dijous, 18 de maig de 2017

La Renda Garantida de Ciutadania: Una victòria històrica


L’acord signat entre la conselleria de Treball i Afers Socials i la Comissió Promotora de la Renda Garantida  de Ciutadania (RGC) implica aconseguir  el dret social més important desprès de la onada de retallades que ha portat Catalunya a ser el segon país més desigual d’Europa, amb un 30% de la població per sota del llindar de la pobresa.
Si l’any 2011 el govern Mas, amb l’aplaudiment del PP, va proferir l’atac més miserable contra els perceptors de la Renda Mínima, amb una campanya de veritable criminatilització de la pobresa, ara al 2017 s’ha aconseguit substituir la RMI (un ingrés de 436€) per la RGC que a diferència de l’anterior, és reconeguda com un dret subjectiu, és a dir tens dret a rebre-la pel fet de ser ciutadà o ciutadana.
La RGC està pensada no com una prestació social, sinó com una renda bàsica per a tothom, condicionada a uns requisits: ser majors de 23 anys amb dos anys de residència a Catalunya i haver esgotat altres prestacions i en serà compatible amb altres per dependència, transport o beques menjador. 
Més de 60.000 llars en podran ser perceptores, famílies monoparentals amb treball a temps parcial o persones que tinguin un sou inferior a l'índex de renda de suficiència de Catalunya i ho podran fer a partir del 15 de setembre d’enguany amb una prestació del 85% de la renda de suficiència (564€) que arribarà al 100% el 2020 (664€).
Hi haurà un complement del 50% de l’ajut per al segon membre del nucli familiar més 100€ mensuals per fill fins a un màxim de tres. El màxim que cobrarà una llar amb dues persones i tres fills serà 1.200€/mes.
A cop d’ull és evident que per les persones que se’n podran beneficiar és un canvi substancial de les condicions de vida. Estem lluny de poder parlar de dignitat (una feina i un sou digne) però també és cert que hi estem més aprop i que s’ha revertit la situació que van crear els governs de CDC amb Artur Mas al capdavant, govern que sempre es va mostrar bel·ligerant contra la RGC, malgrat estar reconeguda a l’article 24.3 de l’Estatut, perquè la seva implantació era “generalitzar la cultura del subsidi”.
Què ha passat entre el 2011 i el 2017?
La clau ha estat la mobilització social. Sense una lluita sostinguda i constant que va començar amb una ILP que aconseguí 121.191 signatures, el suport d’un centenar d'organitzacions, plataformes i entitats de caràcter cívic i social, assemblees contra l’atur, sindicats, organitzacions polítiques, el moviment veïnal... amb una campanya sota la premissa “Rescatem les persones!” o  desenes de mocions als ajuntaments de les grans ciutats de Catalunya.

Aquest alt grau de mobilització –que ja va començar amb el 15M i el rodeja el Parlament, inclosa una vaga de fam per trencar el bloqueig al Parlament fa un any, ha aconseguit guanyar la batalla de la conscienciació i una majoria social va situar la necessitat de rescatar a les persones, abans que els bancs o el pagament d’un deute il·legítim que s’ha convertit en una càrrega insuportable per la majoria de la població.

Una important victòria, històrica, que mostra que la lluita paga i que la mobilització social és el camí, no només per fer front i revertir a les polítiques austericides que Mas va aplicar de la mà de la Troika, sinó també per guanyar l’hegemonia i totes les sobiranies, en un país que el volem capdavanter en que els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat siguin, més enllà de les paraules, una realitat quotidiana per a tothom.

dimarts, 2 de maig de 2017

Referèndum, República, Sí!

Us comparteixo l’article, escrit a vuit mans amb Marta Rovira, Mireia Boya i teresa Forcades, que dóna veu a una campanya d’Esquerres per la Indepedència que vol visualitzar com serien els “primers dies” de la República Catalana (el primer acte és farà al barri de Bellvitge de L'Hospitalet de Llobregat) a partir de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i que han estat suspeses, en part o totalment, pel nostre estimat Tribunal Constitucional, convertit ja –a ulls de tothom- en la mà executora del govern del PP i un Estat Espanyol, demofòbic, que nega cap solució política a la reivindicació de la immensa majoria de la societat catalana. Per això el títol de l’article: Referèndum, República SÍ.

