dijous, 15 de març de 2018

Els drets socials i nacionals es defensen al carrer


El 8 de març els carrers de tot l’Estat, de centenars de ciutats es van inundar i érem conscients que la marea lila estava fent història i aixecant una aliança intergeneracional contra els fonaments del patriarcat i el paper que el capitalisme té assignat a les dones.
La mobilització i la vaga feminista va desbordar totes les previsions. El mateix havia passat pocs dies abans amb la mobilització contra l’atac a les pensions; a Catalunya segueixen les mobilitzacions a favor de l’escola pública i el model d’immersió lingüística que el PP i C’s volen carregar-se amb el 155.
Que estem davant d’un augment de les mobilitzacions socials és una evidència que ha agafat al PP i C’s amb el pas canviat després de passar-se setmanes atacant la vaga feminista i menyspreant les reivindicacions dels pensionistes, que consideraven fins fa quatre dies com el seu graner de vots.
Fins i tot, a portar a M. Rajoy (el dels sobres en negre) a comparèixer al Congrés dels Diputats davant el sotrac que desenes de milers de persones jubilades, han creat en alçar el seu crit contra la indignitat de les “pujades” de 2€ anuals, mentre la cistella de compra o els serveis bàsics com l’aigua, la llum o el gas no paren de pujar i generar beneficis multimilionaris a les empreses de l’IBEX35 a costa de l’augment de la pobresa energètica.
La indignació no para de créixer, els governs del PP i PSOE (amb el suport de Convergència, el PNB o C’s) van fer dues (contra)reformes laborals destinades a empobrir els salaris, després de congelar les pensions o portar anys amb una constant pèrdua de poder adquisitiu, que afecta sobretot al 70% de les pensions que no arriben als 900€ mensuals,
La indignació creix perquè és una gran mentida de “que no hi ha diners per les pensions”. Han buidat la “caixa de les pensions” per aprovat un rescat bancari amb un forat de més de 60.000 milions d’euros que han anat a les butxaques dels més poderosos o que dir de les indemnitzacions indignes i il·legals com la del Castor.
Tothom sap que han robat als que menys tenen per fer més rics als que ja ho eren.
La mobilització de la Marea Pensionista tornarà a inundar els carrers arreu aquest dissabte. A Barcelona serà a les 11h a la Plaça Urquinaona sota el lema “En defensa de les pensions públiques”.
I també dissabte, a les 17h des de la Plaça Catalunya una altra manifestació serà multitudinària en defensa de l’escola catalana: “L’escola no té por” convocada per més de cinquanta entitats com una resposta col·lectiva en favor de la immersió lingüística, que els partits del 155 han posat en el punt de mira per desballestar el model educatiu català, però també contra els intents de l’aparell judicial i la fiscalia de criminalitzar als docents, acusant-los d'adoctrinament i fins i tot de “delicte d’odi” per debatre sobre la repressió de l’1 d’octubre a les aules.
No es tracta només de denunciar l’enèsim intent d’acabar amb un model que s’ha mostrat d’èxit i que compta amb una gran fortalesa social o de denunciar la repressió contra la comunitat educativa, la defensa de l’escola catalana, pública i de qualitat és cabdal i forma part de la lluita pels drets nacionals dels i les catalanes, aconseguida a través de la lluita al llarg dels anys.
Aquest dissabte les mobilitzacions són un magnífic exemple d’allò que hem defensat sempre, la lluita pels drets socials i nacionals és indestriable, la millor manera de defensar-los, ampliar-los i superar el marc que el Règim del 78. 
Construir aliances per avançar conjuntament, doncs entre altres coses defensen els interessos de la majoria de la societat. Això també són valors republicans.

dimecres, 27 de desembre de 2017

El llarg hivern repressiu del 2018


Cada dia sentim, llegim o patim una nova notícia sobre l'escala repressiva que els aparells de l'Estat preparen pel 2018, sembla que tindrem un hivern curull de noves detencions, imputacions, informes de la Guàrdia Civil que al llegir-los semblen una barreja de novel·la lladres i serenos i de ciència-ficció... Que sí els 11 de setembre formen part de la conspiració per la rebel·lió i la sedició, que si més de 100 persones acusades d'actes violents el 20 de setembre, que si dos regidors de la CUP de Reus detinguts per manifestar-se davant d'hotels on s'allotjaven els cossos policials que van reprimir l'1 octubre, que si estan identificant quatre bombers, etc ...ah! i sense oblidar als més de 700 alcaldes i alcaldesses ja investigats. 

Cada dia sentim, llegim o patim una nova notícia sobre l'escala repressiva que els aparells de l'Estat preparen pel 2018, sembla que tindrem un hivern curull de noves detencions, imputacions, informes de la Guàrdia Civil que al llegir-los semblen de ciència-ficció... Que sí els 11 de setembre formen part de la conspiració per la rebel·lió i la sedició, que si més de 100 persones acusades d'actes violents el 20 de setembre, que si dos regido

En fi que podem esperar d'un Estat on portar un llaç groc o donar voltes era prohibit per la Junta Electoral mentre tots els mitjans del Règim eren pura propaganda dels partits del #155 (amb total predilecció per Arrimades, tant que el mateix PP ha denunciat a l'ABC, per llogar-hi cadires).
Aquest 2018 s'entreveu un llarg hivern de la repressió. Com sinó interpretar les paraules del ministre de l'Interior Zoido: "Si hay que detener a Rovira y Artadi, se las detendrá" http://www.elperiodico.com/…/zoido-entrevista-okdiario-dete…
 
Malauradament, la repressió i la nul·la separació de poders a l'Estat Espanyol quan del que es tracta és, del que ells anomenen, una "qüestió d'Estat" (ja ho vam veure a Euskadi, no ens ha de venir de nou) ho emmascara tot i deixa en segon o tercer terme qüestions clau com les dificultats per formar govern (i amb quin programa), si Puigdemont complirà la seva promesa de tornar o no (no era allò de si vols que torni el President, cal votar al President?), hores d'ara només m'ha quedat clar que Turull per res del món vol investir Junqueras.. per no parlar de la indigne pujada de l'aigua del 12% proposada per ATLL, malgrat que la seva privatització al grup ACCIONA per part del govern Mas va ser anul·lada fa anys!!

En fi, com cada dia hem de seguir exigint arreu: #LlibertatPresosPolítics

dijous, 14 de desembre de 2017

Les retallades no cauen del cel

Mostra els efectes antisocials de la política fiscal del govern del PP (amb el suport de C's, del PSOE i en el seu moment amb el vot entusiasta de Duran i Convergència).
Mentre diàriament els mitjans en volen fer creure que la pressió fiscal a Espanya és enorme i un llast per les empreses i la creació d'ocupació, Eurostat -organisme oficial que publica les estadístiques de la Unió Europea- mostra que es simplement una mentira repetida mil cops per uns mitjans al servei dels interessos dels seus amos.
Eurstat posa davant el mirall de la realitat, que segur que no apareixerà a cap telenotícies, ni a cap tertúlia: la pressió fiscal a l'Estat Espanyol està 7 punts per sota de la mitjana de la UE, sí simplement s'apliqués aquesta la recaptació pujaria més de 80.000M€. Si no es cap error. Si Espanya apliqués la d'Itàlia augmentaria en quasi 100.000M€ i ja no diguem de França la recaptació seria de 150.000M€ més.
Només Letònia, Lituània, Eslovàquia. Xipre i Malta estan per darrera Espanya. Amb 80.000M€ més de recaptació seria molt difícil justificar les reformes laborals, les retallades socials... però sobretot, aquest diferencial va a les butxaques d'aquells que tenen el govern a les seves mans i mostren que Rajoy (amb el suport de Rivera i Sánchez) simplement exerceix de secretari del consell d'administració de les grans multinacionals. I tot això sense comptar amb el frau fiscal (30.000M€ segons el sindicat de funcionaris d'Hisenda), les SICAV, els paradisos fiscals on tributen les empreses de l'IBEX35 i els grans prohoms o el rescat multimilionari a la banca que mai retornaran...
Eurostat també dóna les xifres del que destina Espanya a prestacions socials. Per exemple que de cada 100€ en augment de salaris a Espanya els beneficis empresarials han pujat en 354€, mentre que la mitjana europea està en 77. Visca la reforma laboral diuen a les escoles de negocis: “Precaritzem els salaris, creem competència entre treballadors fixes i aturats, ataquem els sindicats, debilitem la negociació col•lectiva i de pas... ens forrem els de sempre” No té gens d'estrany que a Espanya hagin augmentat exponencialment les desigualtats socials.
I en pensions o cobertura de l'atur? Sí, també estem molt per sota de la mitjana europea. De nou, si simplement estiguéssim a la mitjana no s'hauria d'haver buidat l'anomenada guardiola de les pensions. La política del PP és un veritable perill per les classes populars... ells sí que incompleixen la Constitució, dia i nit les 24 hores. El suposat Estat Social els importa un rave i sí, embolcallar-se amb la bandera els surt molt a compte. La unitat d'Espanya no té res de patriòticper aquesta gent, és simplement el seu negoci. A ells cap Tribunal Constitucional els enviarà cap requeriment per saltar-se la Constitució... En fi, país de lladres governat per la cosa nostra


dijous, 30 de novembre de 2017

Catalunya, una cuestión de democracia real



Aquest article ha estat publicat en anglès al Butlletí de Transform! Europe (www.transform-network.net), una organització que agrupa diferents fundacions i associacions de l’esquerra alternativa europea, amb la intenció de donar algunes claus a una pregunta recurrent a molts països: Què està passant a Catalunya?. La voluntat de l’autor, doncs, no es aprofundir en el debat o l’anàlisi des d’una visió catalana o espanyola, sinó per un públic preocupat sobre com resoldre democràticament el dret del pobles a l’autodeterminació,  especialment dins la Unió Europea.

Las imágenes de la policía española cargando con una dureza brutal contra votantes en el referéndum del 1 de octubre en Catalunya recorrieron las redes sociales y TV de todo el mundo, ante ellas mucha gente se preguntó: ¿Qué está sucediendo en Catalunya?


Hay diversas formas de responder. Tal vez la más ajustada sea que hay un conflicto democrático entre una comunidad autónoma (Catalunya) y el Estado Español. Una mayoría de la población (cercana al 80%) quiere ejercer el “derecho a decidir” (derecho a la autodeterminación) mediante un referéndum. El Estado español, se niega a cualquier negociación al respecto, al contrario de lo sucedido entre Gran Bretaña y Escocia (o entre Canadá y Quebec). Para el nacionalismo español, la aspiración de esa mayoría de la ciudadanía de Catalunya está simplemente fuera de la Constitución. Naturalmente, esa mayoría social a favor del referéndum lo es a favor de resolver el conflicto mediante el voto y no condiciona el resultado del mismo, como se comprobó en Escocia.


Catalunya es una nación con más de mil años de historia, con instituciones centenarias y una cultura y lengua propia que, sobretodo, siente que es tratada injustamente y nada respetada por el Estado. El actual conflicto surge cuando el gobierno de izquierdas en 2003 planteó la necesidad de un nuevo Estatuto de Autonomía. El Parlamento catalán y las Cortes españolas llegaron a un acuerdo y se sometió a referéndum en 2006.


Una mayoría lo aprobó, pero no entró en vigor. El Partido Popular -entonces en la oposición- inició una campaña contra el Estatuto catalán por toda España y puso un recurso ante el Tribunal Constitucional. La “catalanofobia” se convirtió en el centro de todas las batallas. La sentencia del Constitucional llegó en 2010 y suspendió buena parte del Estatuto. Catalunya se convertía en la única comunidad que tiene un Estatuto que no ha estado refrendado por su ciudadanía. Expertos juristas calificaron la sentencia de “golpe de estado” al romper el pacto territorial con el que forjó la Constitución de 1978 tras la dictadura y lo hacía con una sentencia, básicamente política, contra la soberanía popular ya expresada en el referéndum de 2006.


La reacción popular contra la sentencia ha sido masiva y durante siete años consecutivos multitud de manifestaciones, de centenares de miles de personas, han expresado que el modelo territorial de 1978 estaba agotado. La negativa del gobierno de Rajoy a abrir un diálogo ha comportando un enquistamiento de la situación: en Catalunya un aumento de las posiciones independentistas y en España una recentralización del Estado que siempre ha sido la posición del PP, con el apoyo de Ciudadanos (C’s), ambos partidos situados en la derecha liberal que tiene en común un nacionalismo español y una parte de los dirigentes del PSOE que coinciden además en conformar un Estado más autoritario y en las políticas económicas que, siguiendo la estela de los dictados del BCE y la Troika, han aumentado exponencialmente la pobreza y la precariedad en una sociedad muy castigada por el paro, muy superior a la media europea.


Crisis económica, social, territorial 

Estos son los componentes del cóctel sin el cual no es posible entender la política catalana, que se inscribe en una crisis estructural del régimen del 78. Frente al “niet” constante de Rajoy, el movimiento independentista catalán tomó la opción de enfrentarse al Estado, la llamada via unilateral, confundiendo la mayoría por el referéndum con una mayoría por la independencia, en torno al 50%. Ello ha comportado errores de estrategia, pensaron que el Estado no utilizaría la violencia (real o la amenaza de usarla) para frenar el referéndum del 1 de octubre, que pese a ser declarado ilegal por Rajoy votaron 2,3 millones de personas, o la Declaración que proclamaba la República Catalana.


También lo ha sido la falta de una propuesta social, pensar que se podían acumular mayorías más amplias favorables a la independencia sin darle un contenido democrático radical y socialmente avanzado en un proceso constituyente. La divisa “primero la independencia y después ya se arreglará todo” no ha funcionado en una parte de la población que no llega a fin de mes y para la que la independencia no es una prioridad y no funcionará sin disputar la hegemonía del proceso soberanista a la derecha neoliberal, impulsora de los mismos recortes sociales y  con los mismos casos de corrupción que la derecha neoliberal española.


La movilización ciudadana ha sido espectacular, pero sus dirigentes no han sabido o no han querido profundizar la crisis del régimen monárquico forjando alianzas junto a fuerzas progresistas, de izquierdas, como Unidos Podemos que se ha manifestado a favor de un referéndum acordado, en vez de tejer complicidades con los otros pueblos, como el vasco o gallego, el independentismo catalán apretó el acelerador creyendo tener suficiente fuerza como para vencer a un Estado español arropado por la Comisión Europea. La decepción de los independentistas catalanes con Europa es muy grande, confiaban que no permitiría la violencia y que algunos países europeos reconocerían a la República Catalana (especialmente los escandinavos y bálticos). La UE prefirió mirar a otro lado a partir de dos principios: Los Estados no tienen amigos, tienen intereses y que el “caso catalán” puede ser contagioso para otras naciones sin Estado que también pueden aspirar a su independencia.


Presos políticos y elecciones el 21 de diciembre


España tiene, sin duda, graves déficits democráticos y la separación de poderes está cada vez más en entredicho, especialmente en el aparato judicial dónde la derecha política cada vez se parece más a una derecha extrema. Ese frente judicial, jaleado por el gobierno, ha llevado a los líderes del movimiento civil independentista a la prisión acusados de rebelión y actos violentos, pese a su ausencia total en las manifestaciones…  también a medio gobierno y pedido la extradición de la otra mitad que está en Bruselas y todo en 48 horas con acusaciones de dudosa legalidad… mientras los corruptos están años y años a espera de juicio.


El presidente del Consejo Europeo, Donald Tusk, dijo que en el conflicto entre Catalunya y España “debía imponerse la fuerza de la razón”, la realidad es que tan solo se ha impuesto la fuerza sin razón del Estado y la judicialización de un conflicto -de clara raíz política- como parte de la estrategia de represión. A ello hay que sumarle la aplicación del artículo 155 de la Constitución para intervenir las instituciones catalanas, imponer un gobierno minoritario y antidemocrático en Catalunya, suspender su gobierno y disolver el Parlamento.

Frente al aumento de la represión un amplio movimiento de solidaridad ha exigido la libertad de los presos políticos, el fin de las causas judiciales contra más de 700 alcaldes, la Mesa del Parlamento y diputados por ejercer la libertad de expresión y debate.


Disolver el Parlamento catalán y convocar elecciones desde Madrid eran la jugada maestra de Rajoy, pero se puede revelar como el error mayúsculo y precipitar la convocatoria de elecciones generales en el Reino de España. Rajoy no esperaba que las fuerzas independentistas –JuntsxCatalunya (centroderecha), la favorita para ganar ERC (socialdemócrata) y CUP (anticapitalista)- se presentaran a las elecciones del 21 de diciembre y en las que parten como favoritas para revalidar su mayoría parlamentaria.


Clave será el papel de la izquierda alternativa, agrupada en torno a Catalunya en Comú y el partido de la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau. Pese a su distanciamiento de los independentistas, su apuesta es por un Estado confederal que reconozca Catalunya como una nación soberana que pueda decidir mediante un referéndum acordado sobre la independencia, lo aleja del bloque constitucionalista. Es decir, posiblemente la única alternativa real a un nuevo Gobierno independentista, sea uno de las fuerzas soberanistas de izquierdas.

El referéndum seguirá estando sobre la mesa sí o sí, a la vez que impugnará el modelo económico liberal. Hemos sido testigos de las dificultades, errores y vacilaciones del proceso soberanista catalán, pero sobretodo lo estamos siendo de la incapacidad del gobierno Rajoy de saber dar una solución democrática y de su amenaza en convertir el régimen del 78 en el régimen autoritario del 155.


La llamada “cuestión catalana” ha dejado de ser una cuestión interna “española” para ser una cuestión europea.  Las libertades y derechos están en el centro del debate para todos los demócratas, especialmente para aquellos y aquellas que defendemos el derecho a decidir de las naciones.


En pleno siglo XXI Europa tiene que afrontar la posibilidad de que sus fronteras interiores, si todos somos ciudadanos europeos, puedan cambiarse si así lo deciden libre y democráticamente una mayoría de ciudadanos. Europa no puede renunciar a la democracia real como forma resolver los conflictos.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Les meves raons per votar SI a la Consulta de Catalunya En Comú

Catalunya en Comú ha posat en mans de les seves inscrites el seu posicionament final sobre l’1-O. El debat en el sí de la Coordinadora Nacional del passat dissabte 9 va acordar la pregunta acompanyada d’un preàmbul. La participació en la consulta és clau per legitimar la nostra posició com a força política i participar es votar, mullar-se, prendre partit... És així com es construeix i es canvia la realitat. 

Aquest és el preàmbul: “El 8 de juliol, la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú va aprovar donar suport a la mobilització de l’1-O, i fer front a qualsevol tipus de repressió, inhabilitacions i suspensions per part de l’Estat, tot respectant la diversitat de l’espai, alhora que s’emplaçava a continuar treballant per aconseguir un referèndum efectiu que posés solució a la situació de bloqueig actual i fer front als atacs a la sobirania de Catalunya perpetrats pel Partit Popular.” I la pregunta: Catalunya en Comú ha de participar a la mobilització de l’1-O?

He intentat, més enllà del meu posicionament personal, ja conegut, sintetitzar en 5 idees perquè he votat SI i perquè crec que Catalunya en Comú ha de participar en l’1-O, vincular el debat intern, necessari i legítim, amb el deure de mirar més enllà de l’organització, tant als nostres votants, com al conjunt de la societat catalana. Aquestes són les meves raons perquè crec que Catalunya en Comú ha de participar l’1 d’octubre.

1.- Una gran majoria dels qui van votar a EnComúPodem (ECP) i que diuen que votaran Catalunya En Comú, superior al 85%, diuen que anirien a votar l’1-O, independentment que l’entenguin com un referèndum vinculant o una mobilització legítima. Un percentatge fins i tot superior al de la mitjana catalana. És important que el posicionament de Catalunya En Comú no s’allunyi d’aquesta posició -tant majoritària- del nostre electorat que es situa a les antípodes dels partits que volen impedir el debat al Parlament, via Tribunal Constitucional, i ara el boicot a l’1-O.

2.- Més enllà de les opinions personals sobre l’1-O, la immensa majoria de la societat catalana vol exercir el dret a decidir. Si volen liderar-la, si volem guanyar l’hegemonia, no podem donar l’esquena a aquesta realitat, que en sí mateixa impugna el Règim del 78.

3.- Participar-hi implica tenir veu pròpia, influir, preparar millor el 2-O i poder fer de pont i teixir aliances. Ens permet tenir capacitat d’introduir en el debat la diversitat d’opinions existents en la societat catalana, de la qual el nostre espai en construcció n’és un reflex i en ella hi ha veus del si, del no i del vot en blanc.

4.- Participar-hi és coherent amb el lema amb el que aquest 11s que vam fer el nostre acte a Santa Coloma: “Una Catalunya sobirana, diversa i valenta”. Mantenir-se “neutrals” no és possible davant la repressió de l’Estat, posar-se de cantó o semblar-ho, ens anul·la políticament per liderar la majoria del nostre poble.

3.- Participar com a Catalunya En Comú és clau per impedir que l’estratègia del PP (i els partits que com C’s i PSOE li donen suport) de derrotar l’1-O que es traduiria en un reforçament de les estructures autoritàries i contràries a la democràcia de l’Estat, i això seria també una derrota de tota aspiració republicana a Catalunya i a Espanya.

4.- Participar en l’1-O és dir-li, ben alt i clar, que “votar no és cap delicte” i que no acceptem l’estratègia de posar una mordassa a la veu del poble de Catalunya, que ens tenen dempeus i enfront davant la voluntat de judicialitzar-ho tot, de les seves inhabilitacions i querelles a càrrecs electes, de negar cap sortida dialogada i pactada, de les seves clavegueres i la guerra bruta, que no acceptem que el Tribunal Constitucional li dicti al Parlament de Catalunya, que representa la sobirania del poble de Catalunya, de què es pot debatre i de què no.

5.- Participar en l’1-O és la millor estratègia per seguir reivindicant el referèndum “efectiu i vinculant” que majoritàriament es va acordar en la Coordinadora Nacional del 8 de juliol. La fraternitat i la solidaritat entre los pobles es cosa de totes. Votar SI a la participació en l’1-O no és només defensar el dret de Catalunya a votar i a reconèixer el seu dret a l’autodeterminació, es reunir forces per derrotar al PP i obrir les portes a un Estat plurinacional, republicà construït des de la lliure voluntat dels pobles.

dijous, 27 de juliol de 2017

De l'Olimpíada Popular del 36 a la del 92

En poc més d’una setmana Barcelona ha commemorat les dues cites Olímpiques de les que ha estat protagonista. 

Cartell de 1936 cridant a la participació 
Naturalment la més coneguda és del 92, de la que se’n compleixen 25 anys. L’altra Olimpíada, la del 1936, fou l’Olimpíada Popular organitzada per entitats, ateneus i clubs esportius de base popular i obrera d’arreu d’Europa.

No va poder celebrar-se, malgrat que hi estaven inscrits prop de 6.000 atletes de 23 països, doncs el mateix dia que havia d’inaugurar-se, el 19 de juliol, el cop d’estat feixista contra la República va significar l’inici de la guerra civil i la revolució a Barcelona.

L’Olimpíada Popular també es coneguda com Els Jocs Oblidats. Els 40 anys de dictadura i els 40 anys de des-memòria de la transició l’han fet pràcticament invisible per la majoria de catalans, esmentar-la era tabú pel dirigents del Comitè Olímpic Internacional (COI) al capdavant del qual hi havia un antic franquista com Samaranch que va imposar el silenci als dirigents de la Barcelona del 92.

Nogensmenys, els valors de la fraternitat, la igualtat entre races i la pau de l’Olimpíada Popular del 36 eren una esmena a la totalitat de l’Olimpíada de Berlin, convertida en una maquinària de propaganda del nazisme i uns Jocs alternatius a l’esport elitista i mercantilitzats del COI.

En molts aspectes la Barcelona olímpica del 92 és deutora de la l’Olimpíada Popular del 36 que era la Setmana de l’Esport i la Cultura, doncs la pràctica de l’esport formava part del dret a la cultura de les classes populars o l’organització que era bàsicament de voluntaris i voluntàries i com en el 92, la ciutat ho va viure com una festa i un projecte col•lectiu que situava Barcelona, en aquell cas, la Barcelona republicana com capital de l’antifeixisme i l’antiracisme.

L’acte institucional, per part de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, d’Homenatge a l’Olimpíada Popular del passat 19 de juliol –on van ser-hi les entitats com el CADCI o l’Ateneu Enciclopèdic Popular, els ciclistes britànics dels Clarion o Maria Salvo i els germans Cànovas que van viure aquell moment històric- no han tingut, ni de lluny, la repercussió mediàtica que la Barcelona del 92. Es pot pensar que es lògic per l’impacte que va tenir sobre Barcelona i Catalunya. Però és que l’Olimpíada Popular no compta amb cap espai on es pugui interpretar, no hi ha cap centre de documentació, ni molt menys amb cap museu com si té Barcelona 92 que per cert porta, encara, el mal nom de Samaranch.

cartell de l'any 1992
Necessitem una anàlisi crítica sobre el seu impacte. Una declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona ha condemnat la repressió i tortures contra els i les detingudes del moviment independentista al 1992. També és convenient una revisió crítica de la Barcelona convertida en marca i mercantilitzada en mans d’un holding liderat per empresaris privats, com Turisme de Barcelona, que s’ha apropiat dels beneficis (des de transformacions urbanístics a l’autoestima col•lectiva) i fent que el motor del desenvolupament econòmic sigui un model especulatiu, l’encariment del preu de l’habitatge o la privatització de l’espai públic.

L’Olimpíada Popular del 36 i els seus valors republicans segueixen vius a Barcelona ciutat refugi, que es manifesta al crit de Volem Acollir, que segueix sent rebel en les seves lluites i enfront d’aquells que, emprant la il•lusió d’un gran esdeveniment, van posar Barcelona en venda.