Clarion va organitzar una conferència sobre la situació a Espanya i refermar la seva solidaritat en la lluita contra el feixisme. Va prendre la resolució d’exigir al govern britànic la fi de la “no intervenció” doncs “la prohibició del govern de donar armament a la República està debilitant el seu poder de lluita” era de facto un recolzament als feixistes armats per Hitler i Mussolini. També feien una crida a transportistes britànics a declarar-se en vaga si es transportaven armes pel bàndol franquista. 

A la conferencia de Durham17, l’any 1937, els delegats de totes les seccions ja no només critiquen al seu govern, mostren el seu suport a "l’heroica lluita per la llibertat contra les forces del feixisme internacional" i decideixen desafiar l’ordre del govern britànic que volia impedir, per tots els mitjans, que els joves britànics anessin a ajudar a la República allistant-se a les Brigades Internacionals, fins al punt que van rescatar una llei de 1870 que prohibia a qualsevol ciutadà britànic anar a lluitar per ajudar a qualsevol altre país. Els Clarion opten per la solidaritat activa i ajudar a la República amb les Brigades Internacionals.

A la resolució final es pot llegir: “Reconeixent que el feixisme destrueix la llibertat dels esportistes i que l’única sortida que els hi dóna és la de militaritzar-los, aquesta conferència prega als presents que recolzin activament a les forces antifeixistes tant a Gran Bretanya con a l’estranger”18.

DE GLASGOW A BARCELONA

Tonem a Jeff Jackson, el jove ciclista que havia estat a Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular. No oblidaria mai la Barcelona que els va rebre amb una desfilada per les Rambles, ni la Catalunya revolucionària alçada en armes i victoriosa davant el feixisme. 

Va tornar al seu Glasgow convençut que la defensa de la República era imprescindible per vèncer el monstre que s’anava apoderant d’Europa i va decidir preparar un viatge per recollir fons pels nens de la República. Poc abans més de 4.000 nens bascos havien arribat, l’abril de 1937, a Gran Bretanya desprès dels bombardejos de Gernika. Encara avui segueix sent la xifra més gran de refugiats arribats en un sol dia.

Jackson, juntament amb Ted Ward (a la fotografia estan agafats de les espatlles) un altre membre de la secció de Glasgow, socialista i internacionalista com ell, van iniciar, el març de 1938, un viatge19 que a cop de pedal els portaria d’Escòcia a Anglaterra, a creuar tota França i finalment de nou cap a Barcelona. 

Tot el club Clarion de Glasgow va sortir a acomiadar-los. Un cartell anunciava la seva aventura:

                                                       Pedalant a Espanya20

Glasgow-Barcelona

Durant dos anys Espanya ha estat en guerra.

Milers de dones i nens, milers de joves espanyols a la flor de la vida han mort. Malgrat tot, la lluita contra els invasors contínua. I malgrat la fam i els bombardejos, el poble segueix en peu.

I per això, en apreciació de la seva valenta lluita, que és la nostra lluita, ciclistes britànics pedalegen ara cap a Espanya per dur salutacions i bons desitjos al poble.

Un dels pitjors resultats de la guerra és la mort de nens innocents. En el seu camí els ciclistes demanaran suport per ajudar les víctimes. Posa el teu gra de sorra per ajudar a aquests nens.

Sota l'auspici del National Clarion Cycling Club.1938

Van anar parant a les ciutats i pobles on els Clarion tenien cases, conegudes com les Clarion Houses, i que eren les seus de les diferents seccions. A cada lloc els anaven a rebre els ciclistes i cada cop més gent que sortia a mostrar la solidaritat amb la causa de la República espanyola. 

Cada nit la secció local dels Clarion s’encarregava d’organitzar un míting i per quan van arribar al port de Newhaven, al sud d’Anglaterra, ja havien aconseguit tots els diners que esperaven recaptar pels nens. A Dieppe, primer poble desprès de creuar el Canal de la Màniga, els esperaven ciclistes francesos que els van anar acompanyant per etapes fins la frontera catalana.

Jackson i Ward, volien aconseguir al voltant de 70 lliures esterlines de l’època –uns 3.500 euros actuals– però, al final del seu trajecte, n'havien recollit 450 –més de 25.000 euros- que van lliurar a les autoritats republicanes en arribar a Barcelona. 

ELS CLARION A LES BRIGADES INTERNACIONALS

A la conferència de 1937 una de les resolucions aprovades és de condol per la mort de dos membres dels Clarion morts en la defensa de Madrid. No era una qüestió menor doncs implicava, com hem vist abans, desafiar al Govern britànic. Acorden que una suma de vint guinees es comparteixi entre el Comitè d’ajuda mèdica a Espanya i les Brigades Internacionals21.

Dels més de 30.000 voluntaris que van formar les Brigades Internacionals (mai tots alhora), uns 2.000 eren britànics22 (un dels més coneguts n’és George Orwell que va combatre a les milícies del POUM i fa una magnífica descripció de l’ambient revolucionari que es vivia aquells dies al seu llibre Homenatge a Catalunya23).

Stuart Walsh, en un article publicat al Butlletí semestral del Memorial de les Brigades Internacionals britàniques22 ha documentat (i reconstruït) la història de diferents membres del National Clarion Cycling Club que van lluitar a la guerra civil defensant la República contra el feixisme. Quatre d’ells hi van perdre la vida: Roy Watts, Raymond Cox, Tom Oldershaw i Tom Durban.

Raymond Cox va ser el primer en ser abatut, el 15 de desembre de 1936 en la defensa de Madrid. Tommy Dolan va morir a la batalla del Jarama l'any 1937. El 15 de març del mateix anys també cauria Tom Oldershaw a Belchite (apareix mencionat al llibre de William Rust "Britons in Spain"24) i finalment, Roy Watts a la Batalla de l’Ebre al setembre de 1938. 

Aquesta és una breu biografia de tots ells25:

Roy Watts Treballava com a venedor de mobles a Portsmouth i Leicester, per a la cooperativa obrera Co-op, una de les fundadores del setmanari Clarion. Fou membre del Partit Comunista i sindicalista. Va morir el setembre de 1938 ferit por la munició d’un avió franquista mentre es trobava defensant la seva posició. Tenia 23 anys.En una de les cartes que va enviar mentre estava a les Brigades Internacionals va escriure: "Em sento feliç i orgullós, posant-me al servei dels treballadors d'Espanya en la seva lluita heroica contra les bestialitats del feixisme. No tenim res en comú amb la mentalitat dels feixistes, que glorifiquen la mort com a ideal. Nosaltres som la vida però, precisament perquè l'estimem, no dubtem a sacrificar-la per salvar la humanitat dels enemics de la vida. Molts dels nostres millors camarades han caigut ja i no amaguem el dolor amarg de la seva pèrdua, però les seves morts no són motiu de dol sinó d'acció"

En la darrera carta que va escriure a un amic seu, Dalton, parlant de les seves experiències al front li relatava: "He servit en acció amb l'artilleria antiaèria, infanteria i la unitat de transmissions. He estat en la majoria dels territoris en mans dels republicans i he estat fet presoner. A part de febre i una mica de metralla que m'ha portat tres vegades a l'hospital, puc dir que he sortit fins ara gairebé sense esgarrinxades. He après a estimar aquest país. La bellesa és impressionant. És demolidor passar per aquests preciosos pobles i ciutats després de ser bombardejats pels feixistes. Sé que una experiència com aquesta estimularà als de casa a moure’s contra els responsables. Des del nostre avançament (a la batalla de l’Ebre NdT) la fúria feixista sembla no tenir límit. Sent la guerra el que és, un no pot fer pronòstics amb certesa però espero estar de tornada a casa per Nadal.". No ho va poder fer.

Raymond Cox treballava com oficinista en una constructora a Southampton quan els franquistes van alçar-se en armes contra la República. Era delegat sindical. Havia estat membre fundador de la secció local del club ciclista Clarion i secretari del club per a Londres i sud d'Anglaterra. Va renunciar al seu treball i va pagat de la seva butxaca el viatge per fer-se brigadista. Conegut per Tommy pels seus amics estava entre els primers voluntaris al setembre del 36, en la centúria Tom Mann. També va ser un dels primers a morir, el 15 de desembre del 36, quan va ser ferit mortalment durant l'heroica defensa de Madrid. Va escriure des del front a la mare: "Crec que en lluitar a Espanya estic ajudant a preservar la pau a Europa"25. Tenia 22 anys.

Tom Oldershaw aquesta és la necrològica que va publicar la revista dels Clarion l’octubre de 1938: “Amb el més sincer sentiment hem de dir-los que un soci de la secció de Clapham ha mort als 24 anys. Tom Oldershaw. Fuster de professió, era un dels grans lluitadors de la causa socialista, havia estat president del seu sindicat i membre del Partit Comunista de Battersea. També secretari general del Comitè d'ajuda a Espanya. Va fer un gran treball pel moviment laborista a Battersea. Era un gran ciclista i va fer el viatge, en companyia d'Edgar Priest, per França fins creuar els Pirineus. Era un soci ideal per al club, amb gran sentit de l'humor. Es va allistar com a voluntari en la lluita contra Franco i va estar en l'ofensiva d'Aragó al març d'aquest any. Va quedar ferit i els seus companys no van tenir altra opció que deixar-ho allà. Tots els esforços possibles s'han dut a terme per saber el seu emplaçament, però no es troba en la llista de presoners i tampoc en els hospitals franquistes. Després de mesos d'ansietat ens sentim obligats a concloure que va morir en el camp de batalla. Es realment trist saber que no tenim amb nosaltres aquest company meravellós i heroic.”

Tommy Dolan de Sunderland va ser ferit a la batalla del Jarama i va morir el febrer de 1937, tenia 24 anys.

Tots eren joves, poc més de vint anys. Van deixar famílies, amics, somnis i van anar a lluitar a la Península Ibèrica pels seus ideals de llibertat i justícia que encarnava la República espanyola contra el feixisme.

Altres van tornar a Gran Bretanya i molts d’ells han mantingut viva la flama d’aquells milers de joves, com Colin Bradsworth, de Birmingham, va servir durant dos anys a l'equip mèdic del Batalló Canadenc de Mackenzie-Papineau i va tornar a Anglaterra el 1938. Joe Maiden, capturat i empresonat a la presó de Palència a l'abril de 1938 o Lionel Poxon de Sutton. 

Els Clarion d’avui segueixen donant cops de pedal per honrar la seva memòria i segueixen lluitant pels mateixos valors: una Europa en pau, amb justícia social i lliure de feixismes.

Barcelona, 21 de juny de 2017

David Companyon i Costa, és Director d’estudis i projectes de la Fundació l’Alternativa. Exdiputat d’Esquerra Unida i Alternativa al Parlament de Catalunya

En castellà: http://www.sinpermiso.info/textos/la-historia-de-los-clarion-y-la-olimpiada-popular-de-barcelona-1936

Bibliografia

2.        https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Monument_a_les_brigades_internacionals_a_londres.JPG
11.       "Fellowship is Life". The Story of the Clarion Cycling Club. Denis Pye
14.       Working Class Moviment Library http://www.wcml.org.uk/wcml/en/our-collections/the-clarion-cycling-club/
15.       https://clarioncc.org
18.       Daily Worker. 18 de juliol de 1936
19.       http:/ourhistory-hayes.blogspot.com/search/label/Clarion
23.       Homenatge a Catalunya. George Orwell. http://ww2.educarchile.cl/UserFiles/P0001/File/articles-101780_Archivo.pdf
24.       http://www.international-brigades.org.uk/
25.       "Fellowship is Life". The Story of the Clarion Cycling Club. Denis Pye