Referèndum com expressió democràtica de l’exercici la sobirania. República, no només com una forma de govern (sempre molt superior democràticament a la Monarquia) sinó com la lluita per fer reals els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que han de conformar un govern que neix de baix a dalt a partir d’un procés constituent per construir entre totes el republicanisme del segle XXI. Un repte ineludible que aquells que entenem l'alliberament social i nacional com a part d'un mateix procés d'emancipació de les classes populars.

Aquest és el lema de la nova campanya que posa en marxa la plataforma Esquerres per la Independència. Un lema i una campanya que arriben en el moment precís, ja que en els propers mesos s'haurà de dirimir el futur polític (i per tant, també social, econòmic, cultural, ambiental...) del nostre poble.

La gent d'esquerres, en defensa dels valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social, tenim a l'abast, ara i aquí, allò que se'ns va negar fa quaranta anys: construir una societat radicalment democràtica, pròspera, solidària i lliure de l'herència, els mals usos i els peatges de la dictadura franquista.

La construcció de la República Catalana és una oportunitat històrica per superar un règim decadent on la corrupció és sistèmica i en clar retrocés pel que fa a drets socials i llibertats; un instrument per dotar-nos, a través d'un procés constituent popular i participatiu, d'un nou marc polític, jurídic i administratiu que promogui la redistribució de la i l'articulació efectiva del poder popular.

El referèndum és la via per exercir l'internacionalment reconegut dret d'autodeterminació, és a dir, el mecanisme mitjançant el qual, responent a una pregunta binària i diàfana, els pobles poden decidir lliurement el seu futur; principi bàsic per a un ordenament jurídic democràtic.

La realitat, però, és tossuda, i la cultura democràtica de l'Estat espanyol més aviat minsa. Per aquest motiu, allò que el dret internacional preveu i que en altres contrades s'ha exercit sense entrebancs, nosaltres ens ho haurem de guanyar amb tenacitat i determinació, treballant conjuntament el poble organitzat, el conjunt de representants electes i la majoria parlamentària defensora del dret a decidir, tenint clar que la força vital del procés és la del carrer.

Però el referèndum, a més de convocar-lo, cal guanyar-lo.

Per nosaltres la independència va molt més enllà d'una simple modificació de fronteres i a un canvi de banderes, si no que ha de ser entesa com a una oportunitat real de construir un futur millor, de dotar-nos d'un estat, d'una República, que garanteixi els drets fonamentals com l'habitatge, l'educació, la salut i el treball digne, i que doni resposta als reptes i problemes reals com la pobresa, el transport públic, els desequilibris territorials, el respecte al medi natural o la defensa de la llengua com a eina de cohesió social.

Cal una concepció de l'activitat econòmica que asseguri la qualitat i la sostenibilitat de la vida, que superi la divisió sexual del treball i assumeixi conseqüentment la centralitat de les tasques de cura i de reproducció social. Volem construir una República que faci de la igualtat efectiva de dones i homes un eix vertebrador de totes les polítiques públiques i de l'eradicació de les violències masclistes una urgent qüestió d'Estat.

Una República sense discriminacions de gènere, d'orientació sexual, de diversitat funcional o d'origen i que garanteixi tant la plena paritat de dones i homes en tots els espais de deliberació i decisió com la participació de totes les persones al marge dels seus orígens o procedències. A la República que volem construir totes les persones serem nouvingudes i benvingudes.

En definitiva, ara i aquí, volem i podem construir una República on valgui la pena viure-hi i on tots i totes puguem ser veritablement lliures.

És impossible avançar en la construcció d'una societat més justa dins l'actual marc polític, jurídic, administratiu i mediàtic. La reversió de les polítiques de desposseïment de la majoria i el desplegament de polítiques en favor de la justícia social requereixen exercir la plena sobirania constituent i processos d'apoderament popular.

Entenem la construcció de la República Catalana com la millor contribució possible a la solidaritat amb la resta de pobles que pateixen el règim monàrquic espanyol. Estem convençudes i convençuts, i cada dia es fa més palès, que la ruptura democràtica amb un Règim demofòbic a partir del dret de pobles a decidir el seu futur és la millor contribució a què els canvis a l'Estat Espanyol no siguin a pitjor. Ara mateix, i no pas en somnis utòpics, Catalunya pot ser i serà una porta oberta a la llibertat i la justícia social per a tots els pobles, que com a demòcrates desitgem republicans.

Tenim un nou món a l'abast i no podem estalviar esforços per arribar-hi. Ens caldrà fermesa i solidaritat, conviccions i complicitats, mobilitzacions, converses i somriures de victòria. Per això expressem, una vegada més, el nostre suport a Esquerres per la Independència que, inicia la campanya pel Sí, al Referèndum i a la República


Marta Rovira, Mireia Boya, Teresa Forcades, David Companyon.

dimarts, 25 d’abril de 2017

El despropòsit de les Glòries, el #NyapTrias

L’Ajuntament de Barcelona ha decidit finalment rescindir el contracte de la UTE que va guanyar el concurs per fer el túnel de Glòries i demanar responsabilitats a les constructores adjudicatàries de l’obra i l’empresa que va fer el projecte.

Ada Colau ha decidit “prendre el control de l’obra” i deixar de dependre d’un projecte mal fet i mal dissenyat, d’un concurs que es va adjudicar amb una baixa temerària de més del 20% (la licitació de 80€ va ser adjudicada per 60€) a una UTE (formada per les constructores Copisa, Rogasa, Comsa i Benito Arnó i Fills) per una obra que apareix en el sumari del jutge del Vendrell que tramita la causa el pagament de comissions del 3% a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Actualment l’obra porta un endarreriment de més de 18 mesos (havien de durar 28 mesos i ja en són 45) que comportava un ajornament sine die de la segona fase de les obres, encara per licitar. 

L’Ajuntament de Barcelona es trobava davant d’una decisió difícil. L’informe encarregat a l’ITEC, més enllà, de certificar la mala qualitat del projecte, els sobrecostos i l’endarreriment de l’obra el que revelava -com especialment preocupant- era la manca de control sobre l’obra, una situació que finalment només té un beneficiari, la UTE que s’havia endut el concurs amb una baixa temerària (i per tant fent una competència deslleial a la resta d’empreses concursants), i que ja anunciava que el sobrecost arribaria al 60% (és a dir, un cost final de 94M€) i sense cap garantia en els terminis de l’obra, doncs havia de ser replantejada de dalt a baix. 

Tot un clàssic, en el qual les constructores acaben decidin de facto el preu final de les obres a base de reformats i més reformats sobre el projecte inicial. 

Finalment qui havia de ser controlat i fiscalitzat en el compliment del contracte és qui acaba decidint els ritmes i els costos i ho fan sabent que dominen el relat, que en realitat tenen "presoners" a uns responsables polítics que no volen donar “males notícies” als veïnatge, i que, en el fons, tenen la paella pel mànec. 

Ben poc contaven que, per fi, tenen davant uns nous gestors de la cosa pública que no s’han deixat impressionar i han decidit fer pública la veritat i els informes sobre el Túnel de Glòries. 

La decisió presa per l’Ajuntament contempla una nova licitació de 40M€ per finalitzar el Túnel, que si s’hi sumen el 43M€ pagats fins ara, queden lluny dels 94M€ previstos per la UTE. Per tant, la decisió municipal està justificada també per raons econòmiques.

L’equip de govern d’Ada Colau estava davant d’una pedra de toc. La cosa anava molt més enllà de posar llums i taquígrafs (imprescindible), d‘explicar la veritat al veïnatge i a l’associació de veïns, ja molt amoïnada pel rosari de notícies vinculades al Túnel de Glòries, de denunciar políticament l’actuació de l’anterior equip de govern municipal i la seva irresponsabilitat en tot aquest desgraciat episodi i naturalment veure com els mitjans (tots sabem les raons) es dediquen molt més a explicar la incomoditat dels veïns i veïnes que a explicar les raons d’aquest desori amb l’obra més important licitada per l’Ajuntament de Barcelona (i que conviu amb l’altre gran nyap com n'és l’estació de La Sagrera que, licitada per l’empresa estatal ADIF, sobreviu moribunda com una gran ferida.)

L’important és preguntar-nos quina és la decisió que s’apropa més a l’interès general, a l'interès de la majoria, que és -o hauria de ser- la principal preocupació de l’Ajuntament. Quan cal prendre decisions, i més si són decisions complexes, que afecten a la ciutadania, cal tenir uns principis que serveixin de guia. 

Si sabem qui hi guanya, també sabem qui -aparentment- hi perd: les veïnes i veïns, que no només estan suportant les obres i els seu endarreriment, sinó que la rescindir el contracte amb la UTE i licitar un nou contracte, implica aturar les obres. 

Plantar-se o cedir i que surti el sol per on vulgui, sempre hi hauria la possibilitat de dir que tot era “culpa del Trias”. És el que podríem dir aconsellen els “manuals”: si tens algú a qui donar-li la culpa, no t’amoïnis. 


Però l’Ajuntament ha decidit agafar el bou per les banyes i aturar l’obra per recuperar el que mai hauria de deixat de tenir: el control de l’obra. Ha estat una decisió valenta de la qual crec que ens hem de felicitar doncs ben poques vegades ha passat i que mostra que l’equip de govern governa amb uns paràmetres ben diferents. Com també ho ha fet envers al contracte de la neteja obrint a Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) un expedient sancionador per un pressumpte frau de 3,3M€ i que pot acabar amb la rescissió del contracte.  

L'equip d'Ada Colau pren velocitat de creuer a la meitat del mandat i es mostra fidel a la promesa de "governar obeïnt" i que la ciutat no estigui al servei dels més poderosos. És capaç d’agafar riscos i sortir-se’n del “sentit comú” que dicta la Cambra de Contractistes o dels interessos de la UTE. Els partits de l’oposició, llevat de la CUP que ha donat suport a la proposta de l’equip de govern, han criticat en les seves intervencions la decisió i només han anat a cercar el desgast de la Tinent d’Alcaldia, Janet Sanz. 

És ben curiós que els exconvergents donin lliçons quan són els responsables d’aquest nyap monumental. El túnel de Glòries és un nyap que acabarà sent conegut com el “nyap Trias” per com es va licitar i adjudicar en el darrer tram del seu mandat al març del 2015. Penós, també, que ERC hagi estat més crític amb Barcelona En Comú, acusant-la “de no saber governar” que amb els qui han provocat aquesta situació. Sembla que el manual d’estil d’Alfred Bosch té prohibit criticar als ex-convergents. Estranyes aliances que res tenen a veure ni amb la llibertat, ni amb la República Catalana. Sense paraules. 

Les associacions de veïns de l'entorn de les Glòries (Fort Pienc, Poblenou, Clot Camp de l’Arpa i Sagrada Família), han fet un comunicat de suport a la decisió de l'Ajuntament i alhora crític amb tota la situació creada que us recomano llegir per allò de saber on està l'interès general i qui el defensa

Caldria acompanyar la decisió de l'Ajuntament amb un pas decidit per reforçar el control de la ciutadania i les associacions de veïns i veïnes en tot el procés de les decisions i no només com entitats a qui consultar o retre comptes, sinò com fiscalitzadores de que s'està garantint l'interès de la majoria amb els diners públics.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Les ciutats claus contra l’ocupació de Palestina

Si ets neutral davant la injustícia, et poses de part de l’opressor”. Aquesta frase de Desmond Tutu, un dels líders de la lluita contra l’aparheid emmarca prou bé la moció aprovada per l’Ajuntament de Barcelona de condemna de locupació israeliana i les polítiques de colonització dels territoris palestins.


Barcelona es compromet a tallar “qualsevol tipus de complicitat amb aquesta ocupació, violació de drets humans i espoli de recursos” a Palestina

El text subratlla que malgrat “les reiterades advertències de la comunitat internacional, aquestes no han trobat resposta per part de l’Estat d’Israel, que no ha fet més que intensificar la construcció d’assentaments dins de territoris palestins“. 

La moció ha rebut els vots favorables de Barcelona en Comú, ERC, PSC i CUP. El PP i C’s han votat en contra i el PDECat s’ha abstingut.
El text va més enllà de la condemna formal doncs reconeix la “legitimitat d’iniciatives i campanyes no violentes promogudes per la societat civil palestina i internacional per reivindicar la defensa dels drets humans i del dret internacional humanitari a Palestina”.
Aquest posicionament és tot un reconeixement al moviment BDS (Boicot, Desinversions i Sancions), malgrat tots els intents i pressions de l’Estat d’Israel que no només persegueix als seu membres, sinó que ha desplegat tot el seu potent aparell diplomàtic arreu del món contra aquest moviment pacífic.
La moció, però, va més enllà d’un posicionament polític de condemna o solidaritat, intenta construir un escenari d’accions pràctiques que es poden emprendre des de les administracions, per exemple en la seva contractació pública i en aquest sentit, emplaça i s’adreça a la Generalitat per acordar iniciatives conjuntes, Govern i ajuntaments, com el desenvolupament de clàusules administratives en la contractació pública “perquè les empreses respectin els drets humans” i aquelles que no ho facin siguin excloses de poder contractar amb les administracions
La contractació pública, una eina de pressió pels drets humans
Aquesta proposta reforça un projecte vehiculat a través del Fons de Cooperació Local i en el qual col·laboren una desena llarga d’ajuntaments catalans, entitats de solidaritat com Nexes i fundacions, entre elles la Fundació l’Alternativa.
Aquest projecte consisteix en la redacció d’una guia destinada a municipis catalans, per a recolzar-los alhora de que les compres i contractacions que facin corresponguin a uns principis ètics i aquestes compres i contractacions ho siguin amb empreses que respectin als drets humans en zones de conflictes armats internacionals.
Es parteix de la base que els Ajuntaments catalans tenen una responsabilitat i una capacitat d’incidència en el mercat global i que ni les compres ni cap contractació ha de contribuir a la vulneració de drets humans enlloc del món i això implica les empreses armamentístiques, però cal anar més enllà, tenint en compte altres drets humans com ara el dret a la vida, el dret laboral, el dret a la infància, etc.
“Un exemple a seguir”.
Així ho han qualificat des de la comunitat palestina a Catalunya o el moviment Prou Complicitat amb Israel que han qualificat la moció de ” gran pas cap a la conscienciació de les administracions públiques locals en la defensa dels drets humans i per trencar les complicitats que inherentment actuen a favor de l’ apartheid i de l’ocupació de Palestina” i que enllaça amb el suport que l’Ajuntament de la capital de Catalunya ja va donar el setembre passat a la flotilla de Dones cap a Gaza que va salpar del port de Barcelona.
Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcaldia de Barcelona recalcava: “Això no va d’estar a favor d’Israel o de Palestina, sinó d’estar a favor dels drets humans” tot recordant que aquest any es compleixen 50 anys de l’ocupació de Palestina per part de l’Estat d’Israel.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Cataluña en el laberinto autoritario de Rajoy

Article publicat a SinPermiso.info el passat 13 de desembre en el qual reflexiono sobre la creixent tendència autoritària de l'Estat Espanyol envers el sobiranisme català, tendència que forma part del corrent alimentat pel neoliberalisme i els partits populistes de dretes, tant a Europa com en la recent elecció de Trump: Substituir la democràcia per un Estat-Autoritat que tingui como a funció reprimir la possibilitat d'un canvi de sistema.
Más de 400 personas elegidas democráticamente en Catalunya están encausadas judicialmente. Entre ellas, la presidenta del Parlament, diputados, el anterior President, y alcaldesas y concejales. Es una persecución política. Es un ataque a los derechos de personas elegidas democráticamente por el pueblo, y encausadas por ejercer la voluntad popular.
Tras el cambio de ciclo que supusieron las elecciones en Galicia y Euskadi, donde PP y PNV lograron mantenerse en el gobierno, llegó la abstención del PSOE para que Rajoy siga al frente del gobierno del Reino de España. Esa casta que sólo está interesada en mantener su status quo en un régimen corrupto ha conseguido mantenerse a flote.
Pese a ello, la inestabilidad será la normalidad en el próximo periodo, pues siguen sin taponarse las vías de agua que se producen por ser el segundo país más desigual de Europa, por el empobrecimiento y la precarización de las condiciones de vida de millones de personas o la impugnación a la totalidad del régimen por el movimiento soberanista en Catalunya.
Ese cambio de ciclo será más lento de lo que deseábamos, pese a la innegable realidad que suponen los ayuntamientos de cambio o la fuerza que representa Unidos Podemos. La hegemonía sigue en manos de las fuerzas que apuntalan este régimen moribundo que, lógicamente, se resiste a morir y en su resistencia llegará a límites que convertirán la democracia ligth que tenemos en una caricatura del monstruo con la que Gramsci definía los interregnos.
El neoliberalismo de Rajoy tiene todas las condiciones para mutar en un neoliberalismo autoritario.  Ya tenemos la Ley Mordaza, no toleran ni los memes y ahora tendremos juicios políticos.
Un juicio político
Para muestra un botón: la Comisión del Estatuto del Diputado del Congreso ha decidido con los votos a favor de PP, PSOE y C’s seguir adelante con el suplicatorio contra Francesc Homs, diputado de la antigua Convergència. (El suplicatorio es el trámite imprescindible para poder juzgar a un diputado o diputada). En este caso es el Tribunal Supremo que lo quiere someter a juicio por la consulta sobre la independencia de Catalunya del 9 de noviembre de 2014, si la mayoría del Congreso lo aprueba en las próximas semanas.
Los tres partidos del Régimen han rechazado las alegaciones del propio Homs y del resto de partidos que se opusieron (EnComúPodem-Unidos Podemos y las confluencias, ERC, EH Bildu y PNV).
El hecho tiene una especial relevancia. Se trata de juzgar a un diputado, no por un caso de corrupción o por estafa, sino por un motivo claramente político. Todos los partidos contrarios a aprobar el suplicatorio han comparecido en rueda de prensa y han asegurado que rechazan que se procese  a un parlamentario  “por motivos políticos y por sus ideas". Así mismo, lamentaron que el PSOE actúe como “cooperador necesario en este atentado contra la separación de poderes".
Independientemente de si Homs nos cae mejor o peor (quien esto escribe ha combatido desde el escaño en el Parlament de Catalunya y desde la calle en multitud de manifestaciones, su papel en las políticas neoliberales del gobierno de Artur Mas, tan similares a las de Rajoy) con este juicio lo que está en juego es la utilización de las leyes -que no son neutrales- para amordazar el propio concepto de democracia.
Homs será enjuiciado, no por las consecuencias de sus políticas de recortes sociales o por los casos de corrupción de Convergència, sino por ser parte de un gobierno que ejecutó el mandato del Parlament de Catalunya, que fue aprobado por una amplísima mayoría, mi voto entre otros muchos, mandato que reflejaba el clamor popular expresado en las gigantescas manifestaciones de los 11 de setembre de 2012, 2013 y 2014. La realidad es que ahora el Tribunal Supremo realizará un juicio político, que en realidad lo es contra la mayoría de un pueblo cuya ciudadanía quiere votar para resolver un conflicto político.
No está de más recordar como la Ley de partidos, votada por PP, PSOE y CiU (ahora Homs va a probar los ingredientes autoritarios que su partido votó) y que fue creada como una ley de excepción para ilegalizar a los independentistas vascos (jamás para ilegalizar a un partido como el PP que ha sido imputado por corrupción). No es exagerada la comparación con la situación que estamos viendo en la Turquía de Erdogan, donde está exprimiendo al máximo las leyes para ilegalizar o detener al principal partido de la oposición, el partido de izquierdas pro-kurdo HDP. Cambian las formas, no los objetivos: forzar la ley y los poderes del Estado para evitar el debate político y resolverlo democráticamente. En ambos casos, la negación del derecho a la autodeterminación por parte de nacionalismos de Estado.
¿Diálogo? ¿Qué Diálogo?
El momento en el que se ha producido esta votación, a la semana de la formación del nuevo y “dialogante” gobierno Rajoy, en el que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría es señalada como la responsable de la “carpeta catalana”, queda claro que el “diálogo” nace muerto en relación a los conflictos abiertos con Catalunya.
Se sigue la senda de la Fiscalía General del Estado que ha llevado el peso de la querella (con la opinión contraria de los fiscales del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya) contra Artur Mas, Irene Rigau y Joana Ortega, también por la votación del 9 de noviembre, o la más reciente contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, por la votación sobre el Comisión de Estudio del proceso constituyente. De nuevo en la querella contra Forcadell se criminalizan las ideas y el debate (la votación no tenía efectos jurídicos) allí donde la soberanía del pueblo está representada por sufragio universal: un Parlamento.
La delegada del Gobierno Rajoy en Catalunya, Llanos de Luna, ha emprendido una cruzada contra los ayuntamientos catalanes, más de 400, que exhiben las “estelades” (banderas independentistas) en sus casas consistoriales o por declarar no festivo el 12 de octubre o la razón que sea…
Por no hablar de las 35 leyes o decretos aprobados por el Parlament que han sido impugnados por el Gobierno del PP y suspendidos por el Tribunal Constitucional, de las cuales, casi la mitad, el 43%, tienen un marcado cariz social como la Ley 24/2015 fruto de una ILP contra la pobreza energética y la emergencia habitacional, la Ley de igualdad entre hombres y mujeres o la Ley del impuesto a las viviendas vacías. Sólo el 28% de las leyes tenía un cariz soberanista, como la Ley de la Agencia Tributaria o la Ley de Consultas Populares vía referéndum.
Impedir cualquier cambio
La mal llamada “judicialización de la política” no es sino el sometimiento de la política a las leyes (que sólo defienden los intereses de una minoría que controla el Estado) y en ese sometimiento se vislumbra una tendencia que va alimentando el neoliberalismo y los partidos populistas de derechas: sustituir la democracia por un Estado-Autoridad que tenga como a función reprimir la posibilidad de un cambio de sistema.
Von Clausewitz, teórico de la ciencia militar moderna, escribió: “la guerra es la continuación de la política pero por otros medios”; hoy bien podría escribir que la “judicialización de la política es la forma de declarar la guerra por otros medios”.  
Manifestació "Per la democràcia"
el 13 de novembre a Barcelona 
¿Cuántos cargos electos acabarán imputados, encarcelados? Este domingo, 13 de noviembre, Barcelona ha vuelto a presenciar una enorme concentración contra la imputación a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell y de los centenares de electos investigados por el aparato judicial. Y el lunes, o el martes, o el miércoles… desde el gobierno volverán a impugnar una ley o se volverá a imputar o denunciar a algún cargo electo por sus ideas políticas, como el concejal de Vic, Joan Coma o a Montserrat Venturós, alcaldesa de Berga, por colgar una bandera. Esta última detenida el mismo día en que se presentaba en sociedad el gobierno Rajoy y los ministros juraban su cargo ante el Rey. Detenida por negarse a declarar ante el juez e imputada por mantener la “estelada” en el balcón del Ayuntamiento. Otro ejemplo de cómo el “Estado de derecho no cederá ni un milímetro ante el desafío separatista” según el ministro de Justicia. En toda Catalunya se produjeron manifestaciones de apoyo a la alcaldesa de la CUP.
Quienes han dirigido la operación para apuntalar a Rajoy –desde grandes empresas, el grupo Prisa, hasta Susana Díaz- siempre pusieron como principal razón “el interés de España”. El PSOE, argumentaban, no podía negociar, ni aceptar los votos de los partidos que cuestionan el “orden constitucional” (desde Unidos Podemos a ERC, pasando por EH Bildu o el PNV). La coartada para esa Unión Sagrada no es otra que “la unidad de España está en peligro”. La derecha y sus apoyos lograron sacar adelante su plan: ninguna negociación, ningún acuerdo, ninguna concesión.
De hecho, en Catalunya se vive una especie de democracia suspendida desde que el Tribunal Constitucional anuló en el 2010 la parte sustancial del “pacto constituyente” entre el Parlament de Catalunya y el Congreso de los Diputados que dio lugar al Estatut de 2006 y que fue sometido a referéndum y aprobado por una mayoría de los catalanes.
En palabras del constitucionalista Javier Pérez Royo fue un “golpe de Estado” pues un tribunal jamás puede definir el “pacto político”. El régimen monárquico ha sido incapaz de rehacer ese pacto constituyente y una gran parte de los catalanes, que consideran Catalunya una nación, decidieron que querían ejercer libremente su derecho a decidir el tipo de relación con el Estado Español. Las fuerzas políticas partidarias de un referéndum, sean soberanistas o independentistas, no paran de crecer y ganar elecciones (cada vez el voto se desplaza más hacia la izquierda, hacia  EnComúPodem o ERC).
A la demanda de un referéndum, que apoyan 83 de los 135 escaños del Parlamento catalán y el 80% de la sociedad catalana, el Estado, su aparato judicial y legislativo, responde con la negativa a toda solución, negociación o diálogo.
De la misma manera que Rajoy afirmaba en su discurso de investidura que nada hay que negociar en el terreno económico pues “hay que cumplir con Bruselas” (es decir, acepta de hecho que España no tiene soberanía para decidir sus políticas públicas, que estas vienen impuestas por la Troika y, por tanto, hay que cumplir y punto), en relación a Catalunya tampoco hay nada que discutir pues no hay más soberanía que la española y ello implica negar la catalana o vasca o gallega… y punto. Cualquier otra interpretación es o será perseguida.
¿Cuántos cargos electos habrá que inhabilitar, detener, enjuiciar o encarcelar? ¿Hasta cuándo permitiremos que el Estado vaya avanzando en medidas autoritarias y sacrificando las libertades colectivas  para negar el reconocimiento y los derechos de las naciones que como Catalunya, Euskadi o Galicia conforman España?  
Es clave para las fuerzas de izquierdas enfrentarse a esta deriva autoritaria para ganar la batalla de la democracia. Una deriva autoritaria que crece en Europa y hemos visto reflejada en el resultado de las elecciones en los EEUU.
La defensa de los derechos y libertades forma parte de la misma lucha contra las consecuencias de los recortes y ataques a los derechos sociales del gobierno Rajoy. Son las dos caras de la misma moneda. Y en esa lucha hay que actuar de  manera independiente y no supeditada a los intereses de quienes invocan la “sagrada unidad de la patria” como Rajoy, Susana Díaz o Rivera porque lo que defienden es apuntalar un Régimen donde siempre ganan la misma clase dominante: la banca, las multinacionales, las patronales…   
Por eso, la recuperación de los valores democráticos y la reconquista de los derechos civiles, laborales y sociales están vinculadas al reconocimiento del derecho a la autodeterminación democrática, es decir al derecho a la independencia de las naciones que configuran España.

divendres, 9 de setembre de 2016

Les meves raons per anar a l’11s

L’11 de setembre és la festa nacional, sí, però no és un dia festiu més. Pels qui compartim els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, l’11 de setembre és un dia de lluita per les llibertats de Catalunya. No és una festa institucional i no pot ser-ho mentre Catalunya no recuperi la seva sobirania com a nació per exercir el seu dret a la autodeterminació, un dret que no és atorgat pels Estats, sinó inherent a totes les nacions.
El 80% dels catalans i catalanes vol decidir en llibertat quin ha de ser el seu futur, quina ha de ser la seva relació amb la resta de pobles i decidir democràticament sobre la independència, la federació, la confederació o seguir com una autonomia del Regne d’Espanya. Sempre serà més democràtic que sigui la ciutadania la que modifiqui o ratifiqui les fronteres que no pas les elits al voltant d’una taula o els exèrcits en un conflicte.
El dret a l’autodeterminació és un dret incondicional. És a dir, no admet condicions, ni excuses, ni és admissible sotmetre’l a la voluntat de l’Estat que el nega doncs de facto és renunciar-hi. Només la ferma voluntat d’exercir-lo, amb o sense permís, es podrà arribar a pactar les condicions per celebrar-lo i que el seu resultat sigui vinculant.
La crisi de Règim que embolcalla l’11 de setembre d’enguany, de la qual n’és mostra evident la repetició d’eleccions i les investidures fallides té una de les seves raons fonamentals en l’esgotament del Règim de les autonomies i en la deriva autoritària que no té altra resposta que la judicialització, la repressió i l’atac a les institucions catalanes.
Un Règim i uns governs al servei dels grans poders econòmics, que han permès que la banca es rescatés amb els diners que es retallaven de l’educació, la sanitat, les pensions, una banca que té beneficis multimilionaris mentre segueix exigint més reformes laborals, més acomiadaments i abaixar més els salaris, un Règim coronat per una monarquia corrupte que ha tingut com a representant a Catalunya una CDC que ha estat la campiona en casos de corrupció i en retallades socials.
Per tant, jo aniré a totes les mobilitzacions i actes reivindicatius, la caràcter internacionalista com l’homenatge a Salvador Allende, la commemoració convocada per EnComúPodem a Sant Boi del 40 aniversari de l’únic acte de ruptura democràtica que va permetre el retorn de la Generalitat republicana i a la concentració a Barcelona convocada per Òmnium i l’ANC sota el lema: Endavant República Catalana. Hi desitjo que totes, les convoqui qui les convoqui, siguin un èxit massiu.
Comparteixo la crítica de que sovint s’ha volgut dotar a l’11s d’un marcat accent partidista que ha allunyat a molta gent, de la mateixa manera que una part de les classes populars no pot admetre que el mateix govern que vol liderar l’anomenat “full de ruta” segueixi sense revertir les retallades en educació o sanitat, planificant el BCN World o subvencionant les escoles d’elit de l’OPUS.
Però com va dir Ada Colau: “Hi més motius per ser-hi, que per no ser-hi”. No ens podem quedar de braços creuats, cap força política ha liderat mai cap canvi social mirant-se la mobilització social des del sofà de la història. Davant el procés de criminalització contra les nostres institucions i els seus representants, davant la intransigent negativa poder exercir el dret a decidir, cal sortir al carrer i reclamar els nostres drets nacionals i socials.
I ho faig des del convenciment que les forces progressistes, populars i treballadores han de liderar la conquesta de totes les sobiranies que conformen el Bé Comú, que són l’anhel d’una República Catalana basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Les aliances necessàries per exercir les nostres sobiranies i llibertats es faran, també, amb les forces i la gent que l’11 de setembre sortirà la carrer i es mobilitzarà per exercir-la, amb o sense permís